Qualitat democràtica

votacio

Ja fa temps que comento a qui vol escoltar-me quan parlo de política (cada cop menys gent) que els partits catalans necessiten canviar el seu funcionament intern i renunciar fermament al monolitisme ideològic i organitzatiu que ara els caracteritza.

És evident que en tots els partits hi ha corrents ideològics i sensibilitats diferents, que estan condemnades a entendre’s per poder establir una estratègia comuna per competir i guanyar els altres partits. És evident que una mala resolució de l’encaix de les diferents sensibilitats afebleix les possibilitats de treballar i aconseguir l’objectiu final comú. I també és evident, que la manca de transparència tant en l’apartat dels discurs polític de cada sensibilitat i sobre la correlació de forces real entre elles, no facilita ni el debat intern ni la participació de l’entorn (simpatitzants, opinió pública). Cal que els partits posin en marxa mecanismes de reconeixement de les diferents sensibilitats internes (amb identitat i nom propis. Per exemple, a CiU, podrien ser les següents: democristians, socialdemòcrates, liberals i sobiranistes. A ERC, no m’atreveixo a posar-hi noms…). Calen formes senzilles i directes d’adscriure’s i participar (per part de militants, simpatitzats, etc.). Calen canals reglats, estructurats i sincers de debat ideològic i estratègic entre sensibilitats (defugint els personalismes). Cal, un cop establerta la correlació de forces, una negociació i un repartiment de rols dins i fora del partit. I sobretot, un acord infrangible per al respecte de les regles del joc intern. Obtindríem així, uns partits més oberts (a una societat cada cop més diversa i complexa que demanda una paleta més àmplia d’opcions i oportunitats), un debat polític més ric (basat en idees, arguments i projectes) i sobretot, sobretot, uns líders polítics molt més potents, ja que haurien de ser bons estrategs, bons integradors i bons oradors. I en cas de no poder-los trobar, aquest nou funcionament intern dels partits els obligaria a crear equips dirigents que cobrissin aquestes tres habilitats… És clar que aquest sistema de funcionament intern dels partits només resoldria una part del problema… Una llei electorals catalana que convertís en circumscripció electoral uninominal per sufragi majoritari les comarques, els districtes de Barcelona i potser les ciutats de més de 100.000 habitants (corregit per un sistema electoral proporcional de llistes amb una circumscripció nacional única)… permetria donar més joc a aquesta simfonia de lideratges partidaris i, en clau partidària i electoral, permetria aprofitar les sensibilitats internes per situar el millor candidat en cada circumscripció i augmentar així les possibilitats de guanyar l’escó en joc. Com sempre, això és un desig, i només és realitzable si es compatit per tothom i hi ha voluntat de dur-lo a terme. Si això pogués ser, estaríem davant un gran aprofundiment i gran avenç del nostre sistema democràtic i de partits.

L’abstenció: un enemic comú?

campanya del psc

L’ISP-Índex de Satisfacció Política de l’11 de gener elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, dirigir pel Professor Gabriel Colomé, estima que només el 59,7 % de l’electorat català participarà en les properes eleccions generals. Dit d’una altra manera, el 40,3 % dels electors no pensen anar a votar. Per tant, en aquest inici de campanya electoral l’abstenció es presenta com un enemic comú que cal combatre. Una baixa participació sempre és interpretable com un símptoma de mala qualitat democràtica o almenys és el que l’opinió publicada és el que sempre ens repeteix. Podem estar d’acord. Però, des del punt de vista d’estratègia electoral… és un problema comú? L’abstenció afecta per igual a totes les opcions polítiques? O per al contrari, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que s’estimen més no votar comparteixen un perfil concret més esquerrà o més dretà? L’estudi del CEO, en pot induir a pensar que les persones que manifesten no estar decidits a anar votar tenen un pes relatiu similar dins de l’electorat de cada partit (entre una cinquena i una quarta part).

Però en aquest estudi trobem a faltar la ubicació dins de l’espai electoral definit pels eixos esquerra-dreta / català-espanyol, dels electors que “no van votar” o “no recorden el seu vot”. És molt probable, que si poguéssim fer aquesta segmentació dels electors que es signifiquen menys políticament, veuríem que l’abstenció afecta molt més al PSC que a d’altres partits. L’estratègia de comunicació d’aquest partit mostra que és més conscient és de la necessitat de treure de l’apatia a un important contingent de votants socialistes potencials. Només cal veure l’enorme esforç de comunicació que estan fent per a ells: si tu no vas, ellos vuelven; si tu vas, somos más; etc.

Per el parti dels socialistes no és l’únic que ha de fer aquest esforç. CiU i ERC també tenen franges d’electorat que poden bascular cap a l’abstenció. Els convergets fa temps que cerquen recuperar l’electorat més centrista o més centrat que en els 80 i els 90 els atorgava el milió i escaig de vots. En el cas d’ERC, el vot manllevat a CiU i al PSC -principalment-, que en pocs anys els ha permès situar-se en el mig milió de vots, podria pensar-s’ho dues vegades abans de repetir. A banda, està el vot de càstig que podria provenir des de les pròpies files: Rcat i esquerra independentista.

Rss Feed Tweeter button Linkedin button
Better Tag Cloud