Posted by xfahndrich on divendres, 7 gener 2011 under Discours en Français, Discursos en castellano, Discursos en català, Speeches in English | 
Be the First to Comment
Saludem una molt bona iniciativa per apropar l’oratòria política als especialistes i profans de la cosa pública.
y Juan Víctor Izquierdo han creat “La historia a través de los discursos de sus líderes”, un recull cronològic dels millors discursos de la política en els darrers 300 anys:
Benvinguts!
Posted by xfahndrich on dimarts, 2 novembre 2010 under Discursos en castellano | Read the First Comment
La armonía entre el lenguaje verbal y no verbal es fundamental en la política para que el canal (la persona) soporte coherentemente el mensaje, sin que el cuerpo, la cara o los gestos transmitan mensajes diferentes o incluso contrarios a lo que se dice verbalmente. La sonrisa es quizás el gesto más difícil de controlar y de utilizar premeditadamente y esto la convierte en un gran problema: es un gesto que transmite seguridad y autoconfianza cuando es lleno y sincero, pero, si se queda a medias, transmite duda, inseguridad o desconfianza.
La interpretación del lenguaje del cuerpo, de la cara y de las manos ha sido siempre más que un pasatiempo. El momento álgido de esta rama de la semiótica se dio quizá durante la etapa soviética de la historia rusa. La Kremlinologia debió recurrir a menudo al análisis del lenguaje no verbal de las imágenes emitidas desde la URSS para intentar discernir la propaganda de la verdad. La información política sobre el régimen estalinista era tergiversada para adaptarla a las directrices oficiales y esta disciplina de la ciencia política permitía demostrar cómo las palabras traicionaban las imágenes, y como la interpretación de las imágenes desenmascaraba el discurso oficial. La sonrisa no era un gesto frecuente en aquella época gris, pero una posición más alejada de un dirigente del partido respecto al Secretario General del PCUS podía significar una pérdida de influencia dentro de la opaca burocracia soviética y la duración de un saludo podía ser interpretada como el grado de favor obtenido por el líder que la dispensaba.
Con la caída del muro de Berlín y la desaparición de la Unión Soviética esta especialidad de la ciencia política cayó en desuso, pero esta semana dos noticias en la prensa le han hecho un homenaje sin querer. Los cambios de gobierno y el pacto presupuestario del Presidente J. L. Rodríguez Zapatero han resucitado por unos instantes la semiología en dos artículos de periódico. En el diario El Mundo analiza el lenguaje no verbal de Alfredo Pérez Rubalcaba, recién estrenado Vicepresidente Primero, y de Soraya Sáenz de Santamaría, portavoz del grupo parlamentario del PP en el Congreso de Diputados. El artículo concluye que nos encontramos ante dos gatos viejos de la política, y se destaca el hecho de que Rubalcaba utiliza muy bien la sonrisa para transmitir calma y tranquilidad y que Sáenz sabe transmitir dureza y enojo a pesar de la media sonrisa que siempre mantiene en su rostro.
Un días antes, La Vanguardia publicaba una crónica de Pedro Vallín titulada en la que también se analizaba el lenguaje no verbal de los asistentes al Comité Ejecutivo Federal del PSOE. El periodista nos cuenta como todos mostraban un lenguaje no verbal que transmitía asentimiento y adhesión, todos con una sonrisa pintado en la cara (algo más forzado en los ministros desposeídos y las ministras desposeídas). Todos menos uno. Patxi López, Lehendakari y Secretario general del PSE-PSOE, no podía disimular su malestar por el pacto del PSOE con el PNV hasta el punto que su lenguaje corporal, su expresión facial y sus gestos desmintieron su discurso de apoyo al pacto … Quizá su semblante durante su alocución ante el Comité Federal fue bastante correcto (fingido pero natural), pero antes y después, toda su persona-incluso la ausencia de la sonrisa-transmitía inquietud y mal rollo.
En Catalunya, los candidatos a la presidencia de la Generalitat no destacan por ser personas exageradamente sonrientes. Obviamente, la sonrisa sola no hará ganar las elecciones a nadie. Pero no debemos menospreciar el poder que tiene sobre las percepciones de los electores. Actúa como un verdadero filtro ante las palabras y de las promesas electorales. Si uno se fija en los primeros espadas de la política catalana ¿qué “filtros” puede encontrar? La sonrisa de Joan Puigcercós transmite seguridad en sí mismo, firmeza y cierta socarronería, pero, en el contexto actual también podría interpretarse como preocupación por el futuro de ERC. La sonrisa de Artur Mas transmite serenidad, seguridad, pero a veces demasiada de autoconfianza, no obstante, la prudencia y la moderación de su discurso contribuyen a disminuir esta impresión. En cambio, la media sonrisa de José Montilla es una muestra timidez, cierta frialdad y también seriedad y humildad, pero en ningún momento transmite la determinación y el optimismo que el PSC quiere imprimir a la campaña. En el caso de Herrera, podemos ver inocencia e ilusión, incluso una cierta despreocupación como si lo que pasara en este mundo no fuera con él. Finalmente, en la risa de Rivera se detecta rebeldía y cierta chulería, y en el de Alicia Sánchez-Camacho, moderación, contención, como si los abusos del PP con Cataluña no dependieran de ella … La campaña dirá, pero el día 28 de noviembre seguro que todos sonreirán a la cámara para explicar que han ganado escaños, porcentaje de voto, tendencia al alza, etc. pero seguro que unas sonrisas serán más sinceras que otras.
Artículo publicado en El Singular Digital el 30-10-2010 con el título “El somriure i la política”
Posted by xfahndrich on dilluns, 23 agost 2010 under Discursos en castellano | Be the First to Comment
L’Albert Medran escriu un divertit article al seu blog sobre l’avantatge o desavantatge de tenir un accent particular quan es fa discurs polític.
El post recull les darreres polèmiques i curiosistats sobre els accents particulars d’alguns politics arran de les crítiques per part del PP sobre l’accent andalús de la possible cadidata del PSOE-PSM a la Presidència dela C.A. de Madrid, Trinidad Jiménez.
El podeu llegir aquí:
Posted by xfahndrich on diumenge, 4 juliol 2010 under Discursos en castellano, Speeches in English | Be the First to Comment
MISSION ACCOMPLISHED_George W Bush_2003_text
El *del President del Govern espanol, José Luis Rodríguez Zapatero, sobre la sentència del Tribunal Constitucional que Retalla l’Estatut de 2006, recullen dues frases molt contundents:
1. La sentència del Tribunal Constitucinal posa “fi al procés de descentralització”.
2. “Objectiu assolit”.
Aquesta anàlisi de la realitat i aquesta rotunditat recoden el del President dels Estats Units d’Amèrica, George W. Bush, quan proclamà la fi de la guerra d’Iraq a bors del USS Abraham Lincoln, l’any 2003. El seu discurs, davant una pancarta que deia “ no va marcar la fi de la guerra, tal i com ell pretenia comunicar i com la història recent ha demostrat…
L’anunci d’assoliment del sostre d’autogovern fet per Zapatero podria patir el mateix judici de la història? Probablement assistim a una altra frase solemne que el temps s’encarregarà de girar en contra de qui la pronunciat!
* A l’hora d’elaborar aquest post ha estat impossible trobar un vídeo del President Zapatero pronucniant la frase 1. Les verions disponibles de i de ometen aquesta afirmació i coincideixen en destacar altres aspectes del discurs: la predisposció del Govern espanyol a parlar amb Montilla, a estudir la reforma de la llei judicial per adaptar-la als preceptes de l’Estatut que el TC vol anular i, sobretot, el fet que ara aCatalunya tothm defensa l’Estatut.
Posted by xfahndrich on dimecres, 23 juny 2010 under Discursos en castellano, Speeches in English | Be the First to Comment
CAMPALANS PAPERS 159 LA EXPERIENCIA Y LA ESPERANZA Michele Falci
Aquest 28 de juny, a l’àtic de , es va presentar un interessant treball d’anàlisi del discurs polític realitzat per , per l’ICPS-UAB, publicat per la dins de la Col·lecció Papers de la Fundació. El text ha estat dirigit per mi com a tutor del Michele, ja que originalment es tracta de la memòria de màster de l’autor.
El reuneix els 4 elements d’èxit que actualment es necessiten per comunicar bé i, a la vegada, aportar noves coses a l’anàlisi polític i, concretament a l’anàlisi del discurs polític: claredat, brevetat, exhaustivitat i rigor.
Una lectura molt recomanable! (la teniu en el link sota la imatge)
Posted by xfahndrich on dimecres, 12 maig 2010 under Discursos en castellano | Read the First Comment
Jose Luis Rodriguez Zapatero_informar de la reunion del eurogrupo_2010_text (castellà)
Mariano Rajoy_Comparecencia sobre planes de reducción del deficit_2010_text (castellà)
La Història és l’única que pot dir si un discurs ha marcat un abans i un després. Però a vegades, les coses són tan clares que hom pot gosar jugar a endevinador….
La compareixença del President del Govern, J.L. Rodríguez Zapatero, per anunciar l’adopció d’un paquet de retallades socials, marca la fi d’una política econòmica basada en una fugida endavant, contrària a la dinàmica de la majoria dels països amb dificultats per culpa de la crisi. La recepta de Zapatero d’augmentar la despesa pública, de no retallar ni sous, ni pensions ni prestacions, de no reforma del mercat laboral, etc. entrava en contradicció amb les polítiques més o menys agosarades dels altres països europeus en crisi, que han fet o fan tot el contrari.
La política de Zapatero, i el discurs que l’ha sustentat fins ara, ha topat frontalment durant dos anys amb el discurs de Rajoy, clarament partidari de prendre mesures anticrisi dràstiques, especialment en la reforma del mercat de treball i en la contenció de la despesa pública.
La jornada parlamentària d’avui s’ha caracteritzat per un canvi radical de discurs per part del President del Govern i marca un punt d’inflexió respecte a la seva trajectòria fins ara. El discurs de Mariano Rajoy, cap de l’oposició, es caracteritza pel “ya se lo dijimos”, “han tenido que hacerñe ver la luz”, “le han puesto deberes y plazos en Europa”, etc. i bàsicament en complaure’s en la desfeta del seu contrincant.
No obstant, què passarà partir d’ara? Mariano Rajoy seguirà pressionant per aprofundir les mesures anticrisi o ocuparà el lloc que Zapatero ha deixat vacant? La plaça d’heroi defensor dels jubilats, aturats i dependents… El temps dirà si hem assistit a un veritable punt d’inflexió i a un canvi de papers entre els dos líders. Europa (Alemanya, bàsicament) i Estats Units (Obama, concretament) han obligat Zapatero a deixar sense empara el seu graner de vots i ara Rajoy podria aprofitar per quedar-se’l, assumint-ne la defensa. Quina paradoxa!
Posted by xfahndrich on dimecres, 21 abril 2010 under Discursos en castellano | Be the First to Comment
Simon Bolivar Discurso de Angostura (1819) – texto – castellano
Aquesta setmana celebra els 200 anys de la seva independència d’Espanya. Veneçuela va ser un dels primers països en independitzar-se de la Corona espanyola i el seu principal líder i artífex va ser , un descendent de bascos arribats a Caracas al segle XVI, fill de la burgesia aristocràtica criolla i amant de les idees liberals del XVIII.
Per commemorar l’accés a la llibertat del poble veneçolà, publiquem el d’Angostura de Simón Bolívar del 15 de febrer de 1819, en el qual “El Libertador” fa una crida als representants del poble per celebrar eleccions i crear un Congrés Constituent. El discurs és una mostra de l’aplicació de les idees de la Il·lustració francesa i dels pensadors nordamericans a la realitat hispanoamericana. Són els temps de la instauració i posada en pràctica de conceptes com la sobirania nacional, el sufragi universal, la separació de poders…
Durant aquest la segona meitat del segle XX, Veneçuela ha estat un dels països sudamericans amb una . Una democràcia criticada per ser molt elitista i en certa manera segrestada per un bipartidisme molt vinculat al patriciat del país, però democràcia la cap i a la fi. Des de fa uns anys, Veneçuela ha fet un gir copernicà. L’ascens a la Presidència des del 1999 ha suposat una deriva cap a un règim de caire socialista, passant per una revolució bolivariana.
Llegint aquest discurs de Simón Bolívar, hom es pregunta ¿què té de bolivariana la revolució de Chávez?
Posted by xfahndrich on diumenge, 28 març 2010 under Discursos en castellano, Discursos en català, Que no s'ha de fer | Read the First Comment
Albert Rivera Discurs Commemoracio 30 anys Parlament de Catalunya 2010-text (català/catsellano)
L’argument d’autoritat és un recurs retòric que permet donar suport a una idea mitjançant una cita que defensa que una cosa basant-se en l’autoritat o la legitimitat que té la persona o personatge citat entre el públic destinatari. Pot arribar a ser el què en retòrica diem una falàcia: un raonament lògicament incorrecte, però a la vegada psicològicament persuasiu.
En aquest darrer cas, funciona si la cita triada i el personatge citat són compatibles. És a dir, que l’argument d’autoritat soni “creïble” en boca de l’orador (no ha de ser contradictori amb les idees i valors que encarna) i a l’orella de l’auditori (que qui escolta no aixequi la cella per alguna contradicció entre qui parla i el que diu).
El seguiment 2.0 de la dels 30 anys del Restabliment del Parlament de Catalunya, , president del Grup parlamentari de Ciutadans, va observar aquesta contradicció entre orador i argument d’autoritat.
Albert Rivera cita dues vegades el President Josep Tarradellas (“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” i “Los catalanes nos caracterizamos por hacer política efectiva y no de ciencia ficción”) i en fa una interpretació personal. Encara que ho vulgui salvar, Rivera no és un orador massa compatible amb aquest argument d’autoritat: ni ell ni el seu partit no són precisament portadors d’un missatge compatible amb el personatge i les frases citades.
En el mateix sentit, és fa estrany que recolzi el seu discurs citant també el President del Parlament, Ernest Benach (ERC).
Al contrari, més endavant cita , reconegut Catedràtic de Dret Constitucional, i fundador o inspirador del seu partit. En aquest cas, l’argument d’autoritat és compatible. Tant o més que citar dades del CEO.
Posted by xfahndrich on dimarts, 20 gener 2009 under Discursos en castellano, Discursos en català, Speeches in English | Read the First Comment
Discurs-inaugural-barack-obama-2009-text-(English)
Discurso-inaugural-barack-obama-2009-texto-(Castellano)
El President electe, , ja és President dels Estats Units d’Amèrica. El seu discurs ha confirmat el que s’esperava d’ell i conté les referències i valors que ja se li coneixien. Es reconeix un rastre de J.F. Kennedy quan destaca la responsabilitat dels EEUU amb el Món i fa una crida a contribuir individualment al implicar-se amb el país, es reconeix a Franklin D. Roosevelt quan descriu i assumeix com a propis els reptes que els EEUU hauran d’afrontar, es reconeix Martin L. King en l’apel·lació a la responsabilitat individual i col·lectiva per a generar canvis… Però, malgrat tot és un discurs i un estil propi, marcat per la color de la pell, la multiculturalitat familiar i personal, la curta trajectòria en la política, la imatge d’honestedat, etc. i pels temes propis del nostre temps que ha d’abordar: la seguretat, l’energia, la sostenibilitat, la guerra…
Posted by xmenduina on dijous, 11 desembre 2008 under Discursos en castellano, Que no s'ha de fer | Be the First to Comment
to see this player.
Compte amb el que es diu per guanyar-se el personal en un discurs, especialment si és un míting electoral i cap el final de la campanya. Es diuen coses per agradar i complaure a la galeria que després poden passar factura. Anys i anys després, són coses que queden dites i que la memòria col·lecticva popular s’encarrega de recordar més del que voldria qui va dir el que va dir i que després diu que no vadir el que va dir, sinó que va dir tot el contrari…
