Manllevem el títol del post a n’Olga Vallejo i us enviem al seu blog per tal que llegiu i veieu la col·laboració d’en Galceran Orriols al programa extraradi del darrer 28 de maig de 2010.
Si preferiu escoltar-ho aquí, us deixem el tall del programa
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Manllevem el títol del post a n’Olga Vallejo i us enviem al seu blog per tal que llegiu i veieu la col·laboració d’en Galceran Orriols al programa extraradi del darrer 17 de maig de 2010.
Si preferiu escoltar-ho aquí, us deixem el tall del programa
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Galceran Orriols consultor de mintsmind va assistir el darrer dijous 18 de març al programa Extraradi de COM Radio on van tractar temes de política i pornografia, i en general de candidatures peculiars en aquest sentit…
Una directora de pel·lícules pornogràfiques anglesa es presenta a per diputada al Regne Unit, mentre a Colombia Gabriel Garcia Márquez dona suport a una candidata que promet publicar fotos seves despullada si és escollida diputada. Un tema una mica lleuger, però la política no té perquè ser sempre tant seriosa…
El passat 3 de març va tenir lloc a Sabadell un acte independentista en que entre altres coses, es va projectar el curtmetratge “Acte d’Estat”, en que es presenta un futur amb una Catalunya independent, amb un govern sobirà que ha d’exercir com a tal.
A pesar de que tècnicament estigui força ben fet , el contingut deixa molt que desitjar. Fa la sensació que intenta copiar l’estil de The West Wing, però de forma més aviat desafortunada: els diàlegs entre personatges i sobretot les intervencions de la presidenta són irreals i grandiloqüents fins a fregar el ridícul, i estèticament es nota com el minimalisme vol ocultar l’escassetat de mitjans (tot i que sembla que va ser filmat a la moderníssima seu d’ERC). Per altra banda, tampoc ajuda la càrrega actoral, però és de suposar que pocs estan disposats a treballar gratuïtament “per la causa”. Amb un guió en que les converses s’allarguen per exposar com de bones serien unes polítiques fictícies i una realització de ritme lent, fa la sensació que el director ens vol transmetre una èpica més aviat mal entesa.
Desprès de tanta crítica, com s’hauria pogut fer millor? Pensem que d’una manera més modesta, però intentant que el poc que es veiés fos més convincent. Només 3 actors amb línies de guió (presidenta i dos assessors), però fent un esforç de càsting perquè fossin actors competents. Es podria reduir el curt a un parell d’escenaris (menys pot ser més), i posats a copiar The West Wing, fer un walk and talk ben fet, seguint els assessors per un passadís mentre tenen una conversa rápida i ágil (no un recitat de monòlegs com els que hi ha a Acte d’Estat) sobre els temes que tenen sobre la taula, fins arribar al despatx de la presidenta, on repassen els darrers retocs al discurs de l’estat de la nació (tot i que amb altre nom, per no ser tant nord-americà). El curt podria finalitzar quan surten cap al parlament.
L’independentisme es mou, i produccions com Acte d’Estat en són un exemple. Queda camí per recòrrer, però s’ha de reconèixer una millora, sobretot comparant amb experiments passats, com el cèlebre espot televisiu d’ERC de per a les eleccions autonòmiques de 1995, en què se’ns presentava un futur poc menys que estrafolari en el que Àngel Colom havia aconseguit la independència i era president de la República Catalana.
La nostra política va guanyant en realisme. Mica en mica.
Fa uns dies, un article de la BBC es preguntava per què a vegades les persones voten en contra dels seus interessos. L’autor de l’article, centrat en el debat sobre la reforma sanitària que impulsa el president Obama, es pregunta com és que moltes vegades les classes més desafavorides prenen postures properes al Partit Republicà. Per contra, els demòcrates tenen aparentment els fets a favor, però al mateix temps els costa molt connectar amb aquells segments socials que haurien d’estar més interessats en les seves propostes.
Hi ha una explicació. Com per exemple que el relat sempre supera les fredes estadístiques, o que la relació emocional que l’elector pugui amb unes idees o una opció de vot és molt més poderós que els arguments i els fets (i encara més manipulable). A tot això, s’hi suma la facilitat amb que els demòcrates cauen en la condescendència i en el donar per descomptat que els ciutadans més humils els han de donar la raó automàticament. I aquesta actitud sovint genera un efecte rebot que els republicans saben aprofitar, atiant l’odi a l’elitisme intel·lectual demòcrata, per guanyar-se el vot d’uns electors que, amb les xifres a la mà, haurien de ser qualsevol cosa menys republicans.
En llegir anàlisis d’aquesta mena, és inevitable preguntar-se si són aplicables a la nostra realitat. No tenim cap política en agenda tant divisiva ni dramàtica com és la reforma sanitària, ni es dóna un fenomen com el de que una opció política sigui percebuda com “intel·lectual” en un sentit negatiu del terme. Per la qual cosa, una analogia directa no és possible. Però en realitat, en particular a Catalunya podem veure com hi ha qui es beneficia de fer prevaldre el relat i la implicació emocional, a pesar de tenir les xifres i els fets en contra. És clar que tots els partits intenten aconseguir aquest efecte en alguna mesura, però a jutjar pels resultats de les darrers eleccions generals a Catalunya (2008), sembla evident que el PSC porta avantatge.
Apel·lar al relat i a allò més visceral ha donat molt bons resultats al PSC, a través de les conegudes campanyes Si tu no hi vas, ells tornen amb les quals ni s’acosta en el terreny de la discussió i dels fets. Però mirant més enllà, criden l’atenció els moviments de CiU en l’àmbit de la comunicació, amb una renovació de la seva imatge cap a Tots som CiU, i un plantejament molt més dirigit cap a tocar la fibra que no pas a convèncer. Pot ser que CiU s’estigui posicionant per jugar en el camp del relat i de l’emoció?
Ens toca viure un moment en el qual qualsevol cosa que passi és observada a través del prima de la crisi econòmica. I les festes nadalenques no en són una excepció. Així, als habituals recomptes i estadístiques que cada any, puntualment, ens expliquem com i en què es gastaran els seus diners els habitants del nostre país, enguany es presta més atenció a la comparativa amb temps passats. Per exemple, l’estudi sobre consum nadalenc elaborat per la consultora Deloitte, explica que, en comparació amb el 2008, els ciutadans espanyols gastaran un 19,2% menys de mitjana. Si ens fixem en com es reparteix aquesta variació, resulta que la despesa en regals augmentarà en un 16,2%, mentre que la despesa en menjar i en viatges baixa un 41,4% i un 43,5% repectivament.
Però, per altra banda, si deixem les estadístiques i mirem el nostre entorn, hi ha un altre constrast important amb festes nadalenques d’anys anteriors. Podríem emprar el mètode del President Pujol que sempre aprofitava la visita als mercats per preguntar als paradistes si es venia més pollastre o més vedella? Però, hi ha notícies a la premsa que ja ens ho diuen tot: a finals de novembre sobraven un milió de pernils per manca de compradors, a principis de desembre els preus del marisc es mantenen i a les portes del Nadal la venda de loteria estava per sota de l’any abans. I encara més ras i curt, ‘el bombardeig’ al que som sotmesos cada any per aquestes dates s’ha esmorteït. Costa adonar-se’n, perquè no ho trobem a faltar, però la televisió, a la ràdio, als mateixos supermercats.. hi ha menys anuncis i menys promocions relacionades amb el Nadal.
I això ens porta a veure quina relació causa-efecte hi ha entre aquests factors. Es pot pensar que en una economia que travessa dificultats, les empreses tenen menys possibilitats de destinar recursos a publicitat, i és molt raonable. Alternativament, podem veure també que si la tendència dels consumidors és a gastar menys, com indiquen les enquestes, la falta de promoció que enguany s’ha fet notar pot ser un factor que accentuï encara més aquesta atonia. Caldrà veure números a posteriori, però preguntem-nos si aquesta espiral negativa pot convertir les festes nadalenques del 2009 en una oportunitat perduda, i com es podia haver frenat.
Curiosa coincidència la que s’ha produït el mes de novembre d’aquest any. L’Ajuntament de Barcelona ha engegat una campanya de comunicació protagonitzada per gent gran, realitzada per l’agència scpf, i que es basa en la imatge tòpica dels jubilats que es dediquen a mirar les obres. Al mateix temps, es realitza una enquesta on per primer cop CiU queda com a força més votada a la capital catalana en unes eleccions municipals.
No es cap secret que les coses no pinten massa bé per l’actual equip de govern, i potser per això aposten per accions de comunicació més inusuals, com la campanya dels jubilats que vigilen les obres. Precisament el Director de Comunicació Corporativa i Qualitat de l’Ajuntament de Barcelona, Enric Casas, aconsella als seus alumnes de la UAB prevenir-se del que ell anomena “l’empanada estètica”: De res serveix una campanya molt creativa si no aconsegueix bons resultats en termes d’imatge.
Caldrà esperar un any i mig per saber si campanyes com aquesta obtindran els resultats desitjats, o no hauran estat més que una “empanada estètica” molt ben cuinada.
