mints blog

  Josep Tarradellas era de l’opinió que els símbols, el cerimonial i la gestualitat són elements essencials de la política. En el seu cas encara més, ja que la Generalitat restaurada era poc més que un escut, un càrrec i sobretot, un símbol. Tot menys un govern amb pressupost. Jordi Pujol, tampoc no se n’ha amagat mai, i sempre ha concedit una gran importància a una suma de símbols del que per a ell i per a molts significa Catalunya. Ja sabeu: Montserrat, la senyera, etc. Fins i tot, Pasqual Maragall, va fer un pas endavant per convertir la Diada Nacional en un acte oficial i no merament una  jornada reivindicativa a càrrec de la societat civil (herència de la resistència al tardofranquisme i la transició). A casa i fora de casa, el símbols són un llenguatge amb un gran poder de comunicació. Qui no recorda la megabandera de 300 m2 de la plaça de Colon de Madrid, l’arbre de Gernika, la fletxa de ls Jocs Olímpics de Barcelona o l’atac a les Torres Bessones de NY? Avui, com en el passat, els símbols condensen en una imatge, en un gest o en un objecte, els valors i sentiments col·lectius més profunds i sublims. D’aquí, que es construeixin cerimònies i litúrgies amb grans solemnitat i transcendència per recordar-los, per posar-los en valor i per comunicar-los. I d’aquí també, que qualsevol variació en la cerimònia desitjada, improvisada o imposada, tingui un alt valor per a qui ho contempla en directe o en diferit. En pocs segons, s’aconsegueix transmetre quelcom molt abstracte i, fins i tot, intangible, de forma molt intel·ligible i amb gran impacte. La flama olímpica i el seu periple preolímpic és un símbol que exemplifica tot això. Però el que és més significatiu és com les alteracions de la litúrgia que protagonitzen els partidaris de l’alliberament del Tibet estan aconseguint un impacte global i rellançament d’una vella causa política. El ressò mundial dels intents per apagar la flama és tan gran que el COI i la República Popular de Xina, s’estan plantejant suspendre-ho tot… Per tant, quan algú s’exclama dient que els símbols són cosa del passat i que cal centrar-se en els problemes actuals de les persones, està plantejant una falsa dicotomia. Els símbols són consubstancials de la política, són comunicació política.