modul 1. Qualitat democràtica i participació

En la seva vessant d’implantar i innovar en sistemes de participació ciutadana, mintsmind ha estat convidada a participar en el primer mòdul formatiu del programa de formació 2010 del Servei de Participació Ciutadana de la Diputació de Girona.

El proper dia 7 de maig, a la seu del Consell Municipal de Cooperació i Solidaritat d’Olot, en Xavier Fähndrich, el nostre consultor en aspectes de participació ciutadana, participarà en una taula rodona d’empreses per parlar de noves maneres de treballar per la democràcia des del món local. La taula “assumim que no sabem, o no volem, innovar” comptarà a més a més amb la participació de Daniel Tarragó, Yolanda Jiménez i Anna Grabolosa.

Aquest nou mòdul de fomació ha estat dissenyat a partir de les demandes dels tècnics municipals de Participació, i pretén ser una formació “que vagi més enllà” i que aporti més eines de reflexió i de millora. Són unes sessions pensades per a tècnics i persones que treballen en el camp de la participació ciutadana.

Podeu fer les inscripcions a través de la web de la diputació de Girona www.ddgi.cat/participaciociutadana o a través del correu electrònic abrunso@ddgi.cat

 

Fa uns dies, un article de la BBC es preguntava per què a vegades les persones voten en contra dels seus interessos. L’autor de l’article, centrat en el debat sobre la reforma sanitària que impulsa el president Obama, es pregunta  com és que moltes vegades les classes més desafavorides prenen postures properes al Partit Republicà.  Per contra, els  demòcrates tenen aparentment els fets a favor, però al mateix temps els costa molt connectar amb aquells segments socials que haurien d’estar més interessats en les seves propostes.

Hi ha una explicació. Com per exemple que el relat sempre supera les fredes estadístiques, o que la relació emocional que l’elector pugui amb unes idees o una opció de vot és molt més poderós que els arguments i els fets (i encara més manipulable). A tot això, s’hi suma la facilitat amb que els demòcrates cauen en la condescendència i en el donar per descomptat que els ciutadans més humils els han de donar la raó automàticament. I aquesta actitud sovint genera un efecte rebot que els republicans saben aprofitar, atiant l’odi a l’elitisme intel·lectual demòcrata, per guanyar-se el vot d’uns electors que, amb les xifres a la mà, haurien de ser qualsevol cosa menys republicans.

En llegir anàlisis d’aquesta mena, és inevitable preguntar-se si són aplicables a la nostra realitat. No tenim cap política en agenda tant divisiva ni dramàtica com és la reforma sanitària, ni es dóna un fenomen com el de que una opció política sigui percebuda com “intel·lectual” en un sentit negatiu del terme. Per la qual cosa, una analogia directa no és possible. Però en realitat, en particular a Catalunya podem veure com hi ha qui es beneficia de fer prevaldre el relat i la implicació emocional, a pesar de tenir les xifres i els fets en contra. És clar que tots els partits intenten aconseguir aquest efecte en alguna mesura, però a jutjar pels resultats de les darrers eleccions generals a Catalunya (2008), sembla evident que el PSC porta avantatge.

Apel·lar al relat i a allò més visceral ha donat molt bons resultats al PSC, a través de les conegudes campanyes Si tu no hi vas, ells tornen amb les quals ni s’acosta en el terreny de la discussió i dels fets. Però mirant més enllà, criden l’atenció els moviments de CiU en l’àmbit de la comunicació, amb una renovació de la seva imatge cap a Tots som CiU, i un plantejament molt més dirigit cap a tocar la fibra que no pas a convèncer. Pot ser que CiU s’estigui posicionant per jugar en el camp del relat i de l’emoció?

 

Tot esperant que passi alguna cosa

MintsMind - Tot esperant que passi alguna cosa

Els esdeveniments d’aquesta setmana han accentuat el clima de provisionalitat general. Aquest clima enrarit que ja es respirava abans de Nadal, ara esdevé quasi asfixiant. Aquesta setmana, l’alerta per la feblesa de l’economia espanyola, les davallades de la borsa, les apnees del Govern català… i les declaracions del Conseller d’Educació, Ernest Maragall, en els que reconeixia “la fatiga del tripartit” -que comparteix molta gent del seu partit i la societat catalana en general- han afegit uns ingredients més a la sensació d’espera permanent que estem vivint. Però què esperem? Què ens fa viure amb aquesta sensació de provisionalitat permanent?.

Divuit mesos de crisi sentint que en el trimestre següent hi hauria símptomes de recuperació. Símptomes que finalment mai no han aparegut i que ens han acostumat a esperar millores en el trimestre següent, i en el següent i en el següent… Un any i mig després, tota la nostra atenció sembla centrada en esperar esdeveniments llunyans, regits per actors misteriosos i mecanismes inextricables. Semblem tenir tots els sentits entrenats per albirar qualsevol canvi que es pugui donar, sense que es produeixin, sumint-nos en un estat permanent de vigilància, de tensa vigilància.

Les notícies ens bombardegen cada dia amb l’evolució capriciosa de les xifres macroeconòmiques i ens angoixen amb IBEXs baixos i PIBs negatius. El govern espanyol denuncia estranys atacs a l’economia espanyola mentre les seves polítiques econòmiques no fan efecte (perquè diuen que n’estan aplicant). I mentre tot això passa, seguim esperant els brots verds o tocar fons o veure el segon pal de la be baixa o jo què sé.

La sentència de l’Estatut també ha contribuït a crear aquest estat de vetlla permanent, com quan un malalt terminal no acaba d’expirar. El desenllaç de l’afer Estatut sembla lligada al caprici d’uns magistrats que baden boca però que filtren que la sentència pot sortir al setembre, a l’octubre, abans de finals d’any, en acabar el mes de gener… I apa! Nosaltres a saltar cada cop que el pacient grinyola… per a res.

Tanta falsa alarma econòmica i estatutària ens fa mirar cap a una altra banda, buscant algun al•licient nou. Ah! Per fi! La Llei de Vegueries! Llufa. Ah! Potser sí que hi haurà Llei electoral!? Marrada. El Govern també està exhaust. Els socis ja parlen com si ja no ho fossin. Joan Herrera fa com si no tingués res a veure amb els dos consellers d’ICV al Govern. El PSC marca distàncies. I ERC… no es queda curta tampoc. El Govern espanyol ja cansa amb el seu exercici continu de cinisme i la seva gestió abúlica.

Hi ha fatiga. Estem cansats d’esperar que passi alguna cosa. Per molt que estirem el coll, no sembla que res no hagi de passar a curt termini. Fins hi tot la novetat es fa esperar. Laporta ja es fa pregar massa. Què espera per dimitir i saltar a la política? CiU, sabedora que les enquestes l’afavoreixen, no mou fitxa. Tothom està com a l’inici del ball. Sona la música però ningú no balla. Tothom està assegut, i només les mirades creuen la pista. Tothom espera que algú altre trenqui el gel…

Llavors, davant de tanta atonia general, perquè allargar més l’agonia? Si aquest Govern ja no dóna més de sí, si el Parlament ja no pot tirar endavant les lleis que necessitem, si no hi ha revulsius a la vista… perquè seguir esperant que passi alguna cosa? Perquè seguir mantenint aquest patiment? Girem full d’una vegada. Fem les eleccions al juny?

(publicada originalment a La Caixa de Música, secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a elsingulardigital.cat)

 

MeasuringStrategy

Fa un temps un professor que vagi tenir quan feia el màster em deia que “la estratègia està per dur-la a terme…inclòs quan sabem que ens la estem saltant”. Mentre encara no ens havíem recuperat de la impressió ens etzibava “… una estratègia és una visió a llarg termini que serveix per a orientar-nos en el camí. No és una ruta, és un mapa. Enteneu-me bé, no vull dir que sigui fàcil, aquest camí és molt llarg i us equivocareu si penseu que hi ha dreceres ocultes que us permetran fer el camí més ràpid”.

Hi ha diversitat de mètodes per tal de desenvolupar una estratègia empresarial tot i que bàsicament tots segueixen un esquema similar per tal d’arribar a la seva formulació: què som?, què hem fet fins ara?, on volem arribar?, què fa la nostra competència?, i el nostre entorn?, quines són les nostres forces?… Aquestes preguntes es poden respondre de forma individual o col·lectiva, sols personal de l’empresa o amb l’ajut d’un assessor extern, fent participar sols al personal directiu o implicant al major nombre de persones, etc. Sigui com sigui, i si s’ha estat disciplinat, el resultat final és la famosa ESTRATÈGIA que, seguida al peu de la lletra, ens ha de permetre destacar per damunt dels nostres competidors i assolir l’èxit que hem previst inicialment.

Ara bé, dur a terme l’execució d’una estratègia no es pot fer sense l’ajuda de tot l’equip de la organització, i aquest no ens podrà ajudar si no és que se’ls fa saber què és el que esperem d’ells. Aquest és precisament un dels punts més crítics en tot el procés de disseny i desplegament d’una estratègia: la comunicació a tota la organització i l’obtenció del compromís necessari per tal que la executin en la forma i el moment en que ha estat dissenyada. Per aquesta fase no hi ha varetes màgiques ni un mètode que es pugui exportar d’una empresa a una altra: cada organització és un món i és vital la implicació del personal executiu, digueu-li gerència o propietat, per portar aquesta fase amb èxit.

Bé, sembla que ja ho tenim tot: el sistema per arribar a definir l’estratègia, el sistema per comunicar-ho i a la gent implicada a complir el què ens ha de portar l’èxit com a organització… però, ens falta alguna cosa?. Sota el meu punt de vista un dels punts menys valorats de tot el procés i per tant un als que dedica menys atenció és la concreció de cóm es durà a terme la medició (o no) de l’èxit de la implantació del planificat al si de la organització. És el que de forma més o menys sonora s’ha vingut a anomenar Quadre de Comandament Business Scorecard. En essència no deixa de ser una recopilació de dades ordenades de forma sistemàtica que ens ha de permetre avaluar el grau de consecució de l’estratègia o, si més no, identificar les tendències positives que ens porten cap a l’assoliment dels objectius o les negatives que ens separen.

Així, en tot bon procés d’elaboració d’una estratègia cal dedicar-hi temps a pensar què mesuraremcom ho faremqui ho farà i, el que és més important, identificar què cal fer si determinat paràmetre que es mesura no assoleix el que estava planificat. Si hom no és capaç de respondre la pregunta “Què faré si tal o qual indicador no dona el resultat espera?”, no caldrà incloure aquest indicador. Una regla pràctica a aplicar és l’anomenada Regla del Necessari/Suficient que en poques paraules bé a dir que per a cada indicador que es vulgui afegir ens hem de preguntar És necessari? i a continuació És suficient?. En el moment que la primera pregunta es respongui negativament o bé la segona tingui com a resposta un Sí absolut, ja tindrem el nostre conjunt d’indicadors… el nostre Quadre de Comandament.

Un cop vista la importància de considerar el procés de mesura en el moment del disseny del procés de definició de l’estratègia caldrà identificar quins són els camps principals que cal mesurar per tal de tenir una fotografia el més real de la situació de l’empresa en un cop de vista. També en aquest cas hi ha diverses opinions de destacats gurus de la administració d’empresa, però de forma senzilla i amb l’objectiu de fer-ho assequible per a empreses de qualsevol mida hem de dividir el quadre de comandament en tres subquadres: el quadre de comandament de l’explotació del sistema, que és el que ens recopilarà la informació relativa al cor de l’empresa; el quadre de comandament de la revisió del sistema, que és el que ens mesurarà aspectes que en general es classifiquen dins la categoria No Business Value Added; i el quadre de comandament dels processos crítics, que és el que ens indicarà si estem o no estem assolint els reptes anuals que ens hem marcat en la fase de definició de l’estratègia.

Així, quan ens plantegem que hem d’incorporar al quadre de comandament d’explotació del sistema segur que haurem d’incloure els indicadors claus pel negoci, i això dependrà, sense dubte, de la organització que estem parlant. Així, mentre que el fabricant de pa es preocuparà, per exemple, de l’evolució del preu de la llum, del preu del kilogram de farina i del rendiment de la màquina de pastar; la direcció tècnica d’una consultora fixarà el seu interès en la dedicació per col·laborador. El que és segur que els dos inclouran algun indicador de clients (per exemple la rotació, la comanda promig en funció de l’antiguitat del client,…), del procés de màrqueting i venda (evolució de visites a la web, cost per click, visites comercials realitzades/pressupostos presentats/vendes aconseguides) i un conjunt d’indicadors econòmico-financers (facturació, cobrament, tresoreria, fons de maniobra, compte d’explotació,…). Aquest quadre de comandament hauria de ser objecte de revisió en les reunions mensuals de la direcció de l’organització.

Al quadre de comandament de la revisió del sistema s’inclouen tots els indicadors que ens mesuren la activitat de les àrees que no estan en contacte directe amb el client. Per exemple, el nostre fabricant de pa pot incloure índexs de satisfacció de client, evolució del cost del manteniment informàtic (en hores i €), absentisme i rotació d’equip humà, grau d’acompliment del pressupost, morositat i classificació de riscos dels clients… Aquest quadre de comandament no té una periodització determinada, ja que dependrà molt de la taxa de variabilitat de cadascun dels indicadors. En general, però, bastarà una revisió bimensual per a assegurar el seu control.

En darrer lloc al quadre de comandament dels processos crítics inclourem els indicadors que tenen a veure amb el que s’anomena Factors Crítics d’Èxit, que són aquells aspectes en que si la organització no és especialment excel·lent, no serà capaç d’assolir la estratègia planificada. Tornant amb el nostre fabricant de pa, un d’aquests processos pot ser el de compres (ja que ha d’aconseguir una negociació més efectiva per disminuir 0,01 € el cost per kg de farina… dels 100.000 kilograms que fa servir a l’any) o el procés d’expansió (atès que vol expandir la seva àrea d’influència al poble del costat) o bé el procés de selecció i formació del personal (perquè vol treballar menys l’any vinent de forma que algú haurà de prendre part de la seva responsabilitat i caldrà formar-lo)… la seva periodicitat, com en el cas anterior, depèn de cadascun des processos i dels indicadors, no podent  generalitzar-los.

En conclusió, si el pla estratègic es un mapa. El quadre de comandament és l’ instrument de navegació: brúixola, baròmetre, anemòmetre… de la seva lectura individual obtenim dades pròpies (posició, rumb) i de l’entorn (força del vent, meteorologia, etc.). Per tant, ambdues eines son útils i imprescindibles per governar i liderar l’organització. Especialment, si el mar està alterat com ara…

 

Twitter és negoci?

love-or-hate-twitter

Des de l’any passat, el Servei de Trànsit de Brasil fa servir Twitter per avisar els conductors de Rio de Janeiro i de Sao Paulo sobre l’estat del trànsit i dels transports públics en aquestes ciutats . El Servei genera tweets (missatges) i permet també que  els propis usuaris comparteixin informació entre ells !

La empresa KogiBBQ de menjars preparats de cuina coreano-mexicana ven els seus productes en dos camions que es mouen per Los Angeles  (Califòrnia). Per saber on són els clients poden localitzar-los pel Twitter.

Els canals 2.0, si se saben incorporar correctament en el pla de marketing de l’empresa, és una oportunitat perquè les empreses generin serveis per fidelitzar els seus clients i aconseguir-ne de nous. La penetració de les xarxes socials virtual a la vida quotidiana de les persones és cada cop més evident i han esdevingut un nous espai de relació i, per tant, de comerç i de negoci.  Per als escèptica de la cosa, només calen dues dades perquè ho vegin més clar: sense anar més lluny, ara mateix Twitter genera més de 27 milions de tweets per dia i més del 50 % dels usuaris de Facebook s’hi connecten cada dia.

Com es fa? Una de les maneres és el seguiment i l’alerta. Encara que semblin termes més propis de la lluita antiterrorista, es tracta d’estratègies empresarials que ja han esta implementades i que funcionen. Es basen en els nous consums d’informació de molts clients. Les empreses subministren informació als seus clients i els estalvien haver de cercar-la. Els missatges a través de Twitter o Facebook parlen de tendències, de marques, de productes concrets o d’accions comercials concretes (descomptes, promocions, etc.) i estimulen la compra i el consum de productes i serveis.

Pensant en el nostre context econòmic, en el qual predomina la PIME, aquesta tendència representa una oportunitat per ampliar el seu mercat. Les xifres canten. Al món hi ha 1730 milions d’usuaris d’internet, dels quals 418 milions són europeus, 738 milions, asiàtic ; 252 milions nord-americans ; i 179 milions sud-americans…  Qui pot renunciar a un mercat com aquest? Qui pot continuar pensant que les coses només es poden fer com sempre? Si vam ser capaços d’incorporar la màquina registradora, el fax i la impressora… renunciarem a Twitter i Facebook?

(publicat originalment a cdnotices el 29 de gener de 2010)

 

Nixon o la corona d'espines de Carod

A l’obra de teatre Nixon-Frost, l’expresident dels USA diu: “Kennedy era infidel, quasi ens porta a una guerra nuclear i ens va ficar al Vietnam, i tothom l’estima; en canvi jo, que he treballat 24 hores al servei dels nord-americans, m’odien”. L’obra, més enllà d’explicar el fenomen mediàtic de les entrevistes, revela la complexitat de fets i interpretacions que hi ha darrere la popularitat dels líders polítics, de la legitimitat durant l’exercici de responsabilitats i de l’acceptació popular un cop retirats.

Nixon no va entendre mai com era possible que se’l recordés més per haver volgut tapar un robatori de tercera categoria al complex d’oficines Watergate de Washington que per haver acabat una guerra (Obama no n’ha parat cap i ja té el premi Nobel de la Pau!), per haver aconseguit la distensió amb la URSS, l’aproximació a la República Xina Popular i per haver aprofundit la implementació dels drets civils als Estats Units. Des del punt de vista de Nixon, el seu país, els seus compatriotes i, fins i tot, la Història eren injustos amb ell.
És cert que alguns personatges històrics són més coneguts per una pífia que per tota la seva obra. Felip II és més conegut pel fracàs de la Invencible Armada que per altres victòries militars i el rei Pere el Catòlic ho és més per la seva mort a la batalla de Muret que pels seus èxits contra els almohades. No obstant, i contràriament, ni Waterloo no ha eclipsat Napoleó ni Gal•lípoli a Winston Churchill. Llavors, què és el que determina que un personatge polític sigui recordat positivament o negativament? Una anàlisi ràpida i una reflexió no gaire aprofundida em porta a pensar que, a més a més d’aportar alguna cosa positiva al teu país (o al món), influeixen l’ètica i les formes.
És obvi que la política és comunicació i que la comunicació és imatge i, fins i tot, espectacle. Sota les lleis d’aquest sistema de comunicació, l’impacte d’una imatge (a vegades una sola imatge) és suficient perquè una persona pública sigui jutjada en el moment sense tenir en compte res més, i que finalment, marcat indeleblement per aquesta mala imatge, segueixi jutjat -per sempre més- en funció de la impressió deixada per aquella imatge. Nixon no va tenir cura d’aquest aspecte de la comunicació política mai (ni en els debats de TV i molt menys en el cas Watergate ni l’ètica ni la legalitat, és cert) i el seu posat gris, capficat i esquerp va acabar per no inspirar confiança ni durant el seu mandat ni un cop acabat. Les seves paraules, per molt sinceres i pensades que fossin, ja no aconseguien traspassar o tapar la mala imatge que ja tenia la majoria dels ciutadans del seu país…
Fa uns dies, el Vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, es queixava en una entrevista a RAC 1 que se’l jutgés massa severament per haver utilitzat un helicòpter, cosa que ell considera propi del funcionament i de les atribucions del seu càrrec de Vicepresident. I també lamentava que la notícia que la llengua catalana fos la invitada d’Expolangues de París, no aparegués al diaris catalans… Carod està cansat d’haver de defensar-se d’acusacions de mala gestió, errors polítics i altres rumors, i es veu obligat a recordar constantment que és Vicepresident del Govern, com a estratègia per recuperar una legitimitat perduda.
Quan la va perdre? Quan va perdre la seva bona imatge? En quin moment, l’opinió pública catalana va perdre la confiança en aquest polític? Quina és la imatge impactant que ha fet que ara sigui jutjat més severament que altres malgrat una bona/correcta/regular (Táchese lo que no proceda) feina de govern?
No. El viatge a Perpinyà no és aquesta imatge (per a l’opinió pública espanyola, potser sí, però no la catalana). La corona d’espines? Jo crec que sí. Carod posant per a la foto amb una reproducció de la corona d’espines de Jesucrist va ofendre els creients (una minoria), però per a la majoria va oferir una imatge de frivolitat impròpia d’un polític amb responsabilitats de govern i que –en aquell moment- representava el nostre país. Una imatge impròpia, sí, però encara menys apropiada per a qui després pretén dotar de solemnitat i de trets de sobirania les seves funcions al govern.
Carod pateix la síndrome Nixon o de la corona d’espines. Des d’aquella imatge, opinió pública i opinió publicada no n’hi perdona cap i, fins i tot, n’afegeixi allà on no n’hi ha. Carod serà recordat per ser amic de Karmele Marchante, per voler obrir consolats ja existents, per col•locar el seu germà… Aquestes coses, ja no importa si reals o no, si exagerades o no, tapen actualment qualsevol encert en la seva obra de govern. I sembla que, com en el cas de Nixon, no hi hagi res a fer. Una entrevista en prime timed’aquí uns anys potser servirà per rehabilitar-lo… mentre aquell instant, aquell mal gest polític, aquell toc d’humor, està passant-li factura ara i potser per a la posteritat.

(publicada originalment a La Caixa de Música, secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a elsingulardigital.cat)

 

Hereu, el Jamaicà

Jamaica bobsled Team

L’any 1988, quatre eixelebrats jamaicans van participar en les proves de bobsleigh dels Jocs Olímpics de Calgary. El món de l’esport va acollir la idea com una excentricitat, jutjant com a una bajanada que un país del Carib sense hivern ni neu tingués el coratge de competir en un esport com aquest. L’aventura ha passat a la història dels JJOO com a una més de les anècdotes curioses d’aquest esdeveniment mundial. Però, la segona part d’aquest conte, quasi ningú l’explica i resulta que 13 anys després, el 2001, l’equip jamaicà va aconseguir el campionat del món!

L’Alcalde Hereu sembla decidit a emular els jamaicans i a nedar contracorrent, presentant la candidatura de Barcelona a organitzar els JJOO d’Hivern de 2022. Però, el què el diferencia de la selecció jamaicana de Bobsleigh és que la seva aposta no té res de nova ni d’original. I si compta amb guanyar 13 anys després, és probable que ningú el segueixi tan de temps ni tan lluny… Feia temps que s’esperava un cop d’efecte, un cop de timó per part de l’Alcalde del Cap i Casal. La ciutat fa temps que s’ha escapat del seu control i que el discurs municipal ja no encaixa amb la realitat. Els successius governs socialistes de la capital sempre ens han tingut acostumats a tenir molt ben travat el discurs sobre el model de ciutat, l’horitzó a mig termini (JJOO, Fòrum…) i les millores en equipaments i en qualitat de vida que se’n derivaven pels seus habitants, però des dels darrers temps de l’Alcalde Clos, la narració del que és o ha de ser Barcelona ja no la marca l’Ajuntament, la marca la crua realitat (saturació de turistes, conductes incíviques, La Sagrera al ralentí, etc.) i la sensació que el govern municipal va –per primera vegada en molts anys- a remolc dels esdeveniments. El primer moment d’Hereu, i potser el millor, per marcar un canvi de tendència hauria estat aprofitar el seu primer any de mandat, just acabada d’heretar d’Alcaldia. Però no va ser. El segon moment, hauria d’haver sigut en ser elegit de nou Alcalde després de les eleccions de 2007. Però tampoc. Hereu ha esperat massa per marcar i formular el nou repte col•lectiu de la ciutat. I quan ho ha fet, ha calcat el discurs dels seus predecessors i fitar un objectiu absurd i ja vist…

Són temps de desorientació. Estem cada cop més en el limbe polític. Tenim un Estatut segrestat, unes lleis bàsiques (electoral, divisió administrativa, educació…) amb poques possibilitats de prosperar, crisi econòmica, manca de model econòmic de futur, corrupció… i els nostres polítics no acaben de trobar un discurs regenerador i il•lusionant. El temps ens ha fet molt més escèptics i més cautes i ja no combreguem tan fàcilment amb rodes de molí. És ingenu pensar que la ciutadania vibrarà de nou amb uns altres JJOO… A menys que els estrategs socialistes pensin augmentar la intenció de vot del PSC d’aquesta manera: captant l’electorat aficionat a l’esquí (Per cert, què vota un aficionat a l’esquí?). Bromes a part, l’anunci de la Candidatura, amagada fins i tot al govern amic de la Generalitat de Catalunya, neix coix des del primer moment i no ha impressionat ningú. No hi ha altres coses que pugui fer Barcelona per il·lusionar a la seva gent? Probablement no.

O dit d’una altra manera. És difícil inventar alguna cosa en poc temps en un moment de canvi de paradigma com l’actual. Perquè els temps de les polítiques senzilles, concretes i tangibles ha acabat. Vivim un moment complex en el que coincideixen dos finals de cicle. Primer, s’acaba la llista d’equipaments i infraestructures bàsiques pendent de fer a la majoria dels municipis i que ha marcat els programes electorals de tots els partits des dels finals dels 70 fins al canvi de segle i comença l’era d’oferir millor serveis amb menys recursos. Segon, s’ha acabat un cicle de bonança molt llarg des dels 90 fins fa dos anys, el qual ha permès definir projectes i oferir serveis municipals sense parar compte en el control de la despesa i tapant amb “focs artificials” els problemes difícils de resoldre. Ambdós finals de cicle estan obligant els polítics a canviar de xip i a començar a pensar en solucions més complexes per problemes més enrevessats i a trobar la manera d’explicar-les de forma més entenedora , i també a parlar més clar sobre les vertaderes causes d’alguns problemes que patim els ciutadans en carn pròpia. La realitat econòmica i l’estat anímic de la societat no creen un ambient favorable per acceptar nous miratges. El bon record dels JJOO del 1992 queda lluny. El fracàs del Fòrum –més recent en la ment de la majoria- comença a ser anomenat així… fracàs. Els nous temps requereixen un discurs polític regenerador, nou i esperançador. No serveixen les receptes antigues. Ara no toca el discurs basat en canviar el paisatge per omplir-lo de carreteres i maons, toca canviar la societat. No val el discurs del concret, necessitem recuperar els nostres vells valors transversals i adequar les accions als principis que aquests marquen…

(publicada originalment a La Caixa de Música, secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a elsingulardigital.cat)

 

childs_21

En general a Catalunya es llegeix poc. Aquesta situació dramàtica no seria terrorífica si no és que, a més, les empreses sovint no presten la deguda importància a les coses que es volen comunicar i com es comuniquen.

Algunes empreses, altrament dites nacionals, es dediquen a inserir missatges que no han passat per mans dels departaments de màrqueting i comunicació, sinó que sorgeixen directament dels equips d’enginyeria. Per exemple, recupereu una de les darreres factures de la llum (quan ENDESA es feia dir FECSA-ENDESA) i podreu observar que un tècnic amb la seva missió de vetllar per la seguretat de la xarxa ha considerat oportú escriure i fer imprimir massivament la següent recomanació amb un alt valor afegit “per a protegir la seva instal·lació eviti que els nens posin els dits a l’endoll”. Un altre exemple, aquest cop de transmissió oral, és el que en tots els trajectes d’avió un tècnic d’operacions d’Iberia ha elaborat per deleitar-nos abans de despegar “en caso de despresurización de la cabina…. si Vd. viaja usted con niños, colóquese primero la máscara Vd. y luego ayude al niño a ponérsela”. Essent tots dos misatges essencialment correctes no sembla que estiguin adequadament estructurats per a arribar al seu públic destinatari de forma neta i efectiva… si coneixeu cap pare que eviti que els seus fills posin els dits a l’endoll per protegir la instal·lació o que es posarien abans ells la mascareta d’oxígen que als seus fills, probablement és tècnic de FECSA o tècnic d’operacions d’Iberia…

 

Salouemprèn – Nadal 2009

PortadaSalouempren8

Ja tenim al carrer el darrer número de Salouemprèn, la revista dels emprenedors de Salou que l’Ajuntament de Salou elabora amb la col·laboració a la redacció i compaginació de mintsmind.

En aquest darrer número de l’any 2009 donem cobertura a la tercera Nit de l’empresari i a l’entrega dels premis als millors empresaris del municipi i una entrevista a Enric Pascual (Pastisseria Ramon) com a representant d’un dels pioners del comerç de Salou. El reportatge principal gira al voltant dels seminaris de Generació d’idees i Creació d’empreses que l’àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Salou està duent a terme en diferents Instituts del municipi. Finalment l’opinió experta cau en mans d’Indaleci Salas, empresari i hoteler de Salou que ha rebut la Medalla de Turisme de la Generalitat de Catalunya aquest 2009.

Descarrega’t la revista Salouemprèn del desembre del 2009

Tagged with:
 

2010, any crucial

glass_half_full

En un article de primer d’any sembla que sigui obligat parlar en clau de futur. I si no, m’ho faig venir bé. El 2009 ens ha deixat una herència molt pesada en forma de desafecció política, de corrupció, de regressió en autogovern i de crisi econòmica. La moral de la majoria de la gent encara és bona, però és possible que l’any que encetem no la millori sinó que l’empitjori.

Dependrà, bàsicament, de l’evolució que adoptin els quatre elements abans esmentats. La incògnita, en un any amb eleccions al Parlament de Catalunya, serà veure com aquests factors polítics i econòmics negatius influiran en el comportament electoral dels catalans.

La desafecció de la gent cap a la política ha arribat a uns nivells preocupants. El Sondeig d’Opinió 2009 de l’ICPS senyala un molt alt grau de distanciament dels ciutadans catalans respecte a la política. Les respostes obtingudes a la pregunta de quins sentiments inspiren la política són alarmants. Els sentiments més freqüents són: desconfiança (37,8 %), indiferència (25,6 %), avorriment (19,2 %), irritació (13,3%)… Aquesta desafecció no sembla concentrar-se en un partit o líder en concret, però està donant ales a noves propostes polítiques amb més o menys solucions renovadores o reformistes. Alguns analistes ja estan parlant de berlusconització de la política catalana arran de l’aparició a l’escena política d’UPyD, Joan Laporta, Reagrupament, Montserrat Nebrera, C’s, PxC, etc. Si els partits més consolidats no són capaços d’oferir un discurs renovat, aquestes noves propostes polítiques tindran més possibilitats d’ocupar alguns escons al Parlament i, fins i tot, condicionar la formació del nou govern. El més probable és que els esforços dels partits tradicionals per contrarestar els nous fenòmens polítics es quedin curts i que Reagrupament i alguna altra formació puguin esgarrapar alguns escons.

Aquesta circumstància és preocupant en un moment de crisi econòmica en què es necessita una estabilitat política suficient per poder adoptar les mesures de reactivació econòmica. Especialment, davant un 2010 que totes les xifres pronostiquen molt dur i que només unes poques escorrialles d’optimisme maquillen amb una recuperació en el darrer trimestre. El 75 % dels bloggers financers creuen que els diferencials entre el creixement de l’economia espanyola i de la resta d’Europa augmentaran i només la meitat creu que al final del 2010 estarem millor que ara. La tan esperada recuperació econòmica en forma de V (be baixa) influirà notablement en la vida de les persones i en el seu comportament electoral. Si el primer pal de la V és curt, ens podem situar amb símptomes de recuperació abans de l’estiu (és un escenari molt poc probable) i que ampliïn el seu efecte amb l’augment de l’ocupació relacionada amb el turisme, i alhora generin unes millors perspectives electorals per a l’actual govern tripartit. Però, el més probable és que el primer pal de la V sigui molt llarg i que la remuntada (si es dóna) coincideixi amb la campanya electoral al setembre i octubre… Si no hi ha avançament de les eleccions.

Però, l’avançament electoral no dependrà de l’economia. Tot i que podrà tenir molt a dir en el sentit del vot d’amplis sectors, el que marcarà notablement el calendari electoral i el debat polític és l’autogovern de Catalunya. Sembla ser que tothom està d’acord que el tret de sortida el marcarà la publicació de la sentència del TC sobre l’Estatut de 2006. El PSC haurà de saber com treure petroli de la situació. La sentència intentarà salvar amb matisos els elements clau del text i els socialistes catalans hauran de trobar els arguments per presentar-la com una porta oberta per al desenvolupament competencial de l’autogovern, per evitar un enfrontament amb el PSOE i amb Espanya. CiU, al contrari, haurà de convèncer que l’esperit de l’Estatut ha mort i que Espanya ha tancat definitivament la porta de l’autonomisme. És l’escenari més probable.

Aquest debat polític taparà (almenys a Catalunya) la discussió sobre la crisi. Al PSC, l’aprofitarà per amagar el seu poc marge de maniobra en matèria econòmica, per accentuar perfil propi respecte al PSOE i necessàriament per contrarestar CiU. A Convergència també li convé situar el debat allà on té més credibilitat. I la gran incertesa serà el comportament d’ERC: Segon trencament del tripartit? Gestió de minicrisis successives per tal de recuperar punts en discurs sobiranista a costa del social? Del paper d’ERC dependrà la data de les eleccions. Al juny, si la sentència del TC és publica aviat i és molt adversa, a l’octubre si la sentència és aviat i més suau, o encara més si la publicació és més tardana.

Tal i com esta plantejades les coses. Una reconciliació dels ciutadans amb la política és més probable si les noves formacions (com Nebrera, com Reagrupament amb Laporta o sense) aconsegueixen entrar i trencar la correlació de forces existent al Parlament. Aquestes noves opcions polítiques ho aconseguiran si la sensació de caos polític i econòmic és molt gran , per poder així arrossegar el vot dels més descontents… No han de témer la competència dels partits tradicionals en el camp de la renovació política, atès que no gaudeixen de la mateixa llibertat per proposar solucions innovadores. La cotilla del seu passat, de les seves estructures organitzatives i els seus compromisos no els dóna gaire marge de maniobra.

Sempre parlant en clau electoral, al PSC li interessa una sentència del TC suau i ben aviat, i una recuperació econòmica el més ràpida possible (o almenys signes evidents i amb certa credibilitat). Això li permetria passar pàgina ràpidament en el tema autogovern (i fer pedagogia un cert temps per poder fer combregar amb rodes de molí a la majoria electoral menys informada) i presentar-se amb un millor balanç al caliu de noves xifres negres de l’economia. Al contrari, a CiU, a ERC i a tot l’àmbit nacionalista, en general, i ja arribats fins aquí, els interessa una sentència severa i tardana, per poder erosionar el PSC i no donar-li temps per fer pedagogia.

Respecte a la crisi, la major part de l’any 2010 serà una continuació del 2009. CiU es veuria electoralment molt afavorida per una economia en crisi, ja que seria vista per molts electors com la única alternativa seriosa de govern. Per al PSC el llast de la mala gestió del PSOE li pot pesar més del que es pensa. El resultat de tot plegat, d’aquí a uns mesos i en funció de la combinació de totes aquestes variables.

(publicada originalment a La Caixa de Música, secció quinzenal d’en Xavier Fähndrich a elsingulardigital.cat)
 
Rss Feed Tweeter button Linkedin button
Better Tag Cloud