El president Pujol, l’any 2007, en una conferència sobre lideratge, deia que la primera condició d’un líder és no tenir por de ser bo o de no tenir por de distingir-se, no tenir por de fer-se veure més o no tenir por de suscitar esperances; no tenir por de suscitar il·lusió, no tenir por, naturalment, d’assumir responsabilitats. Un líder –seguint les seves paraules- és aquell que assumeix la responsabilitat que la gent confiï en ell… Perquè és bo, igual que altres que són iguals de bons, però sobresurt per damunt dels altres perquè accepta el risc que la gent que hi confia després li demani comptes.

Alguns esdeveniments polítics dels darrers anys han posat de relleu la manca de lideratge d’aquest tipus. L’estil de fer política dels partits del Govern de Catalunya no connecta amb aquesta definició de lideratge. Tampoc no hi ajuda el tipus de coalició de govern que han construït, en la que predomina una falsa direcció coral o, millor dit, una pretesa polifonia que no és res més que cacofonia cada cop que s’aborden els afers vertaderament importants de l’agenda política.

Les càrregues dels Mossos d’Esquadra, l’incendi d’Horta de Sant Joan del 2009 i la gestió de les emergències, dels transports i serveis durant darrera nevada, però també la defensa de l’Estatut, del nou finançament i dels interessos de Catalunya en general, han posat de manifest la manca de lideratge del (i en el sí del) Govern de la Generalitat. L’esquerra tripartita segueix impregnada per la concepció col·lectiva de lideratge que l’Antonio Gramsci definí en els Quaderns de la Presó.

Els Quaderns contenen una relectura de Maquiavel en la qual Gramsci considerava que el lideratge –el príncep- no correspon a una persona sinó a una direcció col·lectiva: al partit. El seu concepte de nació no és el tradicional, no veu la nació com un organisme que inclou forces que lluiten per la seva ideologia a les conteses electorals per ocupar espais de poder. Per a ell, el partit polític és el líder de les masses, el que portarà la nació a la revolució i l’alliberarà dels lligams per oferir-los una vida millor… Aquesta concepció col·lectiva del lideratge, subjacent en molts àmbits d’ideologia d’esquerra, només condueix a la difuminació del lideratge davant els ciutadans i, per tant, de la responsabilitat o accountability.

En un govern responsable i, especialment, en els moment de crisi, és necessari que algú sobresurti i n’assumeixi el comandament, que transmeti confiança, comuniqui el que s’espera de la ciutadania i el que la ciutadania pot i no pot esperar del seu govern. La manca d’informació, la manca de directrius (poques, clares i senzilles) i, sobretot, la manca d’un referent que transmeti autoritat i inspiri confiança, contribueix a sembrar més desconcert, més descoordinació, a generar conductes absurdes o perilloses…

El lideratge col·lectiu d’estil gramscià del tripartit no només ha augmentat la desafecció ciutadana cap a les institucions i cap a qui les dirigeix, sinó que ha erosionat la imatge de la Generalitat (i de retruc, l’autoritat i l’hegemonia) dins i fora del país. La naturalesa col·lectivista dels actuals governants els ha portat a no assumir les responsabilitats pròpies del lideratge ni de forma col·lectiva ni individual. Tant és així, que les responsabilitats pels errors de gestió o de coordinació dels darrers anys s’han diluït mitjançant una estratègia blandy blub en la que tothom acaba empastifat de tal manera que no hi ha forma de saber qui ha començat la broma.

Un lideratge col·lectiu és possible. És aquell que finalment acaba segregant un lideratge individual. Això passa -diu el president Pujol- primer, quan els que componen aquest lideratge col·lectiu són tots iguals de bons i, segon, quan en un moment determinat, un d’ells és més audaç, pren la iniciativa, i té el coratge de prendre les decisions importants amb els riscos que això comporta. En els darrers 3 anys, a Catalunya, això no s’ha vist enlloc.

(publicada originalment a l’Espai Hayek de la revista de la Fundació Catalunya Oberta)