Pluripartidisme

parlament suïssa

Ja està! Ja em votat. Ja coneixem els resultats. I la imatge resultant és que tot plegat es tracta d’un joc entre dos. Espanya és més bipartidista que mai. Una anàlisi ràpida als resultats electorals del 9 de març confirma aquesta impressió, ja que PSOE i PP augmenten la seva representació al Congrés (més 5 escons cadascú) en detriment d’altres opcions politiques. Alguns analistes apunten que això és bo. Sostenen que el bipartidisme ens apropa a societats democràticament més avançades (Estats Units, Regne Unit, Alemanya…) i que dóna més estabilitat al sistema democràtic. Aquesta conclusió és interessada i superficial. Donar per bo aquest bipartidisme a Espanya és no entrar a fons en la qüestió, atès que en els països amb sistemes bipartidistes consolidats els partits tenen un funcionament molt diferent.

Avui i aquí, la pluralitat està amenaçada

A Estats Units, per exemple, el debat intern dins dels partits demòcrata i republicà entre les diferents sensibilitats polítiques és acceptat, és institucionalitzat, és públic i és molt intens. Això assegura una pluralitat democràtica que, si bé a l’hora de votar no té una traducció en diferents partits o sigles, sí que permet que les diferents faccions es manifestin i lluitin pel poder en les eleccions primàries. En canvi, el bipartidisme que sembla configurar-se a Espanya anul·la o anul·larà la pluralitat democràtica si no canvia la democràcia interna dels partits. En el PSOE i en el PP existeix una manca de debat intern entre els diferents corrents de pensament, i manquen estructures i processos amplis, oberts i transparents que permetin la participació de les diferents sensibilitats polítiques i de la societat. Avui i aquí, la pluralitat està amenaçada. Probablement, només es tracti d’un fenomen passatger, fruit de la forta bipolarització del debat polític en les darrers 8 anys de democràcia (la darrera legislatura de J.M. Aznar i la de J.L. Rodríguez Zapatero), molt radicalitzada i amb posicions dels dos partits rivals molt enrocades, immersos en una lluita sense quarter pel poder que ha erosionat tots els poders de l’Estat, deslegitimat les institucions democràtiques i, sobretot, destruït la convivència. El retorn a una certa normalitat democràtica potser permetrà un debat polític més serè i civilitzat i permetrà que els matisos tornin a ser possibles i escoltats.

Potser només sigui un fenomen passatger

No obstant, avui, i tal com estan les coses, el pluripartidisme sembla tocar fons. A Espanya amb la quasi desaparició d’IU (només un diputat). A Catalunya, potser encara no. Però a la vista dels resultats de les eleccions generals, i comparant-los amb els de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, està clar que si el debat polític es fa en clau espanyola, molts electors són arrossegats a primar el vot útil o tàctic per davant d’un vot més proper a la vertadera expressió del seu pensament, interessos o ideologia. Seria una llàstima perdre els matisos i el bon joc democràtic que permet un sistema pluripartidista. Seria una llàstima deixar de ser una societat plural i oberta. Les properes eleccions europees potser ens serviran de termòmetre per comprovar la salut del pacient… serviran per comprovar si el debat polític es civilitza, però tenint en compte el tipus de convocatòria, haurem d’esperar el 2010 per saber si tendim a un bipartidisme asfixiant o tornem a un pluripartidisme desangoixat.

Tagged with:
 

L’abstenció: un enemic comú?

campanya del psc

L’ISP-Índex de Satisfacció Política de l’11 de gener elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, dirigir pel Professor Gabriel Colomé, estima que només el 59,7 % de l’electorat català participarà en les properes eleccions generals. Dit d’una altra manera, el 40,3 % dels electors no pensen anar a votar. Per tant, en aquest inici de campanya electoral l’abstenció es presenta com un enemic comú que cal combatre. Una baixa participació sempre és interpretable com un símptoma de mala qualitat democràtica o almenys és el que l’opinió publicada és el que sempre ens repeteix. Podem estar d’acord. Però, des del punt de vista d’estratègia electoral… és un problema comú? L’abstenció afecta per igual a totes les opcions polítiques? O per al contrari, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que s’estimen més no votar comparteixen un perfil concret més esquerrà o més dretà? L’estudi del CEO, en pot induir a pensar que les persones que manifesten no estar decidits a anar votar tenen un pes relatiu similar dins de l’electorat de cada partit (entre una cinquena i una quarta part).

Però en aquest estudi trobem a faltar la ubicació dins de l’espai electoral definit pels eixos esquerra-dreta / català-espanyol, dels electors que “no van votar” o “no recorden el seu vot”. És molt probable, que si poguéssim fer aquesta segmentació dels electors que es signifiquen menys políticament, veuríem que l’abstenció afecta molt més al PSC que a d’altres partits. L’estratègia de comunicació d’aquest partit mostra que és més conscient és de la necessitat de treure de l’apatia a un important contingent de votants socialistes potencials. Només cal veure l’enorme esforç de comunicació que estan fent per a ells: si tu no vas, ellos vuelven; si tu vas, somos más; etc.

Per el parti dels socialistes no és l’únic que ha de fer aquest esforç. CiU i ERC també tenen franges d’electorat que poden bascular cap a l’abstenció. Els convergets fa temps que cerquen recuperar l’electorat més centrista o més centrat que en els 80 i els 90 els atorgava el milió i escaig de vots. En el cas d’ERC, el vot manllevat a CiU i al PSC -principalment-, que en pocs anys els ha permès situar-se en el mig milió de vots, podria pensar-s’ho dues vegades abans de repetir. A banda, està el vot de càstig que podria provenir des de les pròpies files: Rcat i esquerra independentista.

Rss Feed Tweeter button Linkedin button
Better Tag Cloud