Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Galceran Orriols consultor de mintsmind va assistir el darrer dijous 18 de març al programa Extraradi de COM Radio on van tractar temes de política i pornografia, i en general de candidatures peculiars en aquest sentit…

Una directora de pel·lícules pornogràfiques anglesa es presenta a per diputada al Regne Unit, mentre a Colombia Gabriel Garcia Márquez dona suport a una candidata que promet publicar fotos seves despullada si és escollida diputada. Un tema una mica lleuger, però la política no té perquè ser sempre tant seriosa…

 

Gauss i les pomes podrides

Tots els empresaris i directius que tenim relació amb persones a les nostres empreses tenim una maleta d’eines que ens permet, en la mesura de les nostres possibilitats, gestionar els nostres equips de la millor forma possible. En aquesta “maleta d’eines” alguns porten experiències formatives com direcció d’equips, construcció del consens, delegació… Altres hi encabeixen elements de gestió moderns com la direcció per objectius, la gestió per processos (BPM) o elements d’augment de la eficàcia com el lean management o el6-sigma. És a dir, qui més qui menys fa el que pot per tal de gestionar i potenciar les capacitats dels seus col·laboradors…

Ara bé, la vida real ens proporciona una eina que, ben utilitzada, és molt potent i ens permet extreure’n conclusions: l’observació de la natura. M’explicaré. En general, una característica observable d’una població segueix una distribució estadística i simètrica anomenada Distribució o Campana de Gauss. Aquesta distribució en poques paraules ens ve a dir que per una característica en concret, al voltant del 68% de la gent estarà dins del promig, un 27% es desviaran una mica del promig (per damunt o per sota) i el 5% restant es separaran molt del promig, sigui perquè excel·leixen o perquè simplement no hi arriben… És aquí on l’observació de la natura ens pot ser útil. És a aquest percentatge que no arriba ni a apropar-se al promig per sota que cal dedicar-hi esforços per a que millorin, sigui en el paràmetre que sigui que estem observant: la motivació, la implicació… i si finalment observem que no millora o que no vol millorar, com a mínim ja tindrem identificat les característiques dels nostres treballadors. I direu…Val la pena dedicar recursos per a aquests pocs casos? Llavors és quan, a més a més de l’observació de la natura, hem de recórrer a la saviesa popular. En aquest cas concretament, podem tirar d’aquell refrany que diu que cal treure la poma podrida del cistell abans que totes acabin igual. Per això, la resposta és sí. És necessari que tot l’equip vagi orientat cap el mateix llindar d’exigència, sinó els mals exemples poden alterar “la normal”.

 

propostes al voltant de #politica2punt0

Donant voltes a la lectura de #politica2.0 d’@ebenach, a l’equip de mintsmind ens han vingut a la ment dues idees que s’apunten al llibre i que ara ampliem una mica… però molt poquet, ja que són únicament unes propostes en forma de nota. En aquest cas us adjunto les nostres reflexions al voltant de l’establiment d’un codi de conducta.

Està clar  que els nous canals i xarxes socials 2.0 generen noves formes de comunicació i de relació, més immediates, més transparents, més directes, que s’haurien d’autoregular mitjançant les normes d’educació, respecte, urbanitat… bé, les normes de tota la vida, però no sempre és així.

Aquests nous canals que generen intercanvis nous, amb capacitat d’influir, de fer canviar opinions i actituds… a vegades, de forma no necessàriament honesta (per exemple @emergenciescat creat a partir de l’allau del hashtag #neucat, va enviar durant uns dies publicitat institucional un cop superada la situació de la neu 1, 2, 34… i que duri molt de temps la seva inactivitat!!!).

Aquest nous canals generen situacions gracioses i a la vegada serioses que poden acabar creant problemes a un o més usuaris de les xarxes socials, per al polític o per al ciutadà (darrerament tenim l’exemple de Daniel Sirera o de M.A. Martin).

Aquest codi de conducta 2.0 donaria resposta a diversos objectius:

  1. Establir un cert codi ètic o deontològic
  2. Ser una guia bàsica d’usuaris per a polítics i ciutadans
  3. Esdevenir un instrument per establir un marc de relacions 2.0 clar i senzill

I podria contenir, de sortida, elements com els següents:

  1. Compromisos per part dels polítics 2.0 (què és el mínim que hauria de dir i fer)
  2. Compromisos dels ciutadans i societat civil i entitats que utilitzin 2.0
  3. Transparència (què haig de contestar i què no)
  4. Honestedat (la veracitat de les informacions, els límits a les intoxicacions)
  5. Substancialitat (la qualitat de la informació)
  6. Respecte (evitar el tracte denigrant, l’insult, la manca d’educació)
  7. Males practiques (aprofitar-se de la manca d’experiència, usar canals indegudament, etc.)
 

notes al voltant de #politica2punt0

Us apunto certes parts del llibre #politica2.0 que he destacat i portava preparades per a la presentació del llibre de n’Esnert Benach a Reus. Estan ordenades per capítols i amb número de plana.

2.1. De la societat postindustrial a la societat en xarxa
25 Internet ha fet transparent la realitat.
26 Al XVII es can crear les condicions per a la primera revolució industrial …/… a finals del XIX es produeix una segona revolució industrial marcada pel coneixement científic …/… la tercera revolució tecnològica es produeix al darrer terç del XX, amb internet i el canvi cap a una societat caracteritzada per la globalització en temps reals a través de la xarxa …/… L’era de la societat del coneixement i de la revolució d’internet.
26 Internet no és simplement una tecnologia: és un mitja de comunicació que constitueix la forma organitzativa de les nostres societats.
27 Allò que fa internet és processar la virtualitat i transformar-la en la nostra realitat.
27 Aspectes afavoridors per a Catalunya: les TIC són un mecanisme catalitzador per a garantir els drets individuals i col·lectius i les TIC són instruments de cohesió social i territorial.
28 Cal garantir l’accés de tota la ciutadania a les infraestructures del segle XXI: les telecomunicacions i internet.
30 Les xarxes i les autopistes de telecomunicacions són les infraestructures bàsiques per aconseguir la cohesió social i territorial del país i assegurar la competitivitat de la industria i l’economia.
31 La identitat digital de Catalunya té a veure amb els valors que projectem a la xarxa.
31 Cal ser presents a internet, cal tenir una estratègia digital amb valors lingüístics i socials que et defineixin, i cal saber que la imatge depèn de la seva activitat a la xarxa però també de l’opinió que generes.

La identitat digital sempre és la suma del que un diu o fa i del que els altres pensen d’aquestes institucions.

El català és la vuitena llengua en nombre de blocs i la quinzena a la viquipedia

Tenim una presència molt més gran que el pes demogràfic dels nostres deu milions de parlants.

2.2. Canvi de mentalitat 2.0: la interactivitat
34 El transit de la societat 1.0 cap a la 2.0 no és un canvi d’eina com un canvi d’ús, de mentalitat, de manera de fer i de concebre la vida.

En el món 2.0, l’activació de xarxes socials implica la comunicació en totes les direccions, és diàleg i és participació activa.

35 “El més important ara és saber què fer amb la informació. Només si la persona és capaç d’accedir a la informació adequada, de forma convenient i en temps oportú, en funció de l’interès o propòsit del moment, és quan la informació es converteix en converteix en coneixement i, per tant, el coneixement en poder” del debat Cap a un diàleg en la societat
36 El principal repte de l’educació avui és trobar la manera d’articular el canvi, que no és de tecnologies sinó de models educatius.
37-40 12 idees per a la cultura compartida (Javier Celaya): 1. Reorganitzar les funcions de l’equip directiu, 2. Invertir en formació interna, 3. Fomentar la innovació, 4. Redissenyar correctament la seva pàgina web, 5. Millorar la visibilitat a la xarxa, 6. Escoltar la web, 7. Determinar qui és qui a la xarxa social, 8. Seleccionar les xarxes socials més idònies per a la empresa, 9. Redactar un codi de conducta per als treballadors a la web social, 10. Premiar els treballadors per intercanviar, compartir, valorar, 11. Conèixer el comportament dels usuaris a la web corporativa i 12. Pensar en un futur mòbil
40 “La competència no és entre petits i grans, és entre ràpids i lents” Antonio Gutierrez-Rubí
41 La web 2.0 esdevé una actitud i no només una tecnologia perquè representa l’evolució de les aplicacions tradicionals cap a aplicacions web enfocades a l’usuari final i que generen col·laboració i serveis.
42 En el 2.0 l´ús de la web està orientat a la interacció i a les xarxes socials, que s’han d’entendre com una estructura social de caràcter voluntari que es crea a través de la interrelació entre els seus membres.
2.3. Transformar el JO en el NOSALTRES
43 Les noves eines fan possible el pas definitiu cap a la interactivitat i la participació perquè la cultura 2.0 propicia les relacions entre la comunitat, provoca el diàleg, fa circular el coneixement i torna a connectar la ciutadania amb els seus representats polítics.

En molts àmbits, però també en el de la política, hem de recuperar el valor de la comunitat que vol dir sumar forces i comprometre’s amb els altres.

44 L’èxit vindrà dels projectes de comunitat compartits.
47 No n’hi ha prou amb començar a fer funcionar les noves eines sense més?
3.1. Obama, el primer president de l’era Internet
50 Els missatges d’Obama durant la campanya presidencial arriben de manera directa, sense intermediaris i evidencien que per primera vegada s’informa primer als activistes que als periodistes.
51 “Internet és un mitjà, no un fi” Joe Rospars
3.2. L’experiència d’iCities
55 Avui els usuaris d’internet trien lliurement la seva ruta i no volen que els dirigeixis
3.3. Una nova manera de fer política és possible
56 Res no està escrit en política 2.0, no hi ha doctrina, no hi ha protocols, no hi ha normes, no hi ha maneres bones ni maneres dolentes de fer servir els recursos, ni regles consensuades, ni camins marcats.
58 Propostes per a la democràcia deliberativa: 1. Polítics 2.0, 2. Mitjans polítics 2.0, 3. Mitjans polititzats i 4. Espais polítics 2.0.
64 Ens interessa el què, el com, el quan i el per què: però no queda tan clar que ens interessi el qui, quan es tracta de polítics.
64 Periodistes i polítics han generat i cultivat inèrcies en un context de crisi econòmica, empresarial i de valors que ens han dut on som avui. Tots en som culpables i responsables, però també a les nostres mans hi ha la possibilitat de virar el rumb, perquè finalment, si els ciutadans acaben passant dels polítics, els dos col·lectius en sortiran perjudicats.
66 El públic passa de receptor a generador d’informació.
66 Cada vegada hi ha més ulls que miren, més orelles que escolten i més gent amb ganes de participar.
68 És el debat amb la gent que et segueix el que acaba enriquint la teva mirada particular.
70 Amb la política 2.0 el partit perd el control total sobre el seu missatge.
3.4. Desafecció, abstenció, desencís. Maneres de revenir la situació
72 Atès que l’abstenció sembla vinculada al distanciament entre la ciutadania i els seus representants, la política 2.0 pot ser molt útil per a corregir aquest punt del sistema democràtic.
73 Les noves tecnologies permeten als representants polítics difondre millor allò que fan.
74 Els ciutadans que s’interessen per l’activitat parlamentària creuen que els diputats fan bé la seva feina i els fan confiança; mentre que els que passen de la política i dels polítics, i no mostren cap interès pel que es debat i es treballa al Parlament, són els que valoren més malament i més desconfien.
76 El que cal és més cultura política i fer pedagogia dels reptes als que s’enfrenta el catalanisme.
76 Al cap i a la fi, tot és política i cal ser-ne conscients com a pas imprescindible per a que no ens manipulin.
78 La ciutadania no permetrà cap més errada, de la mateixa forma que no comprendrà que els polítics girin el cap en una altra direcció. La desafecció només té cura amb transparència, humilitat, perseverança i honestedat.
80-81 Compareixença @ebenach: 1. Compromís dels grups per aprovar la llei electoral abans d’acabar la legislatura, 2. Reforma de la llei de sindicatura de comptes, 3. Mecanismes de transparència i participació,
82 És molt difícil canviar o participar en aquesta societat sense formar part de la xarxa.
82 Les xarxes socials i les NTIC permeten recuperar per la causa a col·laboradors potencials, captar l’interès de col·laboradors experts i informar a gent que ni ha participat ni s’ha interessat mai per la política.
3.5. Receptes per recuperar la transparència de la política
86 Cal passar als fets i aquests han de portar a una altra cultura democràtica que posi en valor la transparència, l’honestedat, l’honorabilitat, la perseverança i la vocació de servei.
86-89 Receptes per recuperar la transparència de la política: Nova llei electoral, Finançament de partits, Accés directe als càrrecs electes, Processos participatius, Informació. Blocs electorals i Consultes.
89 El gran repte de recuperar la transparència de la política passa per tres premisses bàsiques: relació directa entre elector i electe, protecció dels sistema de partits i equilibri i equitat territorial.
3.6. La política 2.0 és diàleg permanent
90 Actualment estem davant d’un model de comunicació horitzontal i descentralitzada.
93 “La democràcia deliberativa vol traslladar l’epicentre de la deliberació des de la política a la societat civil. Qui ha de deliberar ha de ser la societat. La nova política ha de tenir lloc fora de la política” José Antonio Donaire
3.8. Republicanisme 2.0
100 Compartir el coneixement, la saviesa, treballar per la intel·ligència col·lectiva i la saviesa del poble no deixa de ser un objectiu del que hauria de ser l’esquerra moderna del segle XXI.
102 Formació, informació i debat són condicions necessàries per al bon exercici de la participació política.
3.9. Administració 2.0 o e-government
104-107 9 ideas para una empresa o administración 2.0. ¿Pones tu la décima?(Alfonso Alcantara): 1. Cultura 2.0, 2. Motivació 2.0, 3. L’empresa en un núvol, 4. Productivitat 2.0, 5. Experiències pilot, 6. Fluir a la web social, 7. El cercle 2.0: idees i aplicacions, 8. Funcionalitats 2.0 i 9. Accés 2.0.
3.10. Principals errors en l’ús de les eines 2.0 i altres amenaces
115 El polític que decideix entrar a la xarxa i afrontar l’era 2.0 ha d’estar disposat a “suar la samarreta”
3.12. Decàleg sobre l’ús de les xarxes socials
126-129 Decàleg sobre l’ús de les xarxes socials: 1. Convicció, 2. Disciplina, 3. Gestió del temps, 4. Compromís, 5. Contingut i temps, 6. Riscos i pedagogia, 7. Marcar uns límits, 8. Equilibri en els missatges, 9. Contribuir a enriquir sense esperar res a canvi i 10. Honestedat.
5.1. Nou propostes per a la reflexió
139 Propostes per a la reflexió: 1. Informació accessible, al dia i personalitzable, 2. Generar espais de debat i de discussió ciutadana, 3. Contracte amb la ciutadania, 4. Fomentar la participació activa entre elecció i elecció, 5. Auditoria de resultats, 6. Parlar clar i donar la cara sempre, 7. Sinceritat i reconèixer els errors, 8. Avançar en l’administració 2.0 i 9. Internet com un dret ciutadà.
 

#politica2punt0 – #Política2.0

Dimarts dia 23, es presenta a l’espai d’Art Cal Massó de Reus el llibre #Política2.0, del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. #Política2.0 són un conjunt de reflexions al voltant de les TIC i la seva relació amb la política.

La presentació anirà a càrrec de Empar Pont (regidora de l’Ajuntament de Reus) i @jordicervera (blog personal), @bfarriol d’enraona i @xmenduina de mint’s mind i, com no, d’@ebenach, autor del llibre, polític 2.0 i president del Parlament de Catalunya.

 

Orfes de lideratge

El president Pujol, l’any 2007, en una conferència sobre lideratge, deia que la primera condició d’un líder és no tenir por de ser bo o de no tenir por de distingir-se, no tenir por de fer-se veure més o no tenir por de suscitar esperances; no tenir por de suscitar il·lusió, no tenir por, naturalment, d’assumir responsabilitats. Un líder –seguint les seves paraules- és aquell que assumeix la responsabilitat que la gent confiï en ell… Perquè és bo, igual que altres que són iguals de bons, però sobresurt per damunt dels altres perquè accepta el risc que la gent que hi confia després li demani comptes.

Alguns esdeveniments polítics dels darrers anys han posat de relleu la manca de lideratge d’aquest tipus. L’estil de fer política dels partits del Govern de Catalunya no connecta amb aquesta definició de lideratge. Tampoc no hi ajuda el tipus de coalició de govern que han construït, en la que predomina una falsa direcció coral o, millor dit, una pretesa polifonia que no és res més que cacofonia cada cop que s’aborden els afers vertaderament importants de l’agenda política.

Les càrregues dels Mossos d’Esquadra, l’incendi d’Horta de Sant Joan del 2009 i la gestió de les emergències, dels transports i serveis durant darrera nevada, però també la defensa de l’Estatut, del nou finançament i dels interessos de Catalunya en general, han posat de manifest la manca de lideratge del (i en el sí del) Govern de la Generalitat. L’esquerra tripartita segueix impregnada per la concepció col·lectiva de lideratge que l’Antonio Gramsci definí en els Quaderns de la Presó.

Els Quaderns contenen una relectura de Maquiavel en la qual Gramsci considerava que el lideratge –el príncep- no correspon a una persona sinó a una direcció col·lectiva: al partit. El seu concepte de nació no és el tradicional, no veu la nació com un organisme que inclou forces que lluiten per la seva ideologia a les conteses electorals per ocupar espais de poder. Per a ell, el partit polític és el líder de les masses, el que portarà la nació a la revolució i l’alliberarà dels lligams per oferir-los una vida millor… Aquesta concepció col·lectiva del lideratge, subjacent en molts àmbits d’ideologia d’esquerra, només condueix a la difuminació del lideratge davant els ciutadans i, per tant, de la responsabilitat o accountability.

En un govern responsable i, especialment, en els moment de crisi, és necessari que algú sobresurti i n’assumeixi el comandament, que transmeti confiança, comuniqui el que s’espera de la ciutadania i el que la ciutadania pot i no pot esperar del seu govern. La manca d’informació, la manca de directrius (poques, clares i senzilles) i, sobretot, la manca d’un referent que transmeti autoritat i inspiri confiança, contribueix a sembrar més desconcert, més descoordinació, a generar conductes absurdes o perilloses…

El lideratge col·lectiu d’estil gramscià del tripartit no només ha augmentat la desafecció ciutadana cap a les institucions i cap a qui les dirigeix, sinó que ha erosionat la imatge de la Generalitat (i de retruc, l’autoritat i l’hegemonia) dins i fora del país. La naturalesa col·lectivista dels actuals governants els ha portat a no assumir les responsabilitats pròpies del lideratge ni de forma col·lectiva ni individual. Tant és així, que les responsabilitats pels errors de gestió o de coordinació dels darrers anys s’han diluït mitjançant una estratègia blandy blub en la que tothom acaba empastifat de tal manera que no hi ha forma de saber qui ha començat la broma.

Un lideratge col·lectiu és possible. És aquell que finalment acaba segregant un lideratge individual. Això passa -diu el president Pujol- primer, quan els que componen aquest lideratge col·lectiu són tots iguals de bons i, segon, quan en un moment determinat, un d’ells és més audaç, pren la iniciativa, i té el coratge de prendre les decisions importants amb els riscos que això comporta. En els darrers 3 anys, a Catalunya, això no s’ha vist enlloc.

(publicada originalment a l’Espai Hayek de la revista de la Fundació Catalunya Oberta)

 

Toc de Sometent


Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

La nevada del dia 8 de març, com qualsevol fet excepcional, ha posat en evidència moltes coses amagades o latents. La majoria de les notícies, d’article d’opinió, posts i tweets han fet referència a la mala gestió d’aquesta crisi per part del Govern. Només alguns escrits i alguna tertúlia a la TC i a la ràdio ha reparat en altres aspectes de la nostra actitud davant d’aquesta situació insòlita com a societat i com a individus. L’actitud majoritària (o almenys la impressió resultant del què hem pogut veure en els mitjans de comunicació) per part de molts ciutadans bloquejats per la neu o privats de llum o accidentats per culpa de les nevades era, per dir-ho gràficament, d’espera. Esperant que algú els solucioni el problema. Esperant l’helicòpter del RACC.

Evidentment, si busquem trobarem uns quants centenars de petites històries de solidaritat interveïnal o familiar. Però, globalment, el què hem pogut apreciar és que hem perdut, com a poble, com a societat, l’actitud cívica individual i col·lectiva que ens (hauria) d’empènyer a buscar per nosaltres mateixos la solució als problemes, a través de la iniciativa personal, la cooperació veïnal i la solidaritat desinteressada i lleial entre compatriotes. Aquest dies de desordre i de calamitat, hem estat testimoni de persones que protestaven perquè ningú tallava l’arbre caigut del seu carrer o perquè ningú els donava una explicació de res… En altres temps, no tan llunyans, quan l’Estat era més un aparell repressor que no pas un proveïdor anorreador de benestar, els ciutadans i ciutadanes eren capaços d’organitzar-se de manera ràpida i improvisada per resoldre situacions anòmales: una nevada, una riuada, una ventada, etc. L’exemple d’això podria ser l’esmentat per Ferran Mascarell en el minut 8’25” del programa L’Oracle de Xavier Grasset del dijous passat.

En canvi, són pocs els exemples que hem pogut veure en el sentit contrari. En una situació com la de dilluns passat, els gestos desinteressats sorgits de la societat civil, sense la participació per a res de les administracions, han estat escassos. Però, n’hi ha hagut. Els Pescadors de Palamós van lliurar el seu gasoil per alimentar els grups electrògens de l’hospital ; gent anònima oferia allotjament a la gent atrapada a Barcelona a través del twitter; i veïns de Sant Celoni acollien passatgers de la RENFE bloquejats al seu poble. Aquests exemples, i segur que molts més, demostren que aquest esperit cívic i solidari encara perdura en algunes persones de la nostra societat. Però, el seu caire anecdòtic, esporàdic, dispers, fa pensar que ens hem tornat una societat individualista, anarquitzant i comodona: Que vingui algú i m’ho solucioni…

La denúncia d’una Catalunya més passiva, de sabatilles i manteta davant la TV, no és nova. L’hem llegida aquí i allà en els darrers anys. Jo recullo aquí un post escrit el 2009 pel Marc Arza en el què explica més bé que jo aquest símptoma i, a més, amb arguments molt senzills, tot fent servir una anècdota aparentment anodina relacionada amb els fets de l’11 S a Nova York.

És curiós que, en el país de la Marató de TV3 i de 0,7 % solidari, davant d’una situació de crisi no es despertin amb més força i amb més empenta els valors i actituds que representen aquest esdeveniments (jo sóc el primer en entonar un mea culpa). Voldria pensar que un dels trets de la nostra identitat –més enllà de la llengua, la Història i la voluntat de ser- fóra aquesta actitud cívica, comunitària i solidària que està per sobre de rivalitats i interessos. Voldria tornar a sentir tocs de campana i que els pobles, barris i urbanitzacions, veiessin aparèixer voluntàries i voluntaris disposats ajudar desinteressadament la seva comunitat davant els perills que l’amenacen. Això voldria dir que la nostra nació ha recuperat l’esperit de servei i el sentiment de poble que es necessita per fer front a qualsevol repte. Ara ha estat una nevada, però demà.. qui sap, aquesta cohesió podria obrir-nos la porta a la llibertat.

(publicada originalment a La Caixa de Música, secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a elsingulardigital.cat)

 

Leadership Lessons from a dancing guy. Subtitling of the original by Derek Sivers (http://sivers.org/ff) with educational aim only. All the merit and originality of the text are of him, demerit of the Catalan translation … are ours.
Lliçons de lideratge a partir d’un noi ballant. Subtitulació de l’original de Derek Sivers (http://sivers.org/ff) amb ànim únicament educatiu. Tots els mèrits del text i de l’originalitat són de ell, els demèrits de la traducció al català… són nostres.

If you’ve learned a lot about leadership and making a movement, then let’s watch a movement happen, start to finish, in under 3 minutes, and dissect some lessons: A leader needs the guts to stand alone and look ridiculous. But what he’s doing is so simple, it’s almost instructional.

This is key. You must be easy to follow!

And here comes the first follower with a crucial role: he publicly shows everyone else how to follow.

Notice the leader embraces him as an equal, so it’s not about the leader anymore – it’s about them, plural.

Notice he’s calling to his friends to join in. It takes guts to be a first follower! He stand out and brave ridicule, yourself. Being a first follower is an under-appreciated form of leadership.

The first follower transforms a lone nut into a leader.

If the leader is the flint, the first follower is the spark that really makes the fire.

And here is the second follower is a turning point: it’s proof the first has done well. Now it’s not a lone nut, and it’s not two nuts. Three is a crowd and a crowd is news.

A movement must be public. Make sure outsiders see more than just the leader. Everyone needs to see the followers, because new followers emulate followers – not the leader.

Now here come two more, then three more. Now we’ve got momentum. This is the tipping point! Now we’ve got a movement!

As more people jump in, it’s no longer risky. If they were on the fence before, there’s no reason not to join now. They won’t stand out, they won’t be ridiculed, and they will be part of the in-crowd, if they hurry.

Over the next minute you’ll see the rest who prefer to be part of the crowd, because eventually they’d be ridiculed for not joining.

And ladies and gentlemen that is how a movement is made! Let’s recap what we’ve learned…

If you are a version of the shirtless dancing guy, all alone, remember the importance of nurturing your first few followers as equals, making everything clearly about the movement, not you.

Be public. Be easy to follow!

 

But the biggest lesson here – did you catch it?

Leadership is over-glorified.

Yes it started with the shirtless guy, and he’ll get all the credit, but you saw what really happened: It was the first follower that transformed a lone nut into a leader.

There is no movement without the first follower.

We’re told we all need to be leaders,

but that would be really ineffective.

The best way to make a movement, if

you really care is to courageously follow and show others how to follow.

When you find a lone nut doing something great, have the guts to be the first person to stand up and join in.

Potser ha après molt sobre com esdevenir un líder i de com crear un moviment, llavors, anem a veure com es crea un moviment, des del principi fins al final, en menys de 3 minuts i extreure’m algunes lliçons: Un líder té el coratge d’estar sol i de semblar ridícul. Però el que està fent és actuar de forma simple, és gairebé instructiu.

Aquesta és la clau. Un líder ha de ser fàcil de seguir!

I aquí ve el primer seguidor que té un paper fonamental: mostra públicament a tots els altres com s’ha de fer el seguiment.

Observeu que el líder l’abraça com a un igual, així ara ja no es tracta únicament del líder – és sobre ells dos, ara ja són un plural.

Observeu com crida als seus amics a unir-se. Es necessita coratge per ser el primer seguidor!.  El seguidor es manté ferm i fa front al ridícul. Ser el primer seguidor, és una forma poc apreciada de lideratge.

El primer seguidor transforma un boig solitari en un líder.

Si el líder és el pedrenyal, el primer seguidor és l’espurna que realment fa el

foc.

I quan arriba el segon seguidor tenim un punt d’inflexió: és la prova que el primer ha fet bé. Ara no és un boig solitari, i no són dos bojos. Tres és multitud i una multitud genera notícia.

Un moviment ha de ser públic. Assegureu-vos que els que no en formen part, veuen alguna cosa més que únicament al líder. Tothom necessita veure als seguidors, perquè els nous seguidors emularan als actuals seguidors, no al líder.

Ara vénen dos més, després tres més. Ara comencen a tenir força. Aquest és el punt d’inflexió real! Ja tenim un moviment!

A mesura que més gent participa, ja no és arriscat. Si abans la gent es mantenia a la expectativa, ja no hi ha cap raó per fer-ho ara. Els nous seguidors no destaquen, els nous seguidors no seran ridiculitzats, i seran part de la multitud, si es donen pressa.

Durant el minut següent veureu la resta de la gent, que prefereixen ser part de la multitud ja que de no fer-ho serien ridiculitzats.

I senyores i senyors, aquesta és la forma de crear un moviment!. Recapitulem el que hem après …

Si sou és una versió del noi ballant sense camisa, sol, recordi la importància de tractar als seus primers seguidors d’igual a igual, fent-ho tot amb claredat sobre el moviment, no sobre tu.

Sigues públic. Sigues fàcil de seguir!

Però la lliçó més important és… ho agafes?

El lideratge està sobre-dimensionat.

Sí, tot va començar amb l’home sense camisa, i ell rebrà tot el benefici, però heu vist el que realment va passar:

Va ser el primer seguidors el que ha transformat a un boig solitari en un líder.

 No hi ha moviment sense el primer seguidor.

Se’ns diu que tots hem de ser líders, però això seria altament ineficaç.

La millor manera de fer un moviment, si de veritat t’interessa es fa actuant amb valentia i mostrant als altres com ens han de seguir.

Així, si trobeu un boig solitari fent alguna

cosa gran, tingueu els nassos per ser el primer en aixecar-vos i comenceu a ballar.


 

Laporta, Anglada, Nebrera… arriba el populisme

El populisme no es pot entendre sense un lideratge fort i carismàtic. Les propostes populistes més famoses van sovint associades a estats democràtics febles i, preferiblement, sud-americans o africans. Les crisis econòmiques, la pobresa i la corrupció han col·lapsat, una i altra vegada, el sistema democràtic d’aquests estats, per derivar després cap a populismes de dreta i d’esquerra que tenen en comú un discurs farcit d’èpica, de messianisme, d’enemics exteriors, de solucions senzilles per a problemes complexos, etc. i habitualment rupturista respecte a l’ordre constitucional establert, amb les elits político-socials i amb les relacions internacionals vigents.

Amb perspectiva, aquests populismes -per norma general- han derivat cap a règims totalitaris amb dosis més o menys altes de corrupció. Dins d’aquesta lliga han jugat líders com Collor de Mello al Brasil, Fujimori al Perú, Ménem a l’Argentina, Abdalà Bucaram a Equador, etc.

La versió europea del populisme no ha assolit el grau d’embrutiment polític assolit en altres continents, bàsicament perquè rarament ha aconseguit el poder, però els ingredients són ben bé els mateixos. Qui no coneix l’italià Silvio Berlusconi? Qui no recorda Pim Fortuyn als Països Baixos o Jörg Haider a Àustria? Són tres exemples de populisme que van posar (han posat) a prova els sistemes de partits tradicionals als seus respectius països des de derives ideològiques ben diferents. Berlusconi esdevé en un líder mediàtic gràcies a la seva vinculació al futbol i a la TV; Pim Fortuyn sorgí dels sentiments xenòfobs latents a la societat holandesa i Haider és el renaixement del feixisme disfressat amb trets pseudotecnòcrates i a l’hora, tradicionalistes.

Aquests tres líders populistes europeus són potser els que més han destacat (o continuen destacant) des del punt de vista mediàtic. Són tres lideratges populistes que també ser.

Weber vinculava el lideratge carismàtic a a la devoció i afecte del poble cap el líder gràcies a les dots sobrenaturals d’aquest, com ara l’heroisme, el poder intel·lectual i / o les capacitats d’oratòria. Dins d’aquesta tipologia, Berlusconi destacaria per ser un intent d’heroi nacional, mostrar-se com a l’encarnació de la nació italiana (a través de la seva identificació amb els èxits futbolístics) i presentant-se com a campió del liberalisme econòmic (a través de l’èxit empresarial); Fortuyn representaria el poder intel•lectual a través d’un discurs antiislamista i antiimmigració molt ben travat; i Haider, fins a la seva mort el 2008, va basar el seu lideratge en la seva capacitat d’arengar el seu auditori i va ser sempre reconegut com un bon orador.

A Catalunya, en comparació amb altres democràcies europees, el populisme és un fenomen nou. Però, amb una abstenció propera o superior al 50 % en algunes conteses electorals, amb una crisi econòmica galopant, amb una preocupació creixent per la immigració, amb una desafecció política creixent… Però, hi ha analistes polítics que auguren l’entrada de noves formacions populistes al Parlament de Catalunya. Anglada, NebreraLaporta, Carretero… i versions més frikis, com Ariel Santamaria, són fruit d’una certa crisi de sistema de partits tradicional de Catalunya.

Si tenim en compte els anteriors exemples de lideratges populistes a Europa, podem establir per analogia una ràpida tipologia dels nous lideratges populistes catalans. Laporta, el darrer en anunciar la seva entrada en política, semblaria apropar-se a un cabdillatge com el de Berlusconi, aprofitant la seva tirada mediàtica (o, més ben dit, la del FC Barcelona), i imitant-ne fins i tot les formes, emulant el “Forza Italia”, com demostra l’intent de registrar el lema o marca “Força Catalunya”.

D’altra banda, Anglada representaria el lideratge carismàtic basat en la capacitat oratòria o de caire és haiderià. Compartiria amb Haider els seus orígens feixistes i la capacitat de disfressar aquest discurs amb aires més moderns, i amb Fortuyn, el component xenòfob i la força dels seus arguments entre determinades capes socials afectades materialment o anímicament per la crisi econòmica.

Finalment, ens quedaria atorgar a Nebrera, Carretero o Santamaria, el lideratge carismàtic més intel•lectual. L’heterogeneïtat del grup fa difícil triar-ne un per sobre dels altres. Montserrat Nebrera ha destacat com una gran polemista a les tertúlies durant un cert temps, però és menys coneguda com a tenaç constructora d’un pretès discurs liberal-conservador modern. De moment, ens hem de conformar amb els seus articles a El Mundo, La Razón, El Periódico de Catalunya, El Economista, Avui i El Punt; a l’espera del seu web alternativa de govern. El nom del seu projecte polític sona pretensiós i grandiloqüent, cosa que li dóna un regust populista, però s’emmiralla en la UMP francesa, un tret que podria quedar bé en els llibres d’història si va a més (ja veurem).

Joan Carretero també destaca per exercir un lideratge de caire més intel·lectual. El líder de Reagrupament es presenta amb un discurs pragmàtic, senzill, directe i molt clar, i allunyat de la retòrica grandiloqüent i naïf que alguns cercles independentistes encara gasten com si el romanticisme encara fos vigent. Al component independentista li suma un discurs de reforma política basat en la democratització de les institucions, l’eficàcia administrativa i la transparència política, però que malauradament no està en sintonia amb el que passa al si de la seva formació política.

Finalment, Ariel Santamaria, líder de la CORI, i probable candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, és encara un fenomen local. No obstant, més enllà de la seva posada en escena i el seu look alternatiu kitsch, el discurs irònic, sarcàstic i, fins i tot, càustic de Santamaria, també el situaria entre els líders d’un populisme més intel·lectual. La CORI és hàbil en fer sortir les contradiccions del sistema i dels partits d’una manera divertida i clara.

Tot plegat, amb la gran incertesa sobre l’evolució de la crisi , amb l’alt grau de vot indecís, en blanc i que diu que no votarà, detectat pel CEO, i amb el desencís i rebot de molts catalans amb els polítics de sempre, no seria estrany veure bastants d’ aquests líders populistes asseguts als escons del Parlament aquest any. .. Brrrrr!

(publicada originalment a La Caixa de Música, secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a elsingulardigital.cat)

 

El passat 3 de març va tenir lloc a Sabadell un acte independentista en que entre altres coses, es va projectar el curtmetratge “Acte d’Estat”, en que es presenta un futur amb una Catalunya independent, amb un govern sobirà que ha d’exercir com a tal.

A pesar de que tècnicament estigui força ben fet , el contingut deixa molt que desitjar. Fa la sensació que intenta copiar l’estil de The West Wing, però de forma més aviat desafortunada: els diàlegs entre personatges i sobretot les intervencions de la presidenta són irreals i grandiloqüents fins a fregar el ridícul, i estèticament es nota com el minimalisme vol ocultar l’escassetat de mitjans (tot i que sembla que va ser filmat a la moderníssima seu d’ERC). Per altra banda, tampoc ajuda la càrrega actoral, però és de suposar que pocs estan disposats a treballar gratuïtament “per la causa”. Amb un guió en que les converses s’allarguen per exposar com de bones serien unes polítiques fictícies i una realització de ritme lent, fa la sensació que el director ens vol transmetre una èpica més aviat mal entesa.

Desprès de tanta crítica, com s’hauria pogut fer millor? Pensem que d’una manera més modesta, però intentant que el poc que es veiés fos més convincent. Només 3 actors amb línies de guió (presidenta i dos assessors), però fent un esforç de càsting perquè fossin actors competents. Es podria reduir el curt a un parell d’escenaris (menys pot ser més), i posats a copiar The West Wing, fer un walk and talk ben fet, seguint els assessors per un passadís mentre tenen una conversa rápida i ágil (no un recitat de monòlegs com els que hi ha a Acte d’Estat) sobre els temes que tenen sobre la taula, fins arribar al despatx de la presidenta, on repassen els darrers retocs al discurs de l’estat de la nació (tot i que amb altre nom, per no ser tant nord-americà). El curt podria finalitzar quan surten cap al parlament.

L’independentisme es mou, i produccions com Acte d’Estat en són un exemple. Queda camí per recòrrer, però s’ha de reconèixer una millora, sobretot comparant amb experiments passats, com el cèlebre espot televisiu d’ERC de per a les eleccions autonòmiques de 1995, en què se’ns presentava un futur poc menys que estrafolari en el que Àngel Colom havia aconseguit la independència i era president de la República Catalana.

La nostra política va guanyant en realisme. Mica en mica.

 
Rss Feed Tweeter button Linkedin button
Better Tag Cloud