L’any 1988, quatre eixelebrats jamaicans van participar en les proves de bobsleigh dels Jocs Olímpics de Calgary. El món de l’esport va acollir la idea com una excentricitat, jutjant com a una bajanada que un país del Carib sense hivern ni neu tingués el coratge de competir en un esport com aquest. L’aventura ha passat a la història dels JJOO com a una més de les anècdotes curioses d’aquest esdeveniment mundial. Però, la segona part d’aquest conte, quasi ningú l’explica i resulta que 13 anys després, el 2001, l’equip jamaicà va aconseguir el campionat del món!
L’Alcalde Hereu sembla decidit a emular els jamaicans i a nedar contracorrent, presentant la candidatura de Barcelona a organitzar els JJOO d’Hivern de 2022. Però, el què el diferencia de la selecció jamaicana de Bobsleigh és que la seva aposta no té res de nova ni d’original. I si compta amb guanyar 13 anys després, és probable que ningú el segueixi tan de temps ni tan lluny… Feia temps que s’esperava un cop d’efecte, un cop de timó per part de l’Alcalde del Cap i Casal. La ciutat fa temps que s’ha escapat del seu control i que el discurs municipal ja no encaixa amb la realitat. Els successius governs socialistes de la capital sempre ens han tingut acostumats a tenir molt ben travat el discurs sobre el model de ciutat, l’horitzó a mig termini (JJOO, Fòrum…) i les millores en equipaments i en qualitat de vida que se’n derivaven pels seus habitants, però des dels darrers temps de l’Alcalde Clos, la narració del que és o ha de ser Barcelona ja no la marca l’Ajuntament, la marca la crua realitat (saturació de turistes, conductes incíviques, La Sagrera al ralentí, etc.) i la sensació que el govern municipal va –per primera vegada en molts anys- a remolc dels esdeveniments. El primer moment d’Hereu, i potser el millor, per marcar un canvi de tendència hauria estat aprofitar el seu primer any de mandat, just acabada d’heretar d’Alcaldia. Però no va ser. El segon moment, hauria d’haver sigut en ser elegit de nou Alcalde després de les eleccions de 2007. Però tampoc. Hereu ha esperat massa per marcar i formular el nou repte col•lectiu de la ciutat. I quan ho ha fet, ha calcat el discurs dels seus predecessors i fitar un objectiu absurd i ja vist…
Són temps de desorientació. Estem cada cop més en el limbe polític. Tenim un Estatut segrestat, unes lleis bàsiques (electoral, divisió administrativa, educació…) amb poques possibilitats de prosperar, crisi econòmica, manca de model econòmic de futur, corrupció… i els nostres polítics no acaben de trobar un discurs regenerador i il•lusionant. El temps ens ha fet molt més escèptics i més cautes i ja no combreguem tan fàcilment amb rodes de molí. És ingenu pensar que la ciutadania vibrarà de nou amb uns altres JJOO… A menys que els estrategs socialistes pensin augmentar la intenció de vot del PSC d’aquesta manera: captant l’electorat aficionat a l’esquí (Per cert, què vota un aficionat a l’esquí?). Bromes a part, l’anunci de la Candidatura, amagada fins i tot al govern amic de la Generalitat de Catalunya, neix coix des del primer moment i no ha impressionat ningú. No hi ha altres coses que pugui fer Barcelona per il·lusionar a la seva gent? Probablement no.
O dit d’una altra manera. És difícil inventar alguna cosa en poc temps en un moment de canvi de paradigma com l’actual. Perquè els temps de les polítiques senzilles, concretes i tangibles ha acabat. Vivim un moment complex en el que coincideixen dos finals de cicle. Primer, s’acaba la llista d’equipaments i infraestructures bàsiques pendent de fer a la majoria dels municipis i que ha marcat els programes electorals de tots els partits des dels finals dels 70 fins al canvi de segle i comença l’era d’oferir millor serveis amb menys recursos. Segon, s’ha acabat un cicle de bonança molt llarg des dels 90 fins fa dos anys, el qual ha permès definir projectes i oferir serveis municipals sense parar compte en el control de la despesa i tapant amb “focs artificials” els problemes difícils de resoldre. Ambdós finals de cicle estan obligant els polítics a canviar de xip i a començar a pensar en solucions més complexes per problemes més enrevessats i a trobar la manera d’explicar-les de forma més entenedora , i també a parlar més clar sobre les vertaderes causes d’alguns problemes que patim els ciutadans en carn pròpia. La realitat econòmica i l’estat anímic de la societat no creen un ambient favorable per acceptar nous miratges. El bon record dels JJOO del 1992 queda lluny. El fracàs del Fòrum –més recent en la ment de la majoria- comença a ser anomenat així… fracàs. Els nous temps requereixen un discurs polític regenerador, nou i esperançador. No serveixen les receptes antigues. Ara no toca el discurs basat en canviar el paisatge per omplir-lo de carreteres i maons, toca canviar la societat. No val el discurs del concret, necessitem recuperar els nostres vells valors transversals i adequar les accions als principis que aquests marquen…
(publicada originalment a , secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a )
