Sopem amb Emili Valdero
dimecres, 05 març, 2008 per xfahndrich
Els consultors de mintsmind, Xavier Menduiña i Xavier Fähndrich, vam sopar ahir amb Emili Valdero, Secretari General de Comerç i Turisme (Generalitat de Catalunya), i amb empresaris del Camp de Tarragona, en una trobada organitzada per Marc Arza, emprenedor local i responsable del Cercle EURAM.
Valdero va explicar algunes de les polítiques posades en marxa pel Departament d’Innovació, Recerca i Empresa. En destaquem algunes.
La ciutat de Tarragona posarà en marxa un Pla de Dinamització Turística el 2009, una injecció de més de 4 milions d’euros en 3 anys (2009-2011), finançada pel Ministeri d’Indústria espanyol, la Generalitat de Catalunya i el propi Ajuntament (un terç cadascú). Una cosa que rebem amb esperança i que ens evitarà la vergonya que sovint passem quan acompanyem visites a conèixer el patrimoni de la ciutat i resulta que els coloms han passat primer i han “firmat” sobre els panells explicatius (quan n’hi ha).
El Departament ha posat en marxa deu proves pilot dins del marc del programa PROFIT, Programa per a la Restauració Orientat a la Formación Integral dels Treballadors, per a la formació de professionals de l’hostaleria i la restauració amb una alta participació del sector en el disseny: formació al lloc de treball, en un 50% en horari laboral, etc., orientat bàsicament a la població immigrant i/o a treballadors de sectors en recessió (construcció) i amb un important reforç de l’aprenentatge del català. La qual cosa permetrà que als indígenes ja no ens serveixin un cafè amb llet, quan el que hem demanat és un cafè amb gel. El que no ens ha quedat clar és què els serviran als alemanys, anglesos i francesos quan demanin en les seves llengües respectives: si una consumició o una amable lliçó de llengua autòctona. Si obtenen les dues coses i, a més, reben un servei excel·lent, millor.
Per a Valdero, les apostes de futur són clares.
En turisme. No volem més turisme. Volem el mateix nombre o una mica menys (ja que cal recordar que som la 6a. destinació mundial amb 16 milions de turistes l’any) però amb un nivell adquisitiu més alt. La cosa va de destinacions i ofertes i especialitzades, paquets de cultura-natura-gastronomia per a segments de consumidors amb passatemps i aficions d’alt contingut cultural, d’estada curta i targeta llarga, i que de retruc dinamitzin l’economia del rerepaís.
En innovació. Pacte per la innovació, amb la participació de la universitat i de l’empresa (es parla de 100 taules sectorials), amb una ferma voluntat de racionalitzar la recerca aplicada a Catalunya que, actualment, està molt atomitzada, poc especialitzada, poc comunicada entre sí, i poc orientada a resultats. Els clusters econòmics catalans
En Fires. La política del Departament és clara. No pot ajudar a les 411 fires que es fan cada any a Catalunya. Obtindran suport i ajut les fires molt especialitzades i amb ressò internacional. La racionalització (unions, fusions, cooperacions) són benvingudes, però cal que parteixin del sector. El departament té una línia d’ajuts per realitzar estudis de mercat per què les fires puguin reposicionar-se i trobar nous segments de mercat.
En Universitats. L’efecte Bolonya - segons Valdero - no suposarà cap trasbals. Els graus de 3 anys (equivalent a la llicenciatura actual) i els màsters de 2 anys (equivalent a una especialització, postgrau o màster actual) seran titulacions vàlides als 27 països de la Unió Europea. En el cas dels Enginyers tècnics (3 anys de carrera) i dels Enginyers Superiors (2 anys més) semblaria que la conclusió dels participants del sopar va ser que el mercat determinarà si el 3+2 de Bolonya serà acceptat com el 3+2 actual ..
COMENTARI D’EN DESSMOND QUE PER ERROR HEM ESBORRAT, I ARA TORNEM A REEDITAR
Bolonya provoca un espai comú que en principi cal veure-ho com a positiu.
Ara, quan de la teoria anem a la pràctica, les coses es compliquen bastant més.
Tenim el cas de les carreres tècniques, sobre tot concentrades a l’UPC. El seu rector, hores d’ara, dubta seriosament que Bolonya pugui aplicar-se quan toca.
Hi ha determinats conceptes que cal homologar i que no és senzill. El concepte d’enginyer que tenim aquí, i que hem categortizat finalment en tècnic i superior és difícil de fer convergir. Sobre d’aquí a l’any vinent. Ja no diguem el prestigi que té arreu del món la carrera d’arquitectura (que també és superior o tècnica) impartida al nostre país. Realment hem de voler convergir a la baixa? Cal aportar matisos a Bolonya?.
Quin paper juga el govern català en tot aquest procés, que es decideix entre estats?. On caramb queda la suposada competència exclusiva en ensenyament que té la Generalitat?. L’especificitat nostre ha quedat en entredit una i mil vegades en aquest procés.
A tot això cal afegir una altra derivada: el model d’universitat, que ara oscil·la entre públic i privat.
En un moment on el debat sobre la qualitat de l’ensenyament és sota mínims en general a Espanya, però també a Catalunya en particular, intueixo que no es pot pensar exclussivament en només voler eixamplar espai físic. Quina part d’aquest debat aposta per assegurar la qualitat de l’ensenyament, on veiem com sistemàticament el que es fa és esporgar temps d’aprenentatge a canvi d’amortitzar el bitllet d’interrail?. Ho dic justament ara, que el nivell no és més saludable que el dels embassaments.
http://dessmond.blogspot.com
Gràcies, Dessmond, per la teva participació.
Certament bolonya sona a vegades com a imposició i no com a marc europeu de concertació. L’educació al nostre país no aconsegueix col·locar-se al centre del debat polític, malgrat tots els senyals d’alarma que ha donat en els darrers anys. En els nivells no universitaris sembla que el debat és purament ideològic i se situa en una dicotomia públic-privat que sempre acaba en taules i on els perjudicats són els estudiants i la nostra societat (i sinó, “al tiempo”).
Quan a la universitat, la meva experiència com a professor associat no em permet ser optimista. Falta nivell, falta vocació, falta transgressió… Les nostres universitats són escoles professionals. Alguns fan passar que Bolonya n’és la solució. Però, com tu apuntes sembla que algunes coses que tenim ben fetes i funcionen (enginyeries, medicina, arquitectura…) també es veurean obligades a rebaixar plantejaments i objectius.
Tot plegat és molt preocupant. No lliga el discurs de l’excel·lència, de l’economia del coneixement, del disseny… amb una política educativa, universitària i de recrerca tan mediocre. Potser serà que, contràriament a allò que deia el convidat al sopar, seria millor que les universitats i el món empresarial no fossin a mans del mateix conseller… Ci lo sà!