mints blog

Des de l’any passat, el Servei de Trànsit de Brasil fa servir Twitter per avisar els conductors de Rio de Janeiro i de Sao Paulo sobre l’estat del trànsit i dels transports públics en aquestes ciutats . El Servei genera tweets (missatges) i permet també que  els propis usuaris comparteixin informació entre ells !

La empresa KogiBBQ de menjars preparats de cuina coreano-mexicana ven els seus productes en dos camions que es mouen per Los Angeles  (Califòrnia). Per saber on són els clients poden localitzar-los pel Twitter.

Els canals 2.0, si se saben incorporar correctament en el pla de marketing de l’empresa, és una oportunitat perquè les empreses generin serveis per fidelitzar els seus clients i aconseguir-ne de nous. La penetració de les xarxes socials virtual a la vida quotidiana de les persones és cada cop més evident i han esdevingut un nous espai de relació i, per tant, de comerç i de negoci.  Per als escèptica de la cosa, només calen dues dades perquè ho vegin més clar: sense anar més lluny, ara mateix Twitter genera més de 27 milions de tweets per dia i més del 50 % dels usuaris de Facebook s’hi connecten cada dia.

Com es fa? Una de les maneres és el seguiment i l’alerta. Encara que semblin termes més propis de la lluita antiterrorista, es tracta d’estratègies empresarials que ja han esta implementades i que funcionen. Es basen en els nous consums d’informació de molts clients. Les empreses subministren informació als seus clients i els estalvien haver de cercar-la. Els missatges a través de Twitter o Facebook parlen de tendències, de marques, de productes concrets o d’accions comercials concretes (descomptes, promocions, etc.) i estimulen la compra i el consum de productes i serveis.

Pensant en el nostre context econòmic, en el qual predomina la PIME, aquesta tendència representa una oportunitat per ampliar el seu mercat. Les xifres canten. Al món hi ha 1730 milions d’usuaris d’internet, dels quals 418 milions són europeus, 738 milions, asiàtic ; 252 milions nord-americans ; i 179 milions sud-americans…  Qui pot renunciar a un mercat com aquest? Qui pot continuar pensant que les coses només es poden fer com sempre? Si vam ser capaços d’incorporar la màquina registradora, el fax i la impressora… renunciarem a Twitter i Facebook?

(publicat originalment a cdnotices el 29 de gener de 2010)

A l’obra de teatre Nixon-Frost, l’expresident dels USA diu: “Kennedy era infidel, quasi ens porta a una guerra nuclear i ens va ficar al Vietnam, i tothom l’estima; en canvi jo, que he treballat 24 hores al servei dels nord-americans, m’odien”. L’obra, més enllà d’explicar el fenomen mediàtic de les entrevistes, revela la complexitat de fets i interpretacions que hi ha darrere la popularitat dels líders polítics, de la legitimitat durant l’exercici de responsabilitats i de l’acceptació popular un cop retirats.

Nixon no va entendre mai com era possible que se’l recordés més per haver volgut tapar un robatori de tercera categoria al complex d’oficines Watergate de Washington que per haver acabat una guerra (Obama no n’ha parat cap i ja té el premi Nobel de la Pau!), per haver aconseguit la distensió amb la URSS, l’aproximació a la República Xina Popular i per haver aprofundit la implementació dels drets civils als Estats Units. Des del punt de vista de Nixon, el seu país, els seus compatriotes i, fins i tot, la Història eren injustos amb ell.
És cert que alguns personatges històrics són més coneguts per una pífia que per tota la seva obra. Felip II és més conegut pel fracàs de la Invencible Armada que per altres victòries militars i el rei Pere el Catòlic ho és més per la seva mort a la batalla de Muret que pels seus èxits contra els almohades. No obstant, i contràriament, ni Waterloo no ha eclipsat Napoleó ni Gal•lípoli a Winston Churchill. Llavors, què és el que determina que un personatge polític sigui recordat positivament o negativament? Una anàlisi ràpida i una reflexió no gaire aprofundida em porta a pensar que, a més a més d’aportar alguna cosa positiva al teu país (o al món), influeixen l’ètica i les formes.
És obvi que la política és comunicació i que la comunicació és imatge i, fins i tot, espectacle. Sota les lleis d’aquest sistema de comunicació, l’impacte d’una imatge (a vegades una sola imatge) és suficient perquè una persona pública sigui jutjada en el moment sense tenir en compte res més, i que finalment, marcat indeleblement per aquesta mala imatge, segueixi jutjat -per sempre més- en funció de la impressió deixada per aquella imatge. Nixon no va tenir cura d’aquest aspecte de la comunicació política mai (ni en els debats de TV i molt menys en el cas Watergate ni l’ètica ni la legalitat, és cert) i el seu posat gris, capficat i esquerp va acabar per no inspirar confiança ni durant el seu mandat ni un cop acabat. Les seves paraules, per molt sinceres i pensades que fossin, ja no aconseguien traspassar o tapar la mala imatge que ja tenia la majoria dels ciutadans del seu país…
Fa uns dies, el Vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, es queixava en una entrevista a RAC 1 que se’l jutgés massa severament per haver utilitzat un helicòpter, cosa que ell considera propi del funcionament i de les atribucions del seu càrrec de Vicepresident. I també lamentava que la notícia que la llengua catalana fos la invitada d’Expolangues de París, no aparegués al diaris catalans… Carod està cansat d’haver de defensar-se d’acusacions de mala gestió, errors polítics i altres rumors, i es veu obligat a recordar constantment que és Vicepresident del Govern, com a estratègia per recuperar una legitimitat perduda.
Quan la va perdre? Quan va perdre la seva bona imatge? En quin moment, l’opinió pública catalana va perdre la confiança en aquest polític? Quina és la imatge impactant que ha fet que ara sigui jutjat més severament que altres malgrat una bona/correcta/regular (Táchese lo que no proceda) feina de govern?
No. El viatge a Perpinyà no és aquesta imatge (per a l’opinió pública espanyola, potser sí, però no la catalana). La corona d’espines? Jo crec que sí. Carod posant per a la foto amb una reproducció de la corona d’espines de Jesucrist va ofendre els creients (una minoria), però per a la majoria va oferir una imatge de frivolitat impròpia d’un polític amb responsabilitats de govern i que –en aquell moment- representava el nostre país. Una imatge impròpia, sí, però encara menys apropiada per a qui després pretén dotar de solemnitat i de trets de sobirania les seves funcions al govern.
Carod pateix la síndrome Nixon o de la corona d’espines. Des d’aquella imatge, opinió pública i opinió publicada no n’hi perdona cap i, fins i tot, n’afegeixi allà on no n’hi ha. Carod serà recordat per ser amic de Karmele Marchante, per voler obrir consolats ja existents, per col•locar el seu germà… Aquestes coses, ja no importa si reals o no, si exagerades o no, tapen actualment qualsevol encert en la seva obra de govern. I sembla que, com en el cas de Nixon, no hi hagi res a fer. Una entrevista en prime timed’aquí uns anys potser servirà per rehabilitar-lo… mentre aquell instant, aquell mal gest polític, aquell toc d’humor, està passant-li factura ara i potser per a la posteritat.

(publicada originalment a La Caixa de Música, secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a elsingulardigital.cat)

L’any 1988, quatre eixelebrats jamaicans van participar en les proves de bobsleigh dels Jocs Olímpics de Calgary. El món de l’esport va acollir la idea com una excentricitat, jutjant com a una bajanada que un país del Carib sense hivern ni neu tingués el coratge de competir en un esport com aquest. L’aventura ha passat a la història dels JJOO com a una més de les anècdotes curioses d’aquest esdeveniment mundial. Però, la segona part d’aquest conte, quasi ningú l’explica i resulta que 13 anys després, el 2001, l’equip jamaicà va aconseguir el campionat del món!

L’Alcalde Hereu sembla decidit a emular els jamaicans i a nedar contracorrent, presentant la candidatura de Barcelona a organitzar els JJOO d’Hivern de 2022. Però, el què el diferencia de la selecció jamaicana de Bobsleigh és que la seva aposta no té res de nova ni d’original. I si compta amb guanyar 13 anys després, és probable que ningú el segueixi tan de temps ni tan lluny… Feia temps que s’esperava un cop d’efecte, un cop de timó per part de l’Alcalde del Cap i Casal. La ciutat fa temps que s’ha escapat del seu control i que el discurs municipal ja no encaixa amb la realitat. Els successius governs socialistes de la capital sempre ens han tingut acostumats a tenir molt ben travat el discurs sobre el model de ciutat, l’horitzó a mig termini (JJOO, Fòrum…) i les millores en equipaments i en qualitat de vida que se’n derivaven pels seus habitants, però des dels darrers temps de l’Alcalde Clos, la narració del que és o ha de ser Barcelona ja no la marca l’Ajuntament, la marca la crua realitat (saturació de turistes, conductes incíviques, La Sagrera al ralentí, etc.) i la sensació que el govern municipal va –per primera vegada en molts anys- a remolc dels esdeveniments. El primer moment d’Hereu, i potser el millor, per marcar un canvi de tendència hauria estat aprofitar el seu primer any de mandat, just acabada d’heretar d’Alcaldia. Però no va ser. El segon moment, hauria d’haver sigut en ser elegit de nou Alcalde després de les eleccions de 2007. Però tampoc. Hereu ha esperat massa per marcar i formular el nou repte col•lectiu de la ciutat. I quan ho ha fet, ha calcat el discurs dels seus predecessors i fitar un objectiu absurd i ja vist…

Són temps de desorientació. Estem cada cop més en el limbe polític. Tenim un Estatut segrestat, unes lleis bàsiques (electoral, divisió administrativa, educació…) amb poques possibilitats de prosperar, crisi econòmica, manca de model econòmic de futur, corrupció… i els nostres polítics no acaben de trobar un discurs regenerador i il•lusionant. El temps ens ha fet molt més escèptics i més cautes i ja no combreguem tan fàcilment amb rodes de molí. És ingenu pensar que la ciutadania vibrarà de nou amb uns altres JJOO… A menys que els estrategs socialistes pensin augmentar la intenció de vot del PSC d’aquesta manera: captant l’electorat aficionat a l’esquí (Per cert, què vota un aficionat a l’esquí?). Bromes a part, l’anunci de la Candidatura, amagada fins i tot al govern amic de la Generalitat de Catalunya, neix coix des del primer moment i no ha impressionat ningú. No hi ha altres coses que pugui fer Barcelona per il·lusionar a la seva gent? Probablement no.

O dit d’una altra manera. És difícil inventar alguna cosa en poc temps en un moment de canvi de paradigma com l’actual. Perquè els temps de les polítiques senzilles, concretes i tangibles ha acabat. Vivim un moment complex en el que coincideixen dos finals de cicle. Primer, s’acaba la llista d’equipaments i infraestructures bàsiques pendent de fer a la majoria dels municipis i que ha marcat els programes electorals de tots els partits des dels finals dels 70 fins al canvi de segle i comença l’era d’oferir millor serveis amb menys recursos. Segon, s’ha acabat un cicle de bonança molt llarg des dels 90 fins fa dos anys, el qual ha permès definir projectes i oferir serveis municipals sense parar compte en el control de la despesa i tapant amb “focs artificials” els problemes difícils de resoldre. Ambdós finals de cicle estan obligant els polítics a canviar de xip i a començar a pensar en solucions més complexes per problemes més enrevessats i a trobar la manera d’explicar-les de forma més entenedora , i també a parlar més clar sobre les vertaderes causes d’alguns problemes que patim els ciutadans en carn pròpia. La realitat econòmica i l’estat anímic de la societat no creen un ambient favorable per acceptar nous miratges. El bon record dels JJOO del 1992 queda lluny. El fracàs del Fòrum –més recent en la ment de la majoria- comença a ser anomenat així… fracàs. Els nous temps requereixen un discurs polític regenerador, nou i esperançador. No serveixen les receptes antigues. Ara no toca el discurs basat en canviar el paisatge per omplir-lo de carreteres i maons, toca canviar la societat. No val el discurs del concret, necessitem recuperar els nostres vells valors transversals i adequar les accions als principis que aquests marquen…

(publicada originalment a La Caixa de Música, secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a elsingulardigital.cat)

En general a Catalunya es llegeix poc. Aquesta situació dramàtica no seria terrorífica si no és que, a més, les empreses sovint no presten la deguda importància a les coses que es volen comunicar i com es comuniquen.

Algunes empreses, altrament dites nacionals, es dediquen a inserir missatges que no han passat per mans dels departaments de màrqueting i comunicació, sinó que sorgeixen directament dels equips d’enginyeria. Per exemple, recupereu una de les darreres factures de la llum (quan ENDESA es feia dir FECSA-ENDESA) i podreu observar que un tècnic amb la seva missió de vetllar per la seguretat de la xarxa ha considerat oportú escriure i fer imprimir massivament la següent recomanació amb un alt valor afegit “per a protegir la seva instal·lació eviti que els nens posin els dits a l’endoll”. Un altre exemple, aquest cop de transmissió oral, és el que en tots els trajectes d’avió un tècnic d’operacions d’Iberia ha elaborat per deleitar-nos abans de despegar “en caso de despresurización de la cabina…. si Vd. viaja usted con niños, colóquese primero la máscara Vd. y luego ayude al niño a ponérsela”. Essent tots dos misatges essencialment correctes no sembla que estiguin adequadament estructurats per a arribar al seu públic destinatari de forma neta i efectiva… si coneixeu cap pare que eviti que els seus fills posin els dits a l’endoll per protegir la instal·lació o que es posarien abans ells la mascareta d’oxígen que als seus fills, probablement és tècnic de FECSA o tècnic d’operacions d’Iberia…

Ja tenim al carrer el darrer número de Salouemprèn, la revista dels emprenedors de Salou que l’Ajuntament de Salou elabora amb la col·laboració a la redacció i compaginació de mintsmind.

En aquest darrer número de l’any 2009 donem cobertura a la tercera Nit de l’empresari i a l’entrega dels premis als millors empresaris del municipi i una entrevista a Enric Pascual (Pastisseria Ramon) com a representant d’un dels pioners del comerç de Salou. El reportatge principal gira al voltant dels seminaris de Generació d’idees i Creació d’empreses que l’àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Salou està duent a terme en diferents Instituts del municipi. Finalment l’opinió experta cau en mans d’Indaleci Salas, empresari i hoteler de Salou que ha rebut la Medalla de Turisme de la Generalitat de Catalunya aquest 2009.

Descarrega’t la revista Salouemprèn del desembre del 2009

En un article de primer d’any sembla que sigui obligat parlar en clau de futur. I si no, m’ho faig venir bé. El 2009 ens ha deixat una herència molt pesada en forma de desafecció política, de corrupció, de regressió en autogovern i de crisi econòmica. La moral de la majoria de la gent encara és bona, però és possible que l’any que encetem no la millori sinó que l’empitjori.

Dependrà, bàsicament, de l’evolució que adoptin els quatre elements abans esmentats. La incògnita, en un any amb eleccions al Parlament de Catalunya, serà veure com aquests factors polítics i econòmics negatius influiran en el comportament electoral dels catalans.

La desafecció de la gent cap a la política ha arribat a uns nivells preocupants. El Sondeig d’Opinió 2009 de l’ICPS senyala un molt alt grau de distanciament dels ciutadans catalans respecte a la política. Les respostes obtingudes a la pregunta de quins sentiments inspiren la política són alarmants. Els sentiments més freqüents són: desconfiança (37,8 %), indiferència (25,6 %), avorriment (19,2 %), irritació (13,3%)… Aquesta desafecció no sembla concentrar-se en un partit o líder en concret, però està donant ales a noves propostes polítiques amb més o menys solucions renovadores o reformistes. Alguns analistes ja estan parlant de berlusconització de la política catalana arran de l’aparició a l’escena política d’UPyD, Joan Laporta, Reagrupament, Montserrat Nebrera, C’s, PxC, etc. Si els partits més consolidats no són capaços d’oferir un discurs renovat, aquestes noves propostes polítiques tindran més possibilitats d’ocupar alguns escons al Parlament i, fins i tot, condicionar la formació del nou govern. El més probable és que els esforços dels partits tradicionals per contrarestar els nous fenòmens polítics es quedin curts i que Reagrupament i alguna altra formació puguin esgarrapar alguns escons.

Aquesta circumstància és preocupant en un moment de crisi econòmica en què es necessita una estabilitat política suficient per poder adoptar les mesures de reactivació econòmica. Especialment, davant un 2010 que totes les xifres pronostiquen molt dur i que només unes poques escorrialles d’optimisme maquillen amb una recuperació en el darrer trimestre. El 75 % dels bloggers financers creuen que els diferencials entre el creixement de l’economia espanyola i de la resta d’Europa augmentaran i només la meitat creu que al final del 2010 estarem millor que ara. La tan esperada recuperació econòmica en forma de V (be baixa) influirà notablement en la vida de les persones i en el seu comportament electoral. Si el primer pal de la V és curt, ens podem situar amb símptomes de recuperació abans de l’estiu (és un escenari molt poc probable) i que ampliïn el seu efecte amb l’augment de l’ocupació relacionada amb el turisme, i alhora generin unes millors perspectives electorals per a l’actual govern tripartit. Però, el més probable és que el primer pal de la V sigui molt llarg i que la remuntada (si es dóna) coincideixi amb la campanya electoral al setembre i octubre… Si no hi ha avançament de les eleccions.

Però, l’avançament electoral no dependrà de l’economia. Tot i que podrà tenir molt a dir en el sentit del vot d’amplis sectors, el que marcarà notablement el calendari electoral i el debat polític és l’autogovern de Catalunya. Sembla ser que tothom està d’acord que el tret de sortida el marcarà la publicació de la sentència del TC sobre l’Estatut de 2006. El PSC haurà de saber com treure petroli de la situació. La sentència intentarà salvar amb matisos els elements clau del text i els socialistes catalans hauran de trobar els arguments per presentar-la com una porta oberta per al desenvolupament competencial de l’autogovern, per evitar un enfrontament amb el PSOE i amb Espanya. CiU, al contrari, haurà de convèncer que l’esperit de l’Estatut ha mort i que Espanya ha tancat definitivament la porta de l’autonomisme. És l’escenari més probable.

Aquest debat polític taparà (almenys a Catalunya) la discussió sobre la crisi. Al PSC, l’aprofitarà per amagar el seu poc marge de maniobra en matèria econòmica, per accentuar perfil propi respecte al PSOE i necessàriament per contrarestar CiU. A Convergència també li convé situar el debat allà on té més credibilitat. I la gran incertesa serà el comportament d’ERC: Segon trencament del tripartit? Gestió de minicrisis successives per tal de recuperar punts en discurs sobiranista a costa del social? Del paper d’ERC dependrà la data de les eleccions. Al juny, si la sentència del TC és publica aviat i és molt adversa, a l’octubre si la sentència és aviat i més suau, o encara més si la publicació és més tardana.

Tal i com esta plantejades les coses. Una reconciliació dels ciutadans amb la política és més probable si les noves formacions (com Nebrera, com Reagrupament amb Laporta o sense) aconsegueixen entrar i trencar la correlació de forces existent al Parlament. Aquestes noves opcions polítiques ho aconseguiran si la sensació de caos polític i econòmic és molt gran , per poder així arrossegar el vot dels més descontents… No han de témer la competència dels partits tradicionals en el camp de la renovació política, atès que no gaudeixen de la mateixa llibertat per proposar solucions innovadores. La cotilla del seu passat, de les seves estructures organitzatives i els seus compromisos no els dóna gaire marge de maniobra.

Sempre parlant en clau electoral, al PSC li interessa una sentència del TC suau i ben aviat, i una recuperació econòmica el més ràpida possible (o almenys signes evidents i amb certa credibilitat). Això li permetria passar pàgina ràpidament en el tema autogovern (i fer pedagogia un cert temps per poder fer combregar amb rodes de molí a la majoria electoral menys informada) i presentar-se amb un millor balanç al caliu de noves xifres negres de l’economia. Al contrari, a CiU, a ERC i a tot l’àmbit nacionalista, en general, i ja arribats fins aquí, els interessa una sentència severa i tardana, per poder erosionar el PSC i no donar-li temps per fer pedagogia.

Respecte a la crisi, la major part de l’any 2010 serà una continuació del 2009. CiU es veuria electoralment molt afavorida per una economia en crisi, ja que seria vista per molts electors com la única alternativa seriosa de govern. Per al PSC el llast de la mala gestió del PSOE li pot pesar més del que es pensa. El resultat de tot plegat, d’aquí a uns mesos i en funció de la combinació de totes aquestes variables.

Ens toca viure un moment en el qual qualsevol cosa que passi és observada a través del prima de la crisi econòmica. I les festes nadalenques no en són una excepció. Així, als habituals recomptes i estadístiques que cada any, puntualment, ens expliquem com i en què es gastaran els seus diners els habitants del nostre país, enguany es presta més atenció a la comparativa amb temps passats. Per exemple, l’estudi sobre consum nadalenc elaborat per la consultora Deloitte, explica que, en comparació amb el 2008, els ciutadans espanyols gastaran un 19,2% menys de mitjana. Si ens fixem en com es reparteix aquesta variació, resulta que la despesa en regals augmentarà en un 16,2%, mentre que la despesa en menjar i en viatges baixa un 41,4% i un 43,5% repectivament.
Però, per altra banda, si deixem les estadístiques i mirem el nostre entorn, hi ha un altre constrast important amb festes nadalenques d’anys anteriors. Podríem emprar el mètode del President Pujol que sempre aprofitava la visita als mercats per preguntar als paradistes si es venia més pollastre o més vedella? Però, hi ha notícies a la premsa que ja ens ho diuen tot: a finals de novembre sobraven un milió de pernils per manca de compradors, a principis de desembre els preus del marisc es mantenen i a les portes del Nadal la venda de loteria estava per sota de l’any abans. I encara més ras i curt, ‘el bombardeig’ al que som sotmesos cada any per aquestes dates s’ha esmorteït. Costa adonar-se’n, perquè no ho trobem a faltar, però la televisió, a la ràdio, als mateixos supermercats.. hi ha menys anuncis i menys promocions relacionades amb el Nadal.
I això ens porta a veure quina relació causa-efecte hi ha entre aquests factors. Es pot pensar que en una economia que travessa dificultats, les empreses tenen menys possibilitats de destinar recursos a publicitat, i és molt raonable. Alternativament, podem veure també que si la tendència dels consumidors és a gastar menys, com indiquen les enquestes, la falta de promoció que enguany s’ha fet notar pot ser un factor que accentuï encara més aquesta atonia. Caldrà veure números a posteriori, però preguntem-nos si aquesta espiral negativa pot convertir les festes nadalenques del 2009 en una oportunitat perduda, i com es podia haver frenat.

Puzzle

Imaginem que les pomes passen de moda. Imaginem que cal posar un altre nom a les pomes perquè els consumidors tornin a comprar-ne i a menjar-ne… Absurd, no !? Quan un concepte està fermament posicionat en el cervell dels consumidors, i encara més des de fa generacions, és materialment impossible canviar-lo o esborrar-lo. Una poma és una poma per molt que intentem dir-li « delícia de tardor » o « dolç de setembre”. De fet, serà molt difícil que els consumidors identifiquin el nou nom amb el concepte que han fet servir tota la vida. Com a molt, podrem empescar-nos una altra manera de cuinar-la, de presentar-la o de comunicar-la. Però, la poma, resta i és una poma.

Per això, és difícil entendre el que vol dir un client que desitja fer un pla estratègic però no en vol dir pla estratègic. “El concepte està devaluat”- afirma- “i cal alguna cosa nova”. Però, en canvi, assegura que el que necessita és un instrument exhaustiu, breu, estructurat i amb prioritats clares per prendre decisions al més alt nivell de l’organització. És o no és això la definició d’un Pla Estratègic?

No podem culpar ningú per dubtar del concepte “pla estratègic”. En els darrers anys, s’han elaborat plans estratègics que no han funcionat i que han desvirtuat el què segueix sent un instrument de govern essencial. Els plans estratègics són cartes de navegació en un entorn canviant poc predictible. Senyalen esculls, corrents i vents, deixen traçades rutes possibles… i són extremadament útils en períodes de crisi econòmica, política, etc. però, no tant, quan s’implanten en períodes sostinguts de creixement econòmic.  En època de vaques grasses, l’abundància de recursos i l’eufòria fa que els usuaris d’un  pla estratègic no hi vegin avantatges, sinó inconvenients. Les prioritats es perceben com a restriccions, les estratègies com a limitacions, la planificació com una cotilla… i el pla es fa, però no es compleix.

És com qui compra pomes i no se les menja. Els plans estratègics dels darrers anys han estat més operacions de comunicació o intents d’una benvolguda participació ciutadana que veritables exercicis de priorització, disseny de polítiques i planificació. La bonança econòmica permetia, conscientment i insconscient, pagar el sobrecost que té la no planificació i la improvisació.

Però, els temps han canviat. Arrosseguem dos anys de dificultats econòmiques i les organitzacions es veuen obligades a optimitzar els seus recursos per fer front a un entorn local i global amb molts alts i baixos i sense perspectives clares de millora a curt termini. Els cal aclarir què volen assolir i posar els mitjans per assolir-ho. Els cal una planificació estratègica en el sentit més clàssic del terme i de la metodologia.

No obstant, perquè l’instrument no perdi credibilitat, li haurem de posar “full de ruta”, “horitzó 2020” o “viva la vida 2030”. Sinó, les pomes es quedaran al cistell i es podriran.

El cost de no pensar

Amb la integració dels GPS en la majoria dels vehicles s’està donant una situació un pèl estranya: els GPS són capaços de calcular la velocitat instantània del vehicle, però passa que els velocímetres realitzen el mateix. Fins aquí tot correcte. Però es dóna que mai ningú no sap quina velocitat viatja el seu cotxe, atès que rarament les dues mesures coincideixen!!!

Així, els constructors de vehicles incorporen dos ginys diferencials i amb diferent base de mesura (un té una base electrònica i de mesures satèl·lit, mentre que l’altre no deixa de ser un comptador del número de vegades que gira una roda pel terra) sense plantejar-se la possibilitat d’eliminar una de les dues alternatives. En poques paraules, el seu procés d’i (de I+D+i) no està essent eficient. Si més no, no es prou eficient com quan BMW va proporcionar l’opció al client de disposar de cendrer sense encenedor per a gent que no fumadora!!!

El que explicava en els dos primers paràgrafs, em fan recordar una història que pels volts de l’any 2001 el president d’una companyia de telecomunicacions (i que, circumstancialment, també va ser el xofer del President Pujol, l’any 1974, camí cap a la fundació de CDC a Montserrat) m’explicava la següent anècdota. Em va dir: “Fixi’s, en aquest país nostre, quan hem d’agafar el pont aeri de BCN a Madrid vostè ha de comprar un bitllet a la seva agència de viatges que li enviarà per missatger o per e-correu. El dia que hagi de viatjar, vostè es presentarà en un mostrador, on després de fer una mica de cua, li canviaran aquest bitllet per un altre de color verd, vermell, groc o del color que sigui. I, finalment, després d’una miqueta més d’espera, li canviaran aquest nou bitllet per un seient (lliure)… En canvi, als EUA, vostè arribarà a l’aeroport i seguirà unes fletxes a terra que indiquen “Shuttle”. En sec, vostè es trobarà assegut en un avió; on un cop s’hagi enlairat, li cobraran -amb targeta o en efectiu- el cost del seu vol i de qualsevol refresc o menja que desitgi”. El meu client acabava la seva història amb la següent pregunta: “I vostè, jove, quin creu que és el procés no només més eficient sinó el que té millor integrades les necessitats dels clients?”.

Curiosa coincidència la que s’ha produït el mes de novembre d’aquest any. L’Ajuntament de Barcelona ha engegat una campanya de comunicació protagonitzada per gent gran, realitzada per l’agència scpf, i que es basa en la imatge tòpica dels jubilats que es dediquen a mirar les obres. Al mateix temps, es realitza una enquesta on per primer cop CiU queda com a força més votada a la capital catalana en unes eleccions municipals.

No es cap secret que les coses no pinten massa bé per l’actual equip de govern, i potser per això aposten per accions de comunicació més inusuals, com la campanya dels jubilats que vigilen les obres. Precisament el Director de Comunicació Corporativa i Qualitat de l’Ajuntament de Barcelona, Enric Casas, aconsella als seus alumnes de la UAB prevenir-se del que ell anomena “l’empanada estètica”: De res serveix una campanya molt creativa si no aconsegueix bons resultats en termes d’imatge.

Caldrà esperar un any i mig per saber si campanyes com aquesta obtindran els resultats desitjats, o no hauran estat més que una “empanada estètica” molt ben cuinada.