Ja fa temps que comento a qui vol escoltar-me quan parlo de política (cada cop menys gent) que els partits catalans necessiten canviar el seu funcionament intern i renunciar fermament al monolitisme ideològic i organitzatiu que ara els caracteritza.
És evident que en tots els partits hi ha corrents ideològics i sensibilitats diferents, que estan condemnades a entendre’s per poder establir una estratègia comuna per competir i guanyar els altres partits. És evident que una mala resolució de l’encaix de les diferents sensibilitats afebleix les possibilitats de treballar i aconseguir l’objectiu final comú. I també és evident, que la manca de transparència tant en l’apartat dels discurs polític de cada sensibilitat i sobre la correlació de forces real entre elles, no facilita ni el debat intern ni la participació de l’entorn (simpatitzants, opinió pública). Cal que els partits posin en marxa mecanismes de reconeixement de les diferents sensibilitats internes (amb identitat i nom propis. Per exemple, a CiU, podrien ser les següents: democristians, socialdemòcrates, liberals i sobiranistes. A ERC, no m’atreveixo a posar-hi noms…). Calen formes senzilles i directes d’adscriure’s i participar (per part de militants, simpatitzats, etc.). Calen canals reglats, estructurats i sincers de debat ideològic i estratègic entre sensibilitats (defugint els personalismes). Cal, un cop establerta la correlació de forces, una negociació i un repartiment de rols dins i fora del partit. I sobretot, un acord infrangible per al respecte de les regles del joc intern. Obtindríem així, uns partits més oberts (a una societat cada cop més diversa i complexa que demanda una paleta més àmplia d’opcions i oportunitats), un debat polític més ric (basat en idees, arguments i projectes) i sobretot, sobretot, uns líders polítics molt més potents, ja que haurien de ser bons estrategs, bons integradors i bons oradors. I en cas de no poder-los trobar, aquest nou funcionament intern dels partits els obligaria a crear equips dirigents que cobrissin aquestes tres habilitats… És clar que aquest sistema de funcionament intern dels partits només resoldria una part del problema… Una llei electorals catalana que convertís en circumscripció electoral uninominal per sufragi majoritari les comarques, els districtes de Barcelona i potser les ciutats de més de 100.000 habitants (corregit per un sistema electoral proporcional de llistes amb una circumscripció nacional única)… permetria donar més joc a aquesta simfonia de lideratges partidaris i, en clau partidària i electoral, permetria aprofitar les sensibilitats internes per situar el millor candidat en cada circumscripció i augmentar així les possibilitats de guanyar l’escó en joc. Com sempre, això és un desig, i només és realitzable si es compatit per tothom i hi ha voluntat de dur-lo a terme. Si això pogués ser, estaríem davant un gran aprofundiment i gran avenç del nostre sistema democràtic i de partits.
