Qualitat democràtica

votacio

Ja fa temps que comento a qui vol escoltar-me quan parlo de política (cada cop menys gent) que els partits catalans necessiten canviar el seu funcionament intern i renunciar fermament al monolitisme ideològic i organitzatiu que ara els caracteritza.

És evident que en tots els partits hi ha corrents ideològics i sensibilitats diferents, que estan condemnades a entendre’s per poder establir una estratègia comuna per competir i guanyar els altres partits. És evident que una mala resolució de l’encaix de les diferents sensibilitats afebleix les possibilitats de treballar i aconseguir l’objectiu final comú. I també és evident, que la manca de transparència tant en l’apartat dels discurs polític de cada sensibilitat i sobre la correlació de forces real entre elles, no facilita ni el debat intern ni la participació de l’entorn (simpatitzants, opinió pública). Cal que els partits posin en marxa mecanismes de reconeixement de les diferents sensibilitats internes (amb identitat i nom propis. Per exemple, a CiU, podrien ser les següents: democristians, socialdemòcrates, liberals i sobiranistes. A ERC, no m’atreveixo a posar-hi noms…). Calen formes senzilles i directes d’adscriure’s i participar (per part de militants, simpatitzats, etc.). Calen canals reglats, estructurats i sincers de debat ideològic i estratègic entre sensibilitats (defugint els personalismes). Cal, un cop establerta la correlació de forces, una negociació i un repartiment de rols dins i fora del partit. I sobretot, un acord infrangible per al respecte de les regles del joc intern. Obtindríem així, uns partits més oberts (a una societat cada cop més diversa i complexa que demanda una paleta més àmplia d’opcions i oportunitats), un debat polític més ric (basat en idees, arguments i projectes) i sobretot, sobretot, uns líders polítics molt més potents, ja que haurien de ser bons estrategs, bons integradors i bons oradors. I en cas de no poder-los trobar, aquest nou funcionament intern dels partits els obligaria a crear equips dirigents que cobrissin aquestes tres habilitats… És clar que aquest sistema de funcionament intern dels partits només resoldria una part del problema… Una llei electorals catalana que convertís en circumscripció electoral uninominal per sufragi majoritari les comarques, els districtes de Barcelona i potser les ciutats de més de 100.000 habitants (corregit per un sistema electoral proporcional de llistes amb una circumscripció nacional única)… permetria donar més joc a aquesta simfonia de lideratges partidaris i, en clau partidària i electoral, permetria aprofitar les sensibilitats internes per situar el millor candidat en cada circumscripció i augmentar així les possibilitats de guanyar l’escó en joc. Com sempre, això és un desig, i només és realitzable si es compatit per tothom i hi ha voluntat de dur-lo a terme. Si això pogués ser, estaríem davant un gran aprofundiment i gran avenç del nostre sistema democràtic i de partits.

Pluripartidisme

parlament suïssa

Ja està! Ja em votat. Ja coneixem els resultats. I la imatge resultant és que tot plegat es tracta d’un joc entre dos. Espanya és més bipartidista que mai. Una anàlisi ràpida als resultats electorals del 9 de març confirma aquesta impressió, ja que PSOE i PP augmenten la seva representació al Congrés (més 5 escons cadascú) en detriment d’altres opcions politiques. Alguns analistes apunten que això és bo. Sostenen que el bipartidisme ens apropa a societats democràticament més avançades (Estats Units, Regne Unit, Alemanya…) i que dóna més estabilitat al sistema democràtic. Aquesta conclusió és interessada i superficial. Donar per bo aquest bipartidisme a Espanya és no entrar a fons en la qüestió, atès que en els països amb sistemes bipartidistes consolidats els partits tenen un funcionament molt diferent.

Avui i aquí, la pluralitat està amenaçada

A Estats Units, per exemple, el debat intern dins dels partits demòcrata i republicà entre les diferents sensibilitats polítiques és acceptat, és institucionalitzat, és públic i és molt intens. Això assegura una pluralitat democràtica que, si bé a l’hora de votar no té una traducció en diferents partits o sigles, sí que permet que les diferents faccions es manifestin i lluitin pel poder en les eleccions primàries. En canvi, el bipartidisme que sembla configurar-se a Espanya anul·la o anul·larà la pluralitat democràtica si no canvia la democràcia interna dels partits. En el PSOE i en el PP existeix una manca de debat intern entre els diferents corrents de pensament, i manquen estructures i processos amplis, oberts i transparents que permetin la participació de les diferents sensibilitats polítiques i de la societat. Avui i aquí, la pluralitat està amenaçada. Probablement, només es tracti d’un fenomen passatger, fruit de la forta bipolarització del debat polític en les darrers 8 anys de democràcia (la darrera legislatura de J.M. Aznar i la de J.L. Rodríguez Zapatero), molt radicalitzada i amb posicions dels dos partits rivals molt enrocades, immersos en una lluita sense quarter pel poder que ha erosionat tots els poders de l’Estat, deslegitimat les institucions democràtiques i, sobretot, destruït la convivència. El retorn a una certa normalitat democràtica potser permetrà un debat polític més serè i civilitzat i permetrà que els matisos tornin a ser possibles i escoltats.

Potser només sigui un fenomen passatger

No obstant, avui, i tal com estan les coses, el pluripartidisme sembla tocar fons. A Espanya amb la quasi desaparició d’IU (només un diputat). A Catalunya, potser encara no. Però a la vista dels resultats de les eleccions generals, i comparant-los amb els de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, està clar que si el debat polític es fa en clau espanyola, molts electors són arrossegats a primar el vot útil o tàctic per davant d’un vot més proper a la vertadera expressió del seu pensament, interessos o ideologia. Seria una llàstima perdre els matisos i el bon joc democràtic que permet un sistema pluripartidista. Seria una llàstima deixar de ser una societat plural i oberta. Les properes eleccions europees potser ens serviran de termòmetre per comprovar la salut del pacient… serviran per comprovar si el debat polític es civilitza, però tenint en compte el tipus de convocatòria, haurem d’esperar el 2010 per saber si tendim a un bipartidisme asfixiant o tornem a un pluripartidisme desangoixat.

Tagged with:
 

La abstención no existe…

absetnción

… lo que existe son abstenciones diferentes. Hay una abstención diferente en cada tipo de convocatoria electoral. Es un error creer que la abstención es un fenómeno estable que afecta a un sector determinado de la ciudadanía. Lo que sucede es que existen amplias franjas de electores que participan en unas elecciones y en otras no. Las razones para hacerlo, o no, son múltiples. Una de ellas es la identificación que se establece entre la posibilidad de que el resultado de las elecciones pueda satisfacer mis demandas o resolver mis problemas, o no. Por eso, hay electores que votan en unos comicios, por ejemplo unas elecciones generales o presidenciales, y no votan en otros, por ejemplo en unas municipales; y viceversa. En Catalunya, en los años 80 y 90, existieron amplias franjas de electores que participaban en función de la convocatoria electoral. Por ejemplo, existía una bolsa de 300 a 400 mil electores de izquierda que sólo votaba en las elecciones generales y sólo parcialmente en las municipales; unos 120 mil electores de centroderecha que sólo votaba a en las municipales; y unos 250 mil electores de derecha que sólo votaban en las generales. Evidentemente, algo de esto queda, aunque ha habido cambios… Las abstenciones pueden sacarse de la apatía con campañas negativas que no tienen necesariamente que basarse en el enfrentamiento, en la guerra sucia o en la destrucción del adversario. Pueden ser campañas altamente educadas que sirvan para elevar la crítica al adversario a la categoría de publicidad o publicity para contrastar mejor los mensajes de la campaña positiva para aquellos segmentos de las abstenciones que necesiten un estímulo mayor para decidirse a ir a votar. Se trata de emular la publicidad comparativa comercial: la Pepsi no insulta ni falta a la verdad cuando dice que su sabor es más dulce que el de la Coca-Cola. Las abstenciones también pueden reducirse mediante un mayor despliegue de técnicas y canales de marketing directo, pero ejercido por parte de los militantes y simpatizantes de los partidos (y no por empresas contratadas), pero con el entrenamiento y el ensayo previos de rigor. El contacto directo permite acercar los mensajes a los electores, permite utilizar un lenguaje y unos ejemplos más próximos, e incluso decir lo que no se puede escribir ni difundir de forma masiva. El peligro reside en un mal diseño y en una mala implementación, que es lo más frecuente en España, por ejemplo. La abstenciones pueden vencerse si el marketing político tiene en cuenta que son varias y diferentes y, por lo tanto, tiene que elaborar mensajes diferentes en función de los diferentes segmentos electorales: simplificando los mensajes para aquellos electores (movilizados o situados en la abstención) menos informados o menos interesados por la política, y argumentando más a fondo para aquellos segmentos más informados o que se manejan bien en política.

Las abstenciones pueden convertirse en votantes de partidos si éstos se molestan en estudiarlas. Aunque sea sólo por motivos electorales, si tienen éxito movilizándolas, reforzarán de paso el sistema democrático (siempre que se considere necesaria una alta participación para diagnosticar una buena salud democrática).

Este texto se ha enviado como comentario a un post al blog de X.Domínguez.

Tagged with:
 

“el follonero” beu coca-cola?

Salvados por la Campaña

No sé si vareu veure el programa Salvados por la Campaña de “el follonero” a La Sexta. Jo sí. Inclús si no ho heu vist, segur que coneixeu la brillant morcilla Javier Bardem que en Jordi Évole, sobrenom legal del presentador, va introduir en el debat de candidats dels partits majoritaris a Espanya.

Sigui com sigui, si us fixeu en les cortinetes de separació de temes o en els títols de crèdits es podria fer un post de la semàntica de les mateixes, del significat ocult i de les segones lectures. Podríem analitzar les imatges des del punt de vista de la publicitat subliminal, que segons diu la historiografia no oficial es va iniciar en un cine en 1956. Fent-ho es pot arribar a la conclusió que “el follonero” abans del debat de candidats, sabia que beuria Coca-Cola.

Fixeu-vos de nou en la imatge de l’encapçalament d’aquest post, que és un acrònim del nom del programa “SPC”. Mireu-ho de nou, però considerant que la seqüència de lectura en la societat occidental és d’esquerra a dreta i de dalt cap a baix. Miracle!! “SPC” és converteix en “PSC” …

Per tant el follonero, beu Coca-Cola.

Zapatero guanayarà el debat

ZP i RJY

En un debat electoral, no perdre equival a guanyar per al candidat que aspira a renovar el seu mandat. No guanyar clarament per a l’aspirant significa perdre. Per tant, de partida, J.L. Rodríguez Zapatero (PSC), ha de procurar no cometre cap error greu i, probablement, guanyi el debat d’aquesta nit. Una cosa no gaire difícil de fer, si es té en compte que qui ha d’arriscar una mica més és Mariano Rajoy (PP). El candidat de la dreta necessitarà exposar-se més atacant més i millor el seu rival i intentant parar-li totes les trampes i cop d’efecte que pugui. En aquest cas cometre un error pot ser més fàcil. Un atac ben rebutjat per Zapatero o una trampa mal resolta per Rajoy significarà la derrota del candidat del PP. Més enllà de les estratègies i argumentacions durant el debat, s’ha de tenir en compte que l’enfrontament no acaba quan el moderador acomiada el programa de TV. Sinó que continua en la batalla per guanyar l’opinió pública. El vertader veredicte sobre qui ha guanyat i qui ha perdut, estarà en les portades dels diaris de l’endemà i d’un o dos dies després de la data de celebració del debat. I en aquest cas, qui ho té millor és Zapatero. L’avantatge de l’actual President del Govern espanyol està en que la suma dels votants d’esquerra a l’estat espanyol és superior a la dels votants del PP, i que davant la pregunta típica dels sondeigs sobre qui creu que ha guanyat el debat, els votants d’esquerra i centre-esquerra que no voten el PSOE, no diran mai que ha guanyat Rajoy… És un argument plausible, però també podria ser un missatge de la dreta ja ha començat a difondre per tal que si Rajoy no guanya amb claredat (un fet que si es produeix saltarà a la vista i no necessitarà cap sondeig posterior per provar-ho) no es desmoralitzi l’electorat conservador… El que fa pensar que el debat ja ha començat !!! I hores abans que es celebri formalment!!!

Tagged with:
 

Duran copia la campanya de Piqué?

imatge de la campanya del PP el 2006

La presentació d’una plataforma de suporta a la candidatura de Josep Antoni Duran i Lleida al Congés de Diputats i la difució d’un manifest amb el títol Manifest Sentit comu per a Catalunya i el discurs que hi dóna suport recorda -més que vagament- la campanya que Josep Piqué va presentar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (novembre de 2006) amb el lema “(Que guanyi el) Sentit Comú”.

Aquesta coincidència i alguns missatges de precampanya del propi Duran sobre immigració, família, etc. amb algunes coincidències amb les que el PP difonia quasi simultàniament, fa pensar que la campanya de de CiU dirigida des d’UDC tendeix a cercar l’electorat de centre-dreta a Catalunya. Si aquest fos el cas, seria un greu error. És molt difícil disputar l’electorat de centre-dreta al PP en unes eleccions generals. el comprotament històric d’aquest electorat ha estat votar en massa al PP a les eleccions generals i només a CiU a les eleccions catalenes o municipals, i només parcialment. En canvi, els èxits passats de CiU en els anys 80 i 90 van se conseqüència de la seva capacitat de mobilització de l’electorat de centre-esquerra moderat.

Tagged with:
 

L’abstenció: un enemic comú?

campanya del psc

L’ISP-Índex de Satisfacció Política de l’11 de gener elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, dirigir pel Professor Gabriel Colomé, estima que només el 59,7 % de l’electorat català participarà en les properes eleccions generals. Dit d’una altra manera, el 40,3 % dels electors no pensen anar a votar. Per tant, en aquest inici de campanya electoral l’abstenció es presenta com un enemic comú que cal combatre. Una baixa participació sempre és interpretable com un símptoma de mala qualitat democràtica o almenys és el que l’opinió publicada és el que sempre ens repeteix. Podem estar d’acord. Però, des del punt de vista d’estratègia electoral… és un problema comú? L’abstenció afecta per igual a totes les opcions polítiques? O per al contrari, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que s’estimen més no votar comparteixen un perfil concret més esquerrà o més dretà? L’estudi del CEO, en pot induir a pensar que les persones que manifesten no estar decidits a anar votar tenen un pes relatiu similar dins de l’electorat de cada partit (entre una cinquena i una quarta part).

Però en aquest estudi trobem a faltar la ubicació dins de l’espai electoral definit pels eixos esquerra-dreta / català-espanyol, dels electors que “no van votar” o “no recorden el seu vot”. És molt probable, que si poguéssim fer aquesta segmentació dels electors que es signifiquen menys políticament, veuríem que l’abstenció afecta molt més al PSC que a d’altres partits. L’estratègia de comunicació d’aquest partit mostra que és més conscient és de la necessitat de treure de l’apatia a un important contingent de votants socialistes potencials. Només cal veure l’enorme esforç de comunicació que estan fent per a ells: si tu no vas, ellos vuelven; si tu vas, somos más; etc.

Per el parti dels socialistes no és l’únic que ha de fer aquest esforç. CiU i ERC també tenen franges d’electorat que poden bascular cap a l’abstenció. Els convergets fa temps que cerquen recuperar l’electorat més centrista o més centrat que en els 80 i els 90 els atorgava el milió i escaig de vots. En el cas d’ERC, el vot manllevat a CiU i al PSC -principalment-, que en pocs anys els ha permès situar-se en el mig milió de vots, podria pensar-s’ho dues vegades abans de repetir. A banda, està el vot de càstig que podria provenir des de les pròpies files: Rcat i esquerra independentista.

Rss Feed Tweeter button Linkedin button
Better Tag Cloud