Hi ha moltes maneres de fer diagnosi i analitzar, pensar i decidir cap a on volem anar. La gent intentar endevinar que passarà demà consultant els astres, les cartes, les pedres, i fins i tot el marro del cafè. El futur, per sort, ningú l’encerta fins que ja és present.
Partint d’aquesta premissa, els qui ens agrada pensar que el nostre comportament, actituds i sobretot decisions, no són l’única variable que condiciona el futur; sí que ens prenem seriosament el què hem de fer perquè el futur s’assembli, almenys, el més possible a allò que considerem que és el millor per a tothom, i -permeteu-me l’altruisme-per a la humanitat o almenys per als que compartim els mateixos valors culturals i d’identitat.
Per això, avui, una variable com l’esport (en totes les seves vessants: de practicant, d’espectador, d’afeccionat o d’indiferent) dóna una visió molt real de quins són els “valors motors” de comportament d’una societat.
Tinc la sensació que els nostres polítics (molts d’ells encara són joves i no han tingut prou temps per tenir la vivència a fons del que representa això de l’esport i per tant, els queda molt lluny) encara no s’adonen del recorregut que aquest camp pot tenir per repensar una societat que necessita nous eixos integradors per créixer i pensar polítiques innovadoresi transversals que generin menys conflictivitat social i més convivencial. I si no pensen així, és perquè molts diuen que hem passat 4 anys de crispació perquè n’hi ha que no saben perdre, quan en canvi no he sentit encara que també cal saber guanyar. El són les dues coses.
Diuen que un gran publicista, cada matí quan anava a treballar creuava a peu el de .
Diuen que aquest publicista, cada matí quan anava a treballar, veia com una persona cega demanava almoina de genolls a una de les entrades del parc, amb un cartell que recollia la seva situació.
Diuen que aquest publicista, un dia com ara avui i després de demanar autorització al captaire, li va prendre aquest cartell i amb la seva ploma de publicista (d’escriure) va afegir alguna cosa al cartell.
Diuen que aquest publicista, aquell dia quan tornava de treballar creuant a peu Central Park, li va preguntar al captaire com li havia anat el dia. Aquest li va respondre que, sens dubte, havia tingut la millor recaptació de la seva vida.
Diuen que aquest publicista i el captaire quan s’allunyaven caminant junts i sortint de Central Park, es van deixar oblidat a terra el cartell del segon amb un garbuix fet a mà amb ploma de publicista on es podia llegir “Smile .. spring is comin’ to town!!!”
Enhorabona a la Selecció de Natació Sincronitzada pel seu èxit a l’Europeu d’Eindhoven! I a la en especial que, amb seus trenta un anys, manté un gran esperit de lluita. La Gemma és la referència d’una selecció que en mans de l’Anna Tarrés sap mantenir i millorar constantment un palmarès extraordinari en aquesta especialitat tant complexa de la natació. El meu soci, Xavier Fähndrich, em va dir un dia que parlàvem del paper de la participació ciutadana i de les polítiques públiques avui que “la nostra societat necessita herois i èxits perquè generen una social molt necessària per a que el nostre país progressi”.Doncs bé, només cal veure l’eco en tots els mitjans de comunicació -tant escrits, com televisió i radio- que ha generat la fita aconseguida per aquestes esportistes. El meu dubte és si la societat aprendrà quelcom d’aquestes belles imatges.Mentre Mengual i les seves companyes es van desplaçar a Eindhoven acompanyades per escassos afeccionats, a l’estadi Bètic una multitud va presenciar l’espectacle d’un esport que ha de revisar la seva posada en escena. Cal que l’esport sigui un espectacle per a l’emulació d’altres valors que la ràbia i la manca de control dels instints més primaris de les persones. Potser els responsables polítics haurien de facilitar estadis adequats per promoure espectacles com la natació sincronitzada i canviar la societat en comptes de subvencionar més camps de futbol. El tipus d’esport que és seguit majoritàriament en una societat és un mirall que en torna una imatge molt clara dels seus trets. A mi també m’agrada el futbol, però em deixen més bon sabor les imatges de l’equip de natació sincronitzada. Darrere aquesta dicotomia hi ha dues formes molt diferents d’entendre l’esport…
Xavier Fähndrich, soci i consultor de mintsmind, impartirà un curs a Olot sobre Participació Ciudadana amb el títol “Informació, Comunicació i Participació: Com implicar la Ciutadania?”. El curs estableix un diagnòstic sociopolític sobre l’actitud de la ciutadania cap als temes municipals, els canals de comunicació de l’Ajuntament i els processos de participació ciutadana municipals, i proposa mètodes i criteris per aconseguir crear i mantenir sistemes d’informació, de comunicació i de participació senzills i efectius des d’una perspectiva de màrqueting, de disseny de polítiques locals i d’organització municipal. Organitza el curs el Servei de Participació de l’Àrea de Cooperació Municipal Diputació de Girona dins d’un vast sobre Participació.
Ja fa temps que comento a qui vol escoltar-me quan parlo de política (cada cop menys gent) que els partits catalans necessiten canviar el seu funcionament intern i renunciar fermament al monolitisme ideològic i organitzatiu que ara els caracteritza.
És evident que en tots els partits hi ha corrents ideològics i sensibilitats diferents, que estan condemnades a entendre’s per poder establir una estratègia comuna per competir i guanyar els altres partits. És evident que una mala resolució de l’encaix de les diferents sensibilitats afebleix les possibilitats de treballar i aconseguir l’objectiu final comú. I també és evident, que la manca de transparència tant en l’apartat dels discurs polític de cada sensibilitat i sobre la correlació de forces real entre elles, no facilita ni el debat intern ni la participació de l’entorn (simpatitzants, opinió pública).Cal que els partits posin en marxa mecanismes de reconeixement de les diferents sensibilitats internes (amb identitat i nom propis. Per exemple, a CiU, podrien ser les següents: democristians, socialdemòcrates, liberals i sobiranistes. A ERC, no m’atreveixo a posar-hi noms…). Calen formes senzilles i directes d’adscriure’s i participar (per part de militants, simpatitzats, etc.). Calen canals reglats, estructurats i sincers de debat ideològic i estratègic entre sensibilitats (defugint els personalismes). Cal, un cop establerta la correlació de forces, una negociació i un repartiment de rols dins i fora del partit. I sobretot, un acord infrangible per al respecte de les regles del joc intern.Obtindríem així, uns partits més oberts (a una societat cada cop més diversa i complexa que demanda una paleta més àmplia d’opcions i oportunitats), un debat polític més ric (basat en idees, arguments i projectes) i sobretot, sobretot, uns líders polítics molt més potents, ja que haurien de ser bons estrategs, bons integradors i bons oradors. I en cas de no poder-los trobar, aquest nou funcionament intern dels partits els obligaria a crear equips dirigents que cobrissin aquestes tres habilitats…És clar que aquest sistema de funcionament intern dels partits només resoldria una part del problema… Una llei electorals catalana que convertís en circumscripció electoral uninominal per sufragi majoritari les comarques, els districtes de Barcelona i potser les ciutats de més de 100.000 habitants (corregit per un sistema electoral proporcional de llistes amb una circumscripció nacional única)… permetria donar més joc a aquesta simfonia de lideratges partidaris i, en clau partidària i electoral, permetria aprofitar les sensibilitats internes per situar el millor candidat en cada circumscripció i augmentaraixí les possibilitats de guanyar l’escó en joc.Com sempre, això és un desig, i només és realitzable si es compatit per tothom i hi ha voluntat de dur-lo a terme. Si això pogués ser, estaríem davant un gran aprofundiment i gran avenç del nostre sistema democràtic i de partits.
Ja està! Ja em votat. Ja coneixem els resultats. I la imatge resultant és que tot plegat es tracta d’un joc entre dos. Espanya és més bipartidista que mai. Una anàlisi ràpida als resultats electorals del 9 de març confirma aquesta impressió, ja que PSOE i PP augmenten la seva representació al Congrés (més 5 escons cadascú) en detriment d’altres opcions politiques. Alguns analistes apunten que això és bo. Sostenen que el bipartidisme ens apropa a societats democràticament més avançades (Estats Units, Regne Unit, Alemanya…) i que dóna més estabilitat al sistema democràtic. Aquesta conclusió és interessada i superficial. Donar per bo aquest bipartidisme a Espanya és no entrar a fons en la qüestió, atès que en els països amb sistemes bipartidistes consolidats els partits tenen un funcionament molt diferent.
Avui i aquí, la pluralitat està amenaçada
A Estats Units, per exemple, el debat intern dins dels partits demòcrata i republicà entre les diferents sensibilitats polítiques és acceptat, és institucionalitzat, és públic i és molt intens. Això assegura una pluralitat democràtica que, si bé a l’hora de votar no té una traducció en diferents partits o sigles, sí que permet que les diferents faccions es manifestin i lluitin pel poder en les eleccions primàries. En canvi, el bipartidisme que sembla configurar-se a Espanya anul·la o anul·larà la pluralitat democràtica si no canvia la democràcia interna dels partits. En el PSOE i en el PP existeix una manca de debat intern entre els diferents corrents de pensament, i manquen estructures i processos amplis, oberts i transparents que permetin la participació de les diferents sensibilitats polítiques i de la societat.Avui i aquí, la pluralitat està amenaçada. Probablement, només es tracti d’un fenomen passatger, fruit de la forta bipolarització del debat polític en les darrers 8 anys de democràcia (la darrera legislatura de J.M. Aznar i la de J.L. Rodríguez Zapatero), molt radicalitzada i amb posicions dels dos partits rivals molt enrocades, immersos en una lluita sense quarter pel poder que ha erosionat tots els poders de l’Estat, deslegitimat les institucions democràtiques i, sobretot, destruït la convivència. El retorn a una certa normalitat democràtica potser permetrà un debat polític més serè i civilitzat i permetrà que els matisos tornin a ser possibles i escoltats.
Potser només sigui un fenomen passatger
No obstant, avui, i tal com estan les coses, el pluripartidisme sembla tocar fons. A Espanya amb la quasi desaparició d’IU (només un diputat). A Catalunya, potser encara no. Però a la vista dels resultats de les eleccions generals, i comparant-los amb els de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, està clar que si el debat polític es fa en clau espanyola, molts electors són arrossegats a primar el vot útil o tàctic per davant d’un vot més proper a la vertadera expressió del seu pensament, interessos o ideologia. Seria una llàstima perdre els matisos i el bon joc democràtic que permet un sistema pluripartidista. Seria una llàstima deixar de ser una societat plurali oberta. Les properes eleccions europees potser ens serviran de termòmetre per comprovar la salut del pacient… serviran per comprovar si el debat polític es civilitza, però tenint en compte el tipus de convocatòria, haurem d’esperar el 2010 per saber si tendim a un bipartidisme asfixiant o tornem a un pluripartidisme desangoixat.
Els consultors de mintsmind, Xavier Menduiña i Xavier Fähndrich, vam sopar ahir amb , (Generalitat de Catalunya), i amb empresaris del Camp de Tarragona, en una trobada organitzada per Marc Arza, i responsable del .
Valdero va explicar algunes de les polítiques posades en marxa pel Departament d’Innovació, Recerca i Empresa. En destaquem algunes.
La ciutat de Tarragona posarà en marxa un Pla de Dinamització Turística el 2009, una injecció de més de 4 milions d’euros en 3 anys (2009-2011), finançada pel Ministeri d’Indústria espanyol, la Generalitat de Catalunya i el propi Ajuntament (un terç cadascú). Una cosa que rebem amb esperança i que ens evitarà la vergonya que sovint passem quan acompanyem visites a conèixer el patrimoni de la ciutat i resulta que els coloms han passat primer i han “firmat” sobre els panells explicatius (quan n’hi ha).
El Departament ha posat en marxa deu proves pilot dins del marc del programa , Programa per a la Restauració Orientat a la Formación Integral dels Treballadors, per a la formació de professionals de l’hostaleria i la restauració amb una alta participació del sector en el disseny: formació al lloc de treball, en un 50% en horari laboral, etc., orientat bàsicament a la població immigrant i/o a treballadors de sectors en recessió (construcció) i amb un important reforç de l’aprenentatge del català. La qual cosa permetrà que als indígenes ja no ens serveixin un cafè amb llet, quan el que hem demanat és un cafè amb gel. El que no ens ha quedat clar és què els serviran als alemanys, anglesos i francesos quan demanin en les seves llengües respectives: si una consumició o una amable lliçó de llengua autòctona. Si obtenen les dues coses i, a més, reben un servei excel·lent, millor.
Per a Valdero, les apostes de futur són clares.
En turisme. No volem més turisme. Volem el mateix nombre o una mica menys (ja que cal recordar que som la 6a. destinació mundial amb 16 milions de turistes l’any) però amb un nivell adquisitiu més alt. La cosa va de destinacions i ofertes i especialitzades, paquets de cultura-natura-gastronomia per a segments de consumidors amb passatemps i aficions d’alt contingut cultural, d’estada curta i targeta llarga, i que de retruc dinamitzin l’economia del rerepaís.
En innovació. Pacte per la innovació, amb la participació de la universitat i de l’empresa (es parla de 100 taules sectorials), amb una ferma voluntat de racionalitzar la recerca aplicada a Catalunya que, actualment, està molt atomitzada, poc especialitzada, poc comunicada entre sí, i poc orientada a resultats. Els marcaran les prioritats en innovació.
En Fires. La política del Departament és clara. No pot ajudar a les 411 fires que es fan cada any a Catalunya. Obtindran suport i ajut les fires molt especialitzades i amb ressò internacional. La racionalització (unions, fusions, cooperacions) són benvingudes, però cal que parteixin del sector. El departament té una línia d’ajuts per realitzar estudis de mercat per què les fires puguin reposicionar-se i trobar nous segments de mercat.
En Universitats. L’efecte Bolonya – segons Valdero – no suposarà cap trasbals. Els graus de 3 anys (equivalent a la llicenciatura actual) i els màsters de 2 anys (equivalent a una especialització, postgrau o màster actual) seran titulacions vàlides als 27 països de la Unió Europea. En el cas dels Enginyers tècnics (3 anys de carrera) i dels Enginyers Superiors (2 anys més) semblaria que la conclusió dels participants del sopar va ser que el mercat determinarà si el 3+2 de Bolonya serà acceptat com el 3+2 actual ..
… lo que existe son abstenciones diferentes. Hay una abstención diferente en cada tipo de convocatoria electoral. Es un error creer que la abstención es un fenómeno estable que afecta a un sector determinado de la ciudadanía. Lo que sucede es que existen amplias franjas de electores que participan en unas elecciones y en otras no. Las razones para hacerlo, o no, son múltiples. Una de ellas es la identificación que se establece entre la posibilidad de que el resultado de las elecciones pueda satisfacer mis demandas o resolver mis problemas, o no. Por eso, hay electores que votan en unos comicios, por ejemplo unas elecciones generales o presidenciales, y no votan en otros, por ejemplo en unas municipales; y viceversa. En Catalunya, en los años 80 y 90, existieron amplias franjas de electores que participaban en función de la convocatoria electoral. Por ejemplo, existía una bolsa de 300 a 400 mil electores de izquierda que sólo votaba en las elecciones generales y sólo parcialmente en las municipales; unos 120 mil electores de centroderecha que sólo votaba a en las municipales; y unos 250 mil electores de derecha que sólo votaban en las generales. Evidentemente, algo de esto queda, aunque ha habido cambios…Las abstenciones pueden sacarse de la apatía con campañas negativas que no tienen necesariamente que basarse en el enfrentamiento, en la guerra sucia o en la destrucción del adversario. Pueden ser campañas altamente educadas que sirvan para elevar la crítica al adversario a la categoría de publicidad o publicity para contrastar mejor los mensajes de la campaña positiva para aquellos segmentos de las abstenciones que necesiten un estímulo mayor para decidirse a ir a votar. Se trata de emular la publicidad comparativa comercial: la Pepsi no insulta ni falta a la verdad cuando dice que su sabor es más dulce que el de la Coca-Cola.Las abstenciones también pueden reducirse mediante un mayor despliegue de técnicas y canales de marketing directo, pero ejercido por parte de los militantes y simpatizantes de los partidos (y no por empresas contratadas), pero con el entrenamiento y el ensayo previos de rigor. El contacto directo permite acercar los mensajes a los electores, permite utilizar un lenguaje y unos ejemplos más próximos, e incluso decir lo que no se puede escribir ni difundir de forma masiva. El peligro reside en un mal diseño y en una mala implementación, que es lo más frecuente en España, por ejemplo.La abstenciones pueden vencerse si el marketing político tiene en cuenta que son varias y diferentes y, por lo tanto, tiene que elaborar mensajes diferentes en función de los diferentes segmentos electorales: simplificando los mensajes para aquellos electores (movilizados o situados en la abstención) menos informados o menos interesados por la política, y argumentando más a fondo para aquellos segmentos más informados o que se manejan bien en política.
Las abstenciones pueden convertirse en votantes de partidos si éstos se molestan en estudiarlas. Aunque sea sólo por motivos electorales, si tienen éxito movilizándolas, reforzarán de paso el sistema democrático (siempre que se considere necesaria una alta participación para diagnosticar una buena salud democrática).
Este texto se ha enviado como comentario a un post al
Després d’escoltar diferents presidents en la VII Diada de la Natació Catalana del passat dia 02/03/08, he arribat a la conclusió que l’associacionisme esportiu, ja no està de moda.
El que he sentit es podria resumir així: Ara el que s’escau és cuidar el Josep i la Maria, que són socis des de fa molt de temps i són els que paguen; i a més, els diners són importants. Hem de donar servei; hem de captar més usuaris i, a més, així farem més calés i tindrem a la gent més contenta. Els equips costen massa diners …
És obvi que la societat i els valors han canviat. És conegut que tothom vol sobreviure. Però, aquest model de Club ha suposat que en el nostre país desapareguin o acabin desapareixent molts clubs, associacions i unions.M’explicaré. El fet de canviar la visió del Club, com reflecteix el segon paràgraf d’aquest post, està significant desviar-nos dels objectius fundacionals del mateix i dels valors que van impulsar la seva fundació. Avui, resulta evident que els Clubs van cap allò que no han sabut o no han volgut gestionar: l’esport Si els valors que representava l’esport: l’amistat, el fair-play, la col·laboració, la coneixença, l’esforç, la solidaritat, la integració, la generositat, ja no “venen”, vol dir que realment la nostre societat ha canviat molt. Però, els que malauradament i sorprenentment també han canviat són els dirigents dels clubs, malgrat van ser formats i educats en aquests valors, i que s’han fet grans i s’han desenvolupat gràcies a aquests clubs, i a l’esport.Ha arribat l’hora que els que volen ajudar a l’esport i els seus valors més altruistes ajudin els Clubs i Federacions que encara hi creuen enfront els grans interessos, de les modes, i dels que només pensen en termes d’economia de mercat, que ara s’apropien de l’esport i demà potser ho faran de l’educació escolar i més endavant… del que calgui.No hi ha res que sigui fàcil, però els reptes i l’esforç està en l’essència de l’esportista i són allò que alimenten bona part del seu esperit i el fan progressar. Vull pensar que encara hi ha presidents esportistes que pensen en valors i llegat i no només presidents empresaris del que toqui. El què i els coms, s’han de tenir clars. Però no val comprar coms que ens canvien el què i, a més, a sobre ho presentem com a modern i / o inevitable.
No sé si vareu veure el programa de “el follonero” a . Jo sí. Inclús si no ho heu vist, segur que coneixeu la brillant morcilla Javier Bardem que en Jordi Évole, sobrenom legal del presentador, va introduir en el debat de candidats dels partits majoritaris a Espanya.
Sigui com sigui, si us fixeu en les cortinetes de separació de temes o en els títols de crèdits es podria fer un post de la semàntica de les mateixes, del significat ocult i de les segones lectures. Podríem analitzar les imatges des del punt de vista de la publicitat subliminal, que segons diu la . Fent-ho es pot arribar a la conclusió que “el follonero” abans del debat de candidats, sabia que beuria Coca-Cola.
Fixeu-vos de nou en la imatge de l’encapçalament d’aquest post, que és un acrònim del nom del programa “SPC”. Mireu-ho de nou, però considerant que la seqüència de lectura en la societat occidental és d’esquerra a dreta i de dalt cap a baix. Miracle!! “SPC” és converteix en “PSC” …
