mints blog

Pilots de cotxes, motos, velers, tenistes, atletes, nedadors, ciclistes de diferents especialitats, jugadors de golf, futbol, bàsquet, etcètera;  Tots, en els darrers mesos estan portant l’esport d’elit espanyol al capdavant del context internacional. De ben segur que alguna cosa i té a veure el vell esperit dels jocs olímpics del ’92, però també la planificació del Consejo Superior de Deportes i els programes que desenvolupa per aconseguir la promoció, projecció i reputació internacional d’aquestes persones que assoleixen aquests nivells d’excel·lència en aquesta àrea social. Ara bé, voldria des d’aquí exposar que darrera de cada història d’èxit es troben un grapat de decisions individuals encertades i moltes circumstàncies favorables (polítiques públiques, empreses, professionals, instal·lacions, equipaments, etc.), però sobretot esforç i estima pel treball ben fet.  Segur que aquest esforç de tothom per avançar i progressar, i fer-ho bé ens ha portat on som. Però tinc la sensació que el pas dels anys encara està allunyant més les generacions que van venint, del referent que suposen les anteriors. Res de nou. Però, també em preocupa que des de les polítiques públiques no contrarestin aquest fenomen, i incentivin l’esperit de superació i progrés per aconseguir mantenir el nivell assolit avui i, en canvi, ens retorni cap el cofoisme.  La realitat és que les polítiques públiques esportives actuals generen infraestructures, tipus d’empresa, equipaments i espais públics que em fan pensar en un futur potser no de menys èxits per l’esport d’elit, però sí de menys oportunitats per a la majoria, especialment pels que tenen menys formació, educació i cultura … i diners. Res de nou tampoc. Trobo a faltar la reserva d’espais en els equipaments, l’esponsorització amb seguiment (i no donacions altruistes), l’atenció a les polítiques per als joves (que no estant en edat electoral però que els pares ja no tenen que “aparcar unes hores”), els criteris d’acord amb els vincles industrials, tecnològics, socials i culturals per escollir uns esports o uns altres (tots no caben sempre); una política d’ajuts no només de subvenció, i el desenvolupament del sector associatiu (clubs), i la creació de sinergies amb les empreses, … i així, tot un llistat de mesures necessàries en l’esport, que cal anar pensant i planificant per encertar per saber cap a on volem anar per assolir la visió de futur que ens proposem. És imprescindible una bona planificació de les polítiques públiques de l’esport perquè els errors actuals poden tenir un cost molt elevat en més d’una generació.