Ja fa temps que comento a qui vol escoltar-me quan parlo de política (cada cop menys gent) que els partits catalans necessiten canviar el seu funcionament intern i renunciar fermament al monolitisme ideològic i organitzatiu que ara els caracteritza.
Ja està! Ja em votat. Ja coneixem els resultats. I la imatge resultant és que tot plegat es tracta d’un joc entre dos. Espanya és més bipartidista que mai. Una anàlisi ràpida als resultats electorals del 9 de març confirma aquesta impressió, ja que PSOE i PP augmenten la seva representació al Congrés (més 5 escons cadascú) en detriment d’altres opcions politiques. Alguns analistes apunten que això és bo. Sostenen que el bipartidisme ens apropa a societats democràticament més avançades (Estats Units, Regne Unit, Alemanya…) i que dóna més estabilitat al sistema democràtic. Aquesta conclusió és interessada i superficial. Donar per bo aquest bipartidisme a Espanya és no entrar a fons en la qüestió, atès que en els països amb sistemes bipartidistes consolidats els partits tenen un funcionament molt diferent.
Avui i aquí, la pluralitat està amenaçada
Potser només sigui un fenomen passatger
… lo que existe son abstenciones diferentes. Hay una abstención diferente en cada tipo de convocatoria electoral. Es un error creer que la abstención es un fenómeno estable que afecta a un sector determinado de la ciudadanía. Lo que sucede es que existen amplias franjas de electores que participan en unas elecciones y en otras no. Las razones para hacerlo, o no, son múltiples. Una de ellas es la identificación que se establece entre la posibilidad de que el resultado de las elecciones pueda satisfacer mis demandas o resolver mis problemas, o no. Por eso, hay electores que votan en unos comicios, por ejemplo unas elecciones generales o presidenciales, y no votan en otros, por ejemplo en unas municipales; y viceversa.
Las abstenciones pueden convertirse en votantes de partidos si éstos se molestan en estudiarlas. Aunque sea sólo por motivos electorales, si tienen éxito movilizándolas, reforzarán de paso el sistema democrático (siempre que se considere necesaria una alta participación para diagnosticar una buena salud democrática).
Este texto se ha enviado como comentario a un post al blog de X.Domínguez.
No sé si vareu veure el programa Salvados por la Campaña de “el follonero” a La Sexta. Jo sí. Inclús si no ho heu vist, segur que coneixeu la brillant morcilla Javier Bardem que en Jordi Évole, sobrenom legal del presentador, va introduir en el debat de candidats dels partits majoritaris a Espanya.
Sigui com sigui, si us fixeu en les cortinetes de separació de temes o en els títols de crèdits es podria fer un post de la semàntica de les mateixes, del significat ocult i de les segones lectures. Podríem analitzar les imatges des del punt de vista de la publicitat subliminal, que segons diu la historiografia no oficial es va iniciar en un cine en 1956. Fent-ho es pot arribar a la conclusió que “el follonero” abans del debat de candidats, sabia que beuria Coca-Cola.
Fixeu-vos de nou en la imatge de l’encapçalament d’aquest post, que és un acrònim del nom del programa “SPC”. Mireu-ho de nou, però considerant que la seqüència de lectura en la societat occidental és d’esquerra a dreta i de dalt cap a baix. Miracle!! “SPC” és converteix en “PSC” …
Per tant el follonero, beu Coca-Cola.
En un debat electoral, no perdre equival a guanyar per al candidat que aspira a renovar el seu mandat. No guanyar clarament per a l’aspirant significa perdre. Per tant, de partida, J.L. Rodríguez Zapatero (PSC), ha de procurar no cometre cap error greu i, probablement, guanyi el debat d’aquesta nit. Una cosa no gaire difícil de fer, si es té en compte que qui ha d’arriscar una mica més és Mariano Rajoy (PP). El candidat de la dreta necessitarà exposar-se més atacant més i millor el seu rival i intentant parar-li totes les trampes i cop d’efecte que pugui. En aquest cas cometre un error pot ser més fàcil. Un atac ben rebutjat per Zapatero o una trampa mal resolta per Rajoy significarà la derrota del candidat del PP.
La presentació d’una plataforma de suporta a la candidatura de Josep Antoni Duran i Lleida al Congés de Diputats i la difució d’un manifest amb el títol Manifest Sentit comu per a Catalunya i el discurs que hi dóna suport recorda -més que vagament- la campanya que Josep Piqué va presentar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (novembre de 2006) amb el lema “(Que guanyi el) Sentit Comú”.
Aquesta coincidència i alguns missatges de precampanya del propi Duran sobre immigració, família, etc. amb algunes coincidències amb les que el PP difonia quasi simultàniament, fa pensar que la campanya de de CiU dirigida des d’UDC tendeix a cercar l’electorat de centre-dreta a Catalunya. Si aquest fos el cas, seria un greu error. És molt difícil disputar l’electorat de centre-dreta al PP en unes eleccions generals. el comprotament històric d’aquest electorat ha estat votar en massa al PP a les eleccions generals i només a CiU a les eleccions catalenes o municipals, i només parcialment. En canvi, els èxits passats de CiU en els anys 80 i 90 van se conseqüència de la seva capacitat de mobilització de l’electorat de centre-esquerra moderat.
L’ISP-Índex de Satisfacció Política de l’11 de gener elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, dirigir pel Professor Gabriel Colomé, estima que només el 59,7 % de l’electorat català participarà en les properes eleccions generals. Dit d’una altra manera, el 40,3 % dels electors no pensen anar a votar. Per tant, en aquest inici de campanya electoral l’abstenció es presenta com un enemic comú que cal combatre. Una baixa participació sempre és interpretable com un símptoma de mala qualitat democràtica o almenys és el que l’opinió publicada és el que sempre ens repeteix. Podem estar d’acord. Però, des del punt de vista d’estratègia electoral… és un problema comú?
Però en aquest estudi trobem a faltar la ubicació dins de l’espai electoral definit pels eixos esquerra-dreta / català-espanyol, dels electors que “no van votar” o “no recorden el seu vot”. És molt probable, que si poguéssim fer aquesta segmentació dels electors que es signifiquen menys políticament, veuríem que l’abstenció afecta molt més al PSC que a d’altres partits. L’estratègia de comunicació d’aquest partit mostra que és més conscient és de la necessitat de treure de l’apatia a un important contingent de votants socialistes potencials. Només cal veure l’enorme esforç de comunicació que estan fent per a ells: si tu no vas, ellos vuelven; si tu vas, somos más; etc.
Per el parti dels socialistes no és l’únic que ha de fer aquest esforç. CiU i ERC també tenen franges d’electorat que poden bascular cap a l’abstenció. Els convergets fa temps que cerquen recuperar l’electorat més centrista o més centrat que en els 80 i els 90 els atorgava el milió i escaig de vots. En el cas d’ERC, el vot manllevat a CiU i al PSC -principalment-, que en pocs anys els ha permès situar-se en el mig milió de vots, podria pensar-s’ho dues vegades abans de repetir. A banda, està el vot de càstig que podria provenir des de les pròpies files: Rcat i esquerra independentista.