Imaginem que les pomes passen de moda. Imaginem que cal posar un altre nom a les pomes perquè els consumidors tornin a comprar-ne i a menjar-ne… Absurd, no !? Quan un concepte està fermament posicionat en el cervell dels consumidors, i encara més des de fa generacions, és materialment impossible canviar-lo o esborrar-lo. Una poma és una poma per molt que intentem dir-li « delícia de tardor » o « dolç de setembre”. De fet, serà molt difícil que els consumidors identifiquin el nou nom amb el concepte que han fet servir tota la vida. Com a molt, podrem empescar-nos una altra manera de cuinar-la, de presentar-la o de comunicar-la. Però, la poma, resta i és una poma.

Per això, és difícil entendre el que vol dir un client que desitja fer un pla estratègic però no en vol dir pla estratègic. “El concepte està devaluat”- afirma- “i cal alguna cosa nova”. Però, en canvi, assegura que el que necessita és un instrument exhaustiu, breu, estructurat i amb prioritats clares per prendre decisions al més alt nivell de l’organització. És o no és això la definició d’un Pla Estratègic?

No podem culpar ningú per dubtar del concepte “pla estratègic”. En els darrers anys, s’han elaborat plans estratègics que no han funcionat i que han desvirtuat el què segueix sent un instrument de govern essencial. Els plans estratègics són cartes de navegació en un entorn canviant poc predictible. Senyalen esculls, corrents i vents, deixen traçades rutes possibles… i són extremadament útils en períodes de crisi econòmica, política, etc. però, no tant, quan s’implanten en períodes sostinguts de creixement econòmic.  En època de vaques grasses, l’abundància de recursos i l’eufòria fa que els usuaris d’un  pla estratègic no hi vegin avantatges, sinó inconvenients. Les prioritats es perceben com a restriccions, les estratègies com a limitacions, la planificació com una cotilla… i el pla es fa, però no es compleix.

És com qui compra pomes i no se les menja. Els plans estratègics dels darrers anys han estat més operacions de comunicació o intents d’una benvolguda participació ciutadana que veritables exercicis de priorització, disseny de polítiques i planificació. La bonança econòmica permetia, conscientment i insconscient, pagar el sobrecost que té la no planificació i la improvisació.

Però, els temps han canviat. Arrosseguem dos anys de dificultats econòmiques i les organitzacions es veuen obligades a optimitzar els seus recursos per fer front a un entorn local i global amb molts alts i baixos i sense perspectives clares de millora a curt termini. Els cal aclarir què volen assolir i posar els mitjans per assolir-ho. Els cal una planificació estratègica en el sentit més clàssic del terme i de la metodologia.

No obstant, perquè l’instrument no perdi credibilitat, li haurem de posar “full de ruta”, “horitzó 2020” o “viva la vida 2030”. Sinó, les pomes es quedaran al cistell i es podriran.