nedar ens fa millor persones 

Entendre que les politiques esportives avui són necessàries es comprendre quins valors estimulen, n’apuntaré tres idees de Phill Hausel:

Mitjançant la perseverança, s’aprèn a sobreposar-se a l’adversitat. Aprèn, que si has donat el millor que tens, no has fallat, has triomfat. A causa del seu entrenament podran enfrontar-se a la vida amb un somriure.

És veritat que no tots els clubs, associacions i unions, ni totes les especialitats esportives representen el mateix. Però, malauradament avui, s’està extingint qualsevol alternativa. La importància dels rendiments econòmics i del creixement de la població només per justificar el desenvolupament econòmic, junt amb la socialització del lleure, ha generat tanta confusió i barreja de conceptes que han donat com ha resultat l’aprofitament de l’esport com a mitjà d’ascenció econòmica i social sense gaires escrúpols per part de molts operadors del sector que abans, durant o després han flirtejat amb la política. Molts d’ells després han esdevingut empresaris. En trobem molts exemples des de l’esquerra a la dreta passant pel centre.

El paradigma actual marca que cal preservar el planeta, però també hauríem de parar compte en preservar els valors que ens fan millors persones, un millor país. Cal preservar el continent, però també el contingut. No sembla que, ara per ara, estiguem portant prou bé defensar ambdós aspectes a l’hora. Potser i té a veure alguna cosa, l’haver deixat de promoure les actituds que donin suport a la sostenibilitat de les persones com a factor principal de la generació de riquesa. Potser té a veure que l’esport només sigui un negoci i no s’associï als valors, al creixement personal, com una contribucíó a la millora de la societat.

 

podi lorenzo i pedrosa 

Pilots de cotxes, motos, velers, tenistes, atletes, nedadors, ciclistes de diferents especialitats, jugadors de golf, futbol, bàsquet, etcètera;  Tots, en els darrers mesos estan portant l’esport d’elit espanyol al capdavant del context internacional. De ben segur que alguna cosa i té a veure el vell esperit dels jocs olímpics del ’92, però també la planificació del Consejo Superior de Deportes i els programes que desenvolupa per aconseguir la promoció, projecció i reputació internacional d’aquestes persones que assoleixen aquests nivells d’excel·lència en aquesta àrea social. Ara bé, voldria des d’aquí exposar que darrera de cada història d’èxit es troben un grapat de decisions individuals encertades i moltes circumstàncies favorables (polítiques públiques, empreses, professionals, instal·lacions, equipaments, etc.), però sobretot esforç i estima pel treball ben fet.  Segur que aquest esforç de tothom per avançar i progressar, i fer-ho bé ens ha portat on som. Però tinc la sensació que el pas dels anys encara està allunyant més les generacions que van venint, del referent que suposen les anteriors. Res de nou. Però, també em preocupa que des de les polítiques públiques no contrarestin aquest fenomen, i incentivin l’esperit de superació i progrés per aconseguir mantenir el nivell assolit avui i, en canvi, ens retorni cap el cofoisme.  La realitat és que les polítiques públiques esportives actuals generen infraestructures, tipus d’empresa, equipaments i espais públics que em fan pensar en un futur potser no de menys èxits per l’esport d’elit, però sí de menys oportunitats per a la majoria, especialment pels que tenen menys formació, educació i cultura … i diners. Res de nou tampoc. Trobo a faltar la reserva d’espais en els equipaments, l’esponsorització amb seguiment (i no donacions altruistes), l’atenció a les polítiques per als joves (que no estant en edat electoral però que els pares ja no tenen que “aparcar unes hores”), els criteris d’acord amb els vincles industrials, tecnològics, socials i culturals per escollir uns esports o uns altres (tots no caben sempre); una política d’ajuts no només de subvenció, i el desenvolupament del sector associatiu (clubs), i la creació de sinergies amb les empreses, … i així, tot un llistat de mesures necessàries en l’esport, que cal anar pensant i planificant per encertar per saber cap a on volem anar per assolir la visió de futur que ens proposem. És imprescindible una bona planificació de les polítiques públiques de l’esport perquè els errors actuals poden tenir un cost molt elevat en més d’una generació.

 

tennis

Les eleccions a la Federació Catalana de Tennis obren un procés de canvi en el tennis català, després de més de vint-i-cinc anys de presidència de Josep Ferrer i Perís.

Francesc Orriols i Bordas ha aconseguit guanyar les eleccions amb un estret marge (8 vots) a la candidatura encapçalada per Robert Navarro. Ara, caldrà veure la fortalesa del model de gestió davant d’un canvi en un lideratge amb tanta longevitat com el que ha representat el de Ferrer Perís. És important analitzar i aprendre de les experiències que es donen en les estructures que lideren el sistema esportiu que tanta importància ha assolit en els darrers temps per la seva transversalitat i protagonisme en els sectors econòmics i de lideratge social. Això ens fa créixer com a societat i avançar cap a la normalitat en tot el conglomerat que conforme un país. Serà d’interès per a tots fer un seguiment d’aquesta transició en els primers compassos i d’aquí a la pròxima contesa electoral.

Els processos de canvi s’han d’escometre amb voluntat d’acabar-los i de ser ben resolts. Des d’aquí, desitjo el màxim encert al nou president en aquest sentit i aprofito aqueste línies per agrair l’aportació de Ferrer Peris a l’esport i al tennis català durant aquests anys.

 

Hi ha moltes maneres de fer diagnosi i analitzar, pensar i decidir cap a on volem anar. La gent intentar endevinar que passarà demà consultant els astres, les cartes, les pedres, i fins i tot el marro del cafè. El futur, per sort, ningú l’encerta fins que ja és present.

Partint d’aquesta premissa, els qui ens agrada pensar que el nostre comportament, actituds i sobretot decisions, no són l’única variable que condiciona el futur; sí que ens prenem seriosament el què hem de fer perquè el futur s’assembli, almenys, el més possible a allò que considerem que és el millor per a tothom, i -permeteu-me l’altruisme- per a la humanitat o almenys per als que compartim els mateixos valors culturals i d’identitat.

Per això, avui, una variable com l’esport (en totes les seves vessants: de practicant, d’espectador, d’afeccionat o d’indiferent) dóna una visió molt real de quins són els “valors motors” de comportament d’una societat.

Tinc la sensació que els nostres polítics (molts d’ells encara són joves i no han tingut prou temps per tenir la vivència a fons del que representa això de l’esport i per tant, els queda molt lluny) encara no s’adonen del recorregut que aquest camp pot tenir per repensar una societat que necessita nous eixos integradors per créixer i pensar polítiques innovadores i transversals que generin menys conflictivitat social i més fair play convivencial. I si no pensen així, és perquè molts diuen que hem passat 4 anys de crispació perquè n’hi ha que no saben perdre, quan en canvi no he sentit encara que també cal saber guanyar. El fair play són les dues coses.

Tagged with:
 

gemma menguak

Enhorabona a la Selecció de Natació Sincronitzada pel seu èxit a l’Europeu d’Eindhoven! I a la Gemma Mengual en especial que, amb seus trenta un anys, manté un gran esperit de lluita. La Gemma és la referència d’una selecció que en mans de l’Anna Tarrés sap mantenir i millorar constantment un palmarès extraordinari en aquesta especialitat tant complexa de la natació. El meu soci, Xavier Fähndrich, em va dir un dia que parlàvem del paper de la participació ciutadana i de les polítiques públiques avui que “la nostra societat necessita herois i èxits perquè generen una emulació social molt necessària per a que el nostre país progressi”. Doncs bé, només cal veure l’eco en tots els mitjans de comunicació -tant escrits, com televisió i radio- que ha generat la fita aconseguida per aquestes esportistes. El meu dubte és si la societat aprendrà quelcom d’aquestes belles imatges. Mentre Mengual i les seves companyes es van desplaçar a Eindhoven acompanyades per escassos afeccionats, a l’estadi Bètic una multitud va presenciar l’espectacle d’un esport que ha de revisar la seva posada en escena. Cal que l’esport sigui un espectacle per a l’emulació d’altres valors que la ràbia i la manca de control dels instints més primaris de les persones. Potser els responsables polítics haurien de facilitar estadis adequats per promoure espectacles com la natació sincronitzada i canviar la societat en comptes de subvencionar més camps de futbol. El tipus d’esport que és seguit majoritàriament en una societat és un mirall que en torna una imatge molt clara dels seus trets. A mi també m’agrada el futbol, però em deixen més bon sabor les imatges de l’equip de natació sincronitzada. Darrere aquesta dicotomia hi ha dues formes molt diferents d’entendre l’esport…

Una reflexió sobre els Clubs Esportius

chariots of fire

Després d’escoltar diferents presidents en la VII Diada de la Natació Catalana del passat dia 02/03/08, he arribat a la conclusió que l’associacionisme esportiu, ja no està de moda.

El que he sentit es podria resumir així: Ara el que s’escau és cuidar el Josep i la Maria, que són socis des de fa molt de temps i són els que paguen; i a més, els diners són importants. Hem de donar servei; hem de captar més usuaris i, a més, així farem més calés i tindrem a la gent més contenta. Els equips costen massa diners …

És obvi que la societat i els valors han canviat. És conegut que tothom vol sobreviure. Però, aquest model de Club ha suposat que en el nostre país desapareguin o acabin desapareixent molts clubs, associacions i unions. M’explicaré. El fet de canviar la visió del Club, com reflecteix el segon paràgraf d’aquest post, està significant desviar-nos dels objectius fundacionals del mateix i dels valors que van impulsar la seva fundació. Avui, resulta evident que els Clubs van cap allò que no han sabut o no han volgut gestionar: l’esport d’esperit olímpic.Si els valors que representava l’esport: l’amistat, el fair-play, la col·laboració, la coneixença, l’esforç, la solidaritat, la integració, la generositat, ja no “venen”, vol dir que realment la nostre societat ha canviat molt. Però, els que malauradament i sorprenentment també han canviat són els dirigents dels clubs, malgrat van ser formats i educats en aquests valors, i que s’han fet grans i s’han desenvolupat gràcies a aquests clubs, i a l’esport. Ha arribat l’hora que els que volen ajudar a l’esport i els seus valors més altruistes ajudin els Clubs i Federacions que encara hi creuen enfront els grans interessos, de les modes, i dels que només pensen en termes d’economia de mercat, que ara s’apropien de l’esport i demà potser ho faran de l’educació escolar i més endavant… del que calgui.No hi ha res que sigui fàcil, però els reptes i l’esforç està en l’essència de l’esportista i són allò que alimenten bona part del seu esperit i el fan progressar. Vull pensar que encara hi ha presidents esportistes que pensen en valors i llegat i no només presidents empresaris del que toqui. El què i els coms, s’han de tenir clars. Però no val comprar coms que ens canvien el què i, a més, a sobre ho presentem com a modern i / o inevitable.

Rss Feed Tweeter button Linkedin button
Better Tag Cloud