Hi ha moltes maneres de fer diagnosi i analitzar, pensar i decidir cap a on volem anar. La gent intentar endevinar que passarà demà consultant els astres, les cartes, les pedres, i fins i tot el marro del cafè. El futur, per sort, ningú l’encerta fins que ja és present.
Partint d’aquesta premissa, els qui ens agrada pensar que el nostre comportament, actituds i sobretot decisions, no són l’única variable que condiciona el futur; sí que ens prenem seriosament el què hem de fer perquè el futur s’assembli, almenys, el més possible a allò que considerem que és el millor per a tothom, i -permeteu-me l’altruisme- per a la humanitat o almenys per als que compartim els mateixos valors culturals i d’identitat.
Per això, avui, una variable com l’esport (en totes les seves vessants: de practicant, d’espectador, d’afeccionat o d’indiferent) dóna una visió molt real de quins són els “valors motors” de comportament d’una societat.
Tinc la sensació que els nostres polítics (molts d’ells encara són joves i no han tingut prou temps per tenir la vivència a fons del que representa això de l’esport i per tant, els queda molt lluny) encara no s’adonen del recorregut que aquest camp pot tenir per repensar una societat que necessita nous eixos integradors per créixer i pensar polítiques innovadores i transversals que generin menys conflictivitat social i més convivencial. I si no pensen així, és perquè molts diuen que hem passat 4 anys de crispació perquè n’hi ha que no saben perdre, quan en canvi no he sentit encara que també cal saber guanyar. El són les dues coses.