Holanda i l’extrema dreta

Manllevem el títol del post a n’Olga Vallejo i us enviem al seu blog per tal que llegiu i veieu la col·laboració d’en Galceran Orriols al programa extraradi del darrer 17 de juny de 2010.

Si preferiu escoltar-ho aquí, us deixem el tall del programa

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

 

No tot està perdut

Està clar que tenim la crisi instal·lada fermament en les nostres empreses, en la nostra funció pública i, el que es pitjor, en la nostra manera de fer i en la nostra manera de pensar. Tot i això continuo pensant que no tot està perdut.

La solució per a que cadascun de nosaltres puguem sobreviure a les nostres empreses no està en els plans d’estímul de l’economia, ni en les mesures de reducció de dèficit… únicament perviurem sent responsables i prenent la iniciativa – sigui a nivell empresarial o a nivell personal. Pensant en com fer-ho em venen al cap una sèrie d’idees: hem de pensar en què ens diferenciem dels altres, en què som especialment bons, què ens diverteix i què se’ns dóna bé, on està el forat que ens permetrà créixer (nínxol en dirien els experts)… En definitiva hem de veure i trobar què és el que ens fa ser especials. Un cop vist això, traçar la ruta des del punt de partida fins al lloc on volem ser és senzill, el que és complicat és sobreviure durant la travessa i mantenir el rumb en el nostre objectiu sense defallir. Això no vol dir no ser flexibles i no adaptar-nos als canvis, vol dir tenir clar que l’èxit no es mesura únicament pel resultat obtingut, també és un paràmetre de mesura el camí fet per arribar-hi.

Explicaré una història que m’ha passat darrerament a tall d’exemple. Imagineu que voleu comprar un portàtil de gama alta i aquest ordinador és de darrera tecnologia i que esteu disposats a invertir una quantitat econòmica no menyspreable. Tal i com he fet en els darrers anys, i més essent un defensor de les compres on-line, primer faig el tràmit amb DELL sense la intervenció d’un operador. Cap problema. En quinze dies l’ordinador al despatx. El dia que es complia el termini, m’arriba un e-correu que s’ha anul·lat la comanda, que s’ha generat una altra i el termini d’entrega ara ja és de trenta dies. Truco per telèfon i un operador m’informa que agafen totes les comandes, et donen un temps aproximat d’entrega i que quan no el poden complir fan el que ja us he relatat. Òbviament davant d’aquesta presa de pèl vaig anular la comanda. Provo una compra on-line amb HP i em passa el mateix. Finalment, vaig anar a la botiga d’informàtica de la cantonada. Sí, sí, és real! Tinc una botiga BEEP a la cantonada, i només parlant amb la dependenta, em vaig sentir escoltat, em va preguntar, va assessorar-me, va consultar l’estoc al magatzem central, em va fer un somriure i en un parell de dies tenia l’ordinador al despatx i funcionant.

Realment penso que no tot està perdut.

Tagged with:
 

Deudas y burros

Se solicitó a un prestigioso asesor financiero que explicara esta crisis de una forma sencilla, para que los niños pequeños pudieran entender sus causas. Este fue su relato:

Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran. Buena parte de la población le vendió sus animales.

Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 150 por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.

Y a continuación ofreció 300 euros y el resto de la gente vendió los últimos burros.

Al ver que no había más animales, ofreció 500 euros por cada burrito, dando a entender que los compraría a la semana siguiente, y se marchó.

Al día siguiente mandó a su ayudante con los burros que compró a la misma aldea para que ofreciera los burros a 400 euros cada uno. Ante la posible ganancia a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron sus burros a 400 euros, y quien no tenía el dinero lo pidió prestado. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.

Como era de esperar, el señor y el ayudante desaparecieron, y nunca más aparecieron.

Así, la aldea quedó llena de burros y endeudados…

Veamos qué es lo que pasó después en realidad:

  • Los que habían pedido prestado, al no vender los burros, no pudieron pagar el préstamo.
  • Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que si no cobraban, se arruinarían ellos; entonces no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.
  • Para que los prestamistas no se arruinaran, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los propios prestamistas. Pero estos, ya cobrada gran parte del dinero, sin embargo, no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguió igual de endeudado.
  • El Alcalde dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado.
  • Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está en la ruina, no podrán cobrar después lo que le presten.

En resumen…

  • Los listos del principio, forrados.
  • Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguirán cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.
  • Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida.
  • El Ayuntamiento igualmente arruinado.

Resultado ¿final?:

Para solucionar todo esto y salvar a todo el pueblo, el Ayuntamiento tuvo que tomar duras medidas de ajuste económico.

No tengo ni idea de donde sale esta historia, la transmito aquí tal y como me llega.
 

Ahir vàrem tenir la sort de tenir a Reus a en Kenneth Morse, fundador i primer director del Entrepreneurship Center del Massachussets Institute of Technology i professor visitant a ESADE. A continuació recullo els twitts que vaig fer durant la seva sessió. Ah! i disculpeu per les possibles faltes o ball de lletres ;)

Kennet Morse, from 88 to 4 employees in 1 afternoon. That was a bad dayTue May 25 17:11:35 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, I Kept 2 chairs to remember me that the disaster is a part of the wayTue May 25 17:12:41 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, your value proposition must be compelling, quantifiable, proveable, referenceable and easily explainable..Tue May 25 17:15:42 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, in Japan when you finish umiversity your mom said: go to work for a big company and then retire you ;) Tue May 25 17:20:49 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, be willing to be unusual/unconventionalTue May 25 17:22:21 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, message 4 engineers: ‘sales people are not a lowest life form’Tue May 25 17:25:49 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, key message for an start-up CFIMITYM=Cash Flow Is More Important Than Your MotherTue May 25 17:27:57 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, first xge I woul do if I was a politician ‘whatever the big companies buy, get it from a small company.. and pay them on-time’Tue May 25 17:33:51 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, in Silicon Valley you could create a company in 20 minutes and 20 dollars from a window of your computer. with a glass of wineTue May 25 17:36:05 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, the money is out there. You have to find the critical problem of your customers. The key point is listenTue May 25 17:40:42 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, banks are people that borrow you an umbrella in a sunny day and take it off in a rainy afternoonTue May 25 17:56:06 via Twitter for iPhone

Kennet Morse, sorry all wherever you read Kennet must be Kenneth ;) Tue May 25 18:03:45 via Twitter for iPhone

Tagged with:
 

La segona setmana de maig de 2010 en roda de premsa el conseller Castells ha anunciat que, seguint l’estela generada pel pla de reducció de dèficit del govern Zapatero, no es cobriran ni les places vacants ni les jubilacions de funcionaris de l’administració de la Generalitat. En poques paraules el que ha vingut a reconèixer el govern és que o bé es degradarà a partir d’ara la qualitat dels serveis, o bé l’administració està un pelet més carregada de personal del que és necessari. 

Tot dinant reflexionava si aquest aprimament serà únicament de cara a la galeria o serà una cosa més profunda i realment alleugerirà l’estructura de l’administració. Potser ara seria un bon moment per a arriscar i aventurar-nos a que l’administració apliqui sense complexes les noves eines de comunicació que la tecnologia actual ens brinda. Atenent al sentit dels fluxos de comunicació, tenim tres tipus de comunicació diferents: comunicació internaparlar al ciutadà escoltar al ciutadà

L’ús de twitter per la comunicació interna en el món de l’administració pública permetria, per exemple, combinant-lo amb un servei com tweetSMS, que transforma una piulada en un SMS, que els alcaldes rebin avisos de governació o protecció civil per dos canals diferents i així evitar situacions de incomunicació com les generades per les nevades de l’any 2010 o per les ventades de l’any 2009

Si del que es tracta és parlar al ciutadà, altrament dit comunicació externa, i de la mateixa forma que ho han realitzat moltes empreses, l’administració podria fer un ús intensiu de twitter en les seves relacions habituals amb els ciutadans d’una forma pràcticament immediata i sense despesa associada. L’utilització d’una eina de microblogging permet una reducció extraordinària del time-to-market, o temps transcorregut entre la concepció d’un producte i la seva disponibilitat, de forma extraordinària. Un ús intel·ligent de twitter, a més d’un mitjà de comunicació massiu pràcticament instantani, permet un data-mining i una segmentació acurada de la base de dades de ciutadans. Es podria, per exemple, definir diferents nivells d’alertes i crear comptes diferents de twitter per tal de rebre els avisos que ens interessin: nivell 1 d’alertes per a tots aquells que volen informació d’agenda i activitat, nivell 2 pels que volen informació sobre avisos de cobrament, nivell 3 d’alertes per a incidències dins del municipi i nivell 4 per a les urgències de protecció civil… 

Ara bé, com que no hi ha conversa sense escoltar, sota el meu punt de vista el més important de tot és obrir un canal per atendre al ciutadà (de fet no és únicament el meu punt de vista, mireu el cluetrain manifesto). Aquest canal d’atenció és, sense gènere de dubte, la clau de volta. Escoltar i interaccionar amb els ciutadans requereix tenir molt clara la voluntat de servei i això passa per a que les persones que atenen tinguin aquesta voluntat i estat d’ànim. També és molt important no generar falses esperances en el ciutadà: és una regla bàsica en la gestió de qualsevol interacció humana el gestionar no únicament les necessitats, sinó també les expectatives (a tall de recordatori, una necessitat és una mancança amb desig de ser eliminada; i una expectativa és el mitjà pel qual el ciutadà espera satisfer les seves necessitats). Si no es té en consideració aquest aspecte, i per exemple no es defineixen bé els requeriments – fet més que complicat en 140 caràcters – una bona idea que ubica a l’administració en situació d’avantatge es pot girar i convertir-se en la seva contra (a més, no cal perdre de vista que els usuaris de twitter són més que actius quan hi ha alguna cosa que no els agrada o senten que els prenen el pèl). 

En resum, res nou sota el sol en el que respecta en la combinació comunicativa “parlar al ciutadà”/“escoltar el ciutadà”: proactivitat, coherència i molt de respecte. 

(publicada originalment a l’espai n-giny, secció setmanal de mint’s mind conjuntament amb AdHoc Sostenibilitat Ambiental, futura.cat i Equilibra Consulting)

Tagged with:
 

No seré jo que ho digui

No seré jo el que digui que la mesura urgent del govern Zapatero, posterior a rebre la trucada telefònica del president Obama, de rebaixar en un 5% el salari dels funcionaris és una mesura correcta. No ho seré jo l’únic que ho digui, però el que cal tenir clar és que l’estament funcionarial català, i com a derivada l’espanyol, ha estat durant una pila d’anys en una situació més que privilegiada.

No seré jo el que digui que s’ha de tractar a tots els funcionaris de la mateixa forma (no oblidem que dins d’aquesta classificació entren des d’un sots-secretari general del ministeri fins a un bidell de l’administració local), hi ha de tot a la vinya del Senyor. Però després d’uns anys treballant per l’administració pública les he vistes de tots els colors (i aquí incloc experiències pròpies, del meu soci i amic Xavier Fähndrich i d’altres professionals amb qui he treballat) i us explicaré unes quantes anècdotes que potser us faran riure, però que reflecteixen un dels perquès els funcionaris estan com estan (i repeteixo, no és bo generalitzar).

  • En una negociació de conveni d’un ajuntament capital de província, la part sindical va bloquejar la negociació en el moment en que es va voler introduir que les hores sindicals, que són les que el representant dels treballadors dedica a representar als treballadors davant l’empresa, no podien ser ni les primeres hores de la jornada ni les darreres, imagineu perquè?
  • En aquest mateix ajuntament, les gratificacions per productivitat eren un subcapítol del pressupost que se sabia a principi d’any que es gastaria completament. Tothom sabia per endavant quin import rebria a final d’any de productivitat. La llei prohibeix explícitament que les gratificacions siguin “fixes en quantia i periòdiques en cobrament”. Sabeu com ho solucionaven? Gener 805 €, febrer 795 €, març 805 €… brillant, no?
  • En un altre ajuntament del sud d’Espanya es va decidir per part d’un director de recursos humans que el personal administratiu cobrés el concepte “plus pantalla”(que bàsicament venia a cobrir la dificultat d’haver guanyat unes oposicions amb un temari que demanava tenir 220 pulsacions per minut en una màquina d’escriure i fer operacions amb calculadora i full de càlcul i ara disposar d’un ordinador). Bé doncs, la funcionària que agafava el telèfon cobrava exactament la mateixa quantia, però sota el concepte “plus de ausencia de pantalla”. Potser us preguntareu quin és el perquè…bàsicament es tractava d’una persona cega i òbviament tenir o no tenir pantalla era absolutament indiferent.
  • En aquest mateix ajuntament la policia municipal cobrava un plus anomenat “plus moto” (que venia a compensar el fet d’anar en una scooter en el moment de fer la patrulla pels carrers del municipi). Doncs bé, un policia en segona ocupació (que són aquells que per edat o per condicions físiques o psíquiques ja no estan en condicions per al servei actiu) i que prestava serveis administratius al cos de la policia continuava cobrant el plus. La justificació del director de recursos humans va ser “tienes que pensar que este hombre ya cuenta con ese dinero y ahora no podemos no pagárselo”… si ja és surrealista la resposta, la situació es torna kafkiana quan s’observa que aquesta persona és manca i ni volent hagués pogut conduir una moto.
  • Un ajuntament del sud d’Espanya, que de tant al sud que estava ja no està a la península, hi havia un funcionari que vigilava l’assut de captació de l’aigua del municipi que es trobava en un altre país. Aquest funcionari, a més de no tenir la nacionalitat espanyola, tenia una peculiar forma de guanyar la plaça: l’herència. La feina i la condició de funcionari no únicament “s’heretava” de pares a fills (mascles) sinó que a més els triennis i altres condicions salarials beneficioses també ho feien. D’aquesta forma, el funcionari actual acumulava més de quinze triennis!! (que si feu el càlcul dona com a resultat més de quaranta-cinc anys treballant per l’administració local).
  • En un municipi proper, els membres de la policia local, una part dels seus complements corresponen a nocturnitat. Fins aquí, res a dir. El que és un pèl estrany és que si han de sortir a fer un servei nocturn per que hi hagi aldarulls o un servei no previst en el torn, perceben un plus extra.
  • En el moment de la negociació d’un conveni col·lectiu, la part sindical va posar de rellevància que era una injustícia que dos funcionaris que fan la mateixa feina cobrin a final de mes una quantitat diferent. El que els sindicats no van tenir en consideració és que el complement d’antiguitat és propi del funcionari i no del lloc de treball. Així, per solucionar aquesta situació van introduir al conveni el ”Plus d’absència d’antiguitat” que s’anava compensant amb la incorporació dels triennis per part dels funcionaris.
  • Un càrrec de confiança que era substituït per un altre després del canvi de tendència del govern municipal, com a conseqüència d’unes eleccions, li va fer el següent regal al seu predecessor “Com que tindràs necessitat d’espai, t’he formatat el disc dur de l’ordinador”.
  • En un molt petit poble de muntanya, l’ajuntament tenia contractat a un pastor que feia pasturar el ramat municipal. Quan aquest pastor es va jubilar, va ser substituït pel  funcionari que va guanyar el concurs que a tal fi es va convocar. El problema va ser quan el “pastor substitut” no va acabar d’entendre el motiu de la seva feina i feia que les ovelles tinguessin el mateix horari que el funcionari, de forma que a les dues de la tarda tiraven muntanya avall, sense possibilitat que les pobres ovelles facin el ressopó de mitja tarda.
  • Una amiga va anar a l’enterrament de la seva àvia en un petit poble del centre del país. Tot estava previst per a que es dugués a terme a les 13:00. El problema comença quan el capellà fa tard i es presenta a les 16:00… quan l’enterrador, funcionari municipal, ja no estava dins el seu horari de treball. Així que tot plegat acaba amb la meva amiga agafant una pala i enterrant ella mateix a la seva àvia.
  • En un poble d’una regió entre el País Valencià i Andalusia, hi havia un treballador municipal amb contracte indefinit que tenia una feina única: muntar el pessebre de l’Ajuntament al Nadal. Li deien el “limpiahuevos”. Com que l’home només s’hi podia posar al novembre (fer-ho abans no quedava bé) havia de treballar 12 o 14 hores cada dia i, òbviament, cobrava hores extres. Al consultor que feia la Relació de Llocs de Treball se li va ocórrer preguntar què feia aquest senyor la resta de l’any. Els de l’ajuntament van respondre: “vigila el almacén donde se guardan la figuras y limpia los huevos de los camellos del pesebre”.

No seré jo el que digui que això que detallo és comú a tots els ajuntaments de Catalunya, o per extensió als d’Espanya, però “alguna cosa hi ha”.

 

Ja tenim al carrer el número corresponent al primer trimestre de 2010 de Salouemprèn, la revista dels emprenedors de Salou que l’Ajuntament de Salou elabora amb la col·laboració a la redacció i compaginació de mintsmind.

Aquest primer número de l’any dóna cobertura a les inversions en nous equipaments sota el marc del FEIL i FEESL. En Joan Josep Malràs, alcalde de Prat de Compte i president de l’organisme autònom de Desenvolupament Local de la Diputació de Tarragona ens explica què i cóm aquest organisme dóna suport als municipis de Tarragona. L’opinió experta en aquest número és la d’Antoni Pont en la seva condició de President de la Fundació Gressol.

Un destacat a banda mereix la presentació del llibre “Joves emprenedors de Salou”, editat per l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament de Salou, que és un recull d’entrevistes dedicat a l’actual generació d’empresaris i emprenedors de la nostra ciutat.

Al següent enllaç et podràs descarregar la revista Salouemprèn de març del 2010.

Tagged with:
 

Efectes del màrqueting a la xarxa

Avui volia fer una ressenya de com havia anat la jornada de màrqueting a la xarxa, però m’arriba que l’Alba i l’Isabel (@albacortada i @prim7) ja ho han fet a quatre mans… com que el que està perfecte no cal millorar-ho, feu clic a la imatge per saltar al blog No sense feedback (BTW, nom tan gran com el seu contingut) de l’Alba on trobareu el resum…

Veig també que na Bernadette Farriol (@bfarriol) d’enraona ha compartit al seu blog el mapa mental o mind mapping amb el que va preparar la seva ponència (l’eina gratuita que ha fet servir és bubbl.us). Com abans feu clic a la imatge per saltar al blog d’enraona…

Finalment, si voleu seguir les piulades que es van fer servir durant la jornada el hashtag emprat va ser  #mkalaxarxa… i si algú vol la meva presentació, la teniu aquí.

 

Màrqueting a la xarxa: de l’aparador a google

El proper 20 d’abril a la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials (URV Reus), es durà a terme una jornada de formació organitzada per la AIJEC delegació de Tarragona. Aquest cop mintsmind ha estat convidats a participar obrint la sessió. La intervenció de Xavier Menduiña (@xmenduina) anirà sobre quina ha estat la evolució del concepte màrqueting al llarg del temps i quina és la situació en la que ens trobem actualment. A continuació na Bernadette Farriol (@bfarriol) de la consultora enraona especialitzada en portar a la xarxa a pimes i micropimes ens farà cinc cèntims de quines són les eines i les possibilitats que ens ofereix actualment internet. Això donarà pas a la taula rodona que dirigirà en Guillem Ramos Salvat (@ramossalvat) del diari digital delcamp.cat en que participaran dos emprenedors de la zona, en Xavier Güell (@guell) coorganitzador del Cava&Twitts i fundador de tendencias.tv ens vindrà a parlar del seu darrer projecte weyoose una botiga de productes únics, especials i a preus molt competitius, i en Pep Barrabeig de disfruta&verdura que porta a casa fruita i verdura amb una estratègia de comercialització molt interesant.

En resum, una jornada més que interesant i a la que encara esteu a temps d’apuntar-vos trucant al 977.248.454 o al e-correu aijec-tarragona@aijec.es.

Afanyeu-vos que ja hi ha 40 inscrits!!!

Com ja apuntàvem en un altre post amb la proposta de l’establiment d’un codi de conducta, continuem amb una altra proposta arrel de la lectura de #politica2.0 d’@ebenach… així avui adjuntem reflexions al voltant de la creació d’una agència de control.

Pensem que cal una agència de control que a diferència d’altres no sigui l’Administració Pública o el Parlament la que el creï. La societat 2.0 va molt de pressa i el ritme  de les institucions és molt més lent. Si són elles les que han de crear l’agència, les condicions i les necessitats poden haver canviat radicalment.

Un símptoma de maduresa de la nostra societat seria poder confiar en una agencia independent sorgida de la iniciativa de la societat civil tipus ICANN (és l’organització que assigna les IP’s, els codis de país i els dominis de primer nivell) de bon record a casa nostra arrel de la feina feta per la fundació domini.cat.

Aquesta agencia que seria una espècie de CAC per a les relacions 2.0 (i si es vol també per als continguts a internet) hauria de comptar amb la complicitat de:

  1. Grans empreses del sector (patrocinadors del projecte: Google, Twitter, Apple…)
  2. Universitats (per a la recerca).
  3. Empreses associades i/o col·laboradores (sondeigs, estudis, recerca, etc.)
  4. Personalitats (per a la vigilància, control i amonestació).
  5. Societat Civil (per a la seva adhesió-acceptació de l’agència).
  6. Institucions públiques (per a la seva adhesió-acceptació de l’agència).
  7. Mitjans de comunicació (per a la seva adhesió-acceptació de l’agència i difusió del treball de l’agència).

L’ètica i la vigilància del seu compliment no és patrimoni del sector públic, és un compromís transversal que afecta a tota la societat. La iniciativa privada o social també pot exercir aquest rol si compta amb l’acceptació majoritària. Una agència ètica 2.0 necessitarà independència (política i econòmica), honorabilitat i equanimitat. Aquesta agència s’assolirà a través dels fets i especialment en els seus primers passos.

 
Rss Feed Tweeter button Linkedin button
Better Tag Cloud