El *del President del Govern espanol, José Luis Rodríguez Zapatero, sobre la sentència del Tribunal Constitucional que Retalla l’Estatut de 2006, recullen dues frases molt contundents:
1. La sentència del Tribunal Constitucinal posa “fi al procés de descentralització”.
2. “Objectiu assolit”.
Aquesta anàlisi de la realitat i aquesta rotunditat recoden el del President dels Estats Units d’Amèrica, George W. Bush, quan proclamà la fi de la guerra d’Iraq a bors del USS Abraham Lincoln, l’any 2003. El seu discurs, davant una pancarta que deia “ no va marcar la fi de la guerra, tal i com ell pretenia comunicar i com la història recent ha demostrat…
L’anunci d’assoliment del sostre d’autogovern fet per Zapatero podria patir el mateix judici de la història? Probablement assistim a una altra frase solemne que el temps s’encarregarà de girar en contra de qui la pronunciat!
* A l’hora d’elaborar aquest post ha estat impossible trobar un vídeo del President Zapatero pronucniant la frase 1. Les verions disponibles de i de ometen aquesta afirmació i coincideixen en destacar altres aspectes del discurs: la predisposció del Govern espanyol a parlar amb Montilla, a estudir la reforma de la llei judicial per adaptar-la als preceptes de l’Estatut que el TC vol anular i, sobretot, el fet que ara aCatalunya tothm defensa l’Estatut.
Aquest 28 de juny, a l’àtic de , es va presentar un interessant treball d’anàlisi del discurs polític realitzat per , per l’ICPS-UAB, publicat per la dins de la Col·lecció Papers de la Fundació. El text ha estat dirigit per mi com a tutor del Michele, ja que originalment es tracta de la memòria de màster de l’autor.
El reuneix els 4 elements d’èxit que actualment es necessiten per comunicar bé i, a la vegada, aportar noves coses a l’anàlisi polític i, concretament a l’anàlisi del discurs polític:claredat, brevetat, exhaustivitat i rigor.
Una lectura molt recomanable! (la teniu en el link sota la imatge)
El 23 de juny de 1974 se celebrà un referèndum d’autodeterminació en el, nació assentada en el (que va ser un estat sobrià des de l’Edat Mitjana fins que el 1815 va ser annexionat al Cantó de Berna). El sorprèn a tothom, el SÍ guanya i s’obre el procés perquè el Jura esdevingui una República i Cantó independent de Berna, i entri a formar part com a estat membre de la Confederació Helvètica (fet que es confirmà el 1979).
El 23 de juny, doncs, ha esdevingut la Diada Nacional del . El dia és festiu, no laborable, i es fan actes i discursos en tots el municipis del petit país. La majoria dels discurs en aquests 36 anys reflecteixen el mateix: que el 23 de juny de 1974 es va guanyar una batalla, però no el combat. Només la meitat del Jura va esdevenir lliure, l’altra meitat segueix pertanyent a altres estats…
Com a mostra de la vigència de la lluita per l’autodeterminació i delsdiscursos que es fan cada any, adjuntem (a dalt) el discours del President del de la República i Cantó del Jura, Charles Juillard, en el poble de Pleigne, el 23 de juny de 2006.
El 24 de juny, diada de Sant Joan, també és festa al Quebec: festa nacional. Per commemorar aquesta coincidència de festes entre Quebec i els Països Catalans, recordem un discurs molt cèlebre allà i també a França…
El 23 de juliol de 1967, el general De Gaulle pronuncia un breu discursdes del balcó de l’Ajuntament de Montréal, la ciutat més gran de Québec (canadà francès). El parlament del President dela República Francesa i heroi de la Segona Guerra Mundial no és res de l’altre món -una sèrie de lloances i de bons propòsits- però passa a la història per una frase: Vive le Québec Libre! (Visca el Quebec Lliure!). Avui se’n compleix el 43è aniversari…
L’expressió es va prendre (per part dels independentistes i no independentistes quebequesos) com un recolzament explícit al moviment emancipador de la província francòfona del Canadà. Molts interpreten aquest recolzament com l’ajut del “ o com un dels fets fonamentals que expliquen la pujada del sobiranisme al Quebec.
El cert és que l’any 1976, 9 anys després de la vista de De Gaulle, , esdevé el Primer Ministres del primer govern sobiranista. Ell fou el promotor del d’autodeternimació l’any 1980, que va fracassar. Posteriorment, el 1982, el Quebec rebutjà la nova Constitució Canadenca, generant una crisi política que durà fins el 1984. després del fracpas de ls acors del Llac Meech de 1987, es van establir l’any 1991 les bases per una negociació per a la ratificació constitucional per part del Quebec. Però, de nou, quan els acords de Charlottetown no van funcionar el 1992, el govern de llençà un sobiranista l’any 1995, que quasi assolí una majoria a favor de la separació del Quebec (es quedà en 49,4 % de vots favorables).
Sarkozy va ser ahir el primer president de França en desplaçar-se a Londres per en el que cridà els francesos a resistir contra l’Alemanya nazi.
El 18 de juny de 1940, el general De Gaulle va llençar una crida a resistir a través de les ones de la BBC des de Londres. El discurs és famós a França perquè rebutjà la capitulació de la França de Vichy, perquè -postriorment- es va considerar el punt de partida de la resistència francesa davant l’enemic nazi i, sobretot, perquè la decisió rebel·lar-se del general és el que va permetre que el 1945 França fos considerada potència guanyadora de la guerra.
Només un mes i mig abans, Churchill feia el seu cèlebre discurs de presa de possessió del càrrec de Primer Ministre davant els Comuns, també recollit . De Gaulle i Churchill coincideixen a dir que es tracta d’una
No existeix cap gravació d’aquest discurs. El que reproduïm en aquest post és el del 22 de juny de 1940 (data de la firma de la capitulació).
La Història és l’única que pot dir si un discurs ha marcat un abans i un després. Però a vegades, les coses són tan clares que hom pot gosar jugar a endevinador….
La compareixença del President del Govern, J.L. Rodríguez Zapatero, per anunciar l’adopció d’un paquet de retallades socials, marca la fi d’una política econòmica basada en una fugida endavant, contrària a la dinàmica de la majoria dels països amb dificultats per culpa de la crisi. La recepta de Zapatero d’augmentar la despesa pública, de no retallar ni sous, ni pensions ni prestacions, de no reforma del mercat laboral, etc. entrava en contradicció amb les polítiques més o menys agosarades dels altres països europeus en crisi, que han fet o fan tot el contrari.
La política de Zapatero, i el discurs que l’ha sustentat fins ara, ha topat frontalment durant dos anys amb el discurs de Rajoy, clarament partidari de prendre mesures anticrisi dràstiques, especialment en la reforma del mercat de treball i en la contenció de la despesa pública.
La jornada parlamentària d’avui s’ha caracteritzat per un canvi radical de discurs per part del President del Govern i marca un punt d’inflexió respecte a la seva trajectòria fins ara. El discurs de Mariano Rajoy, cap de l’oposició, es caracteritza pel “ya se lo dijimos”, “han tenido que hacerñe ver la luz”, “le han puesto deberes y plazos en Europa”, etc. i bàsicament en complaure’s en la desfeta del seu contrincant.
No obstant, què passarà partir d’ara? Mariano Rajoy seguirà pressionant per aprofundir les mesures anticrisi o ocuparà el lloc que Zapatero ha deixat vacant? La plaça d’heroi defensor dels jubilats, aturats i dependents… El temps dirà si hem assistit a un veritable punt d’inflexió i a un canvi de papers entre els dos líders. Europa (Alemanya, bàsicament) i Estats Units (Obama, concretament) han obligat Zapatero a deixar sense empara el seu graner de vots i ara Rajoy podria aprofitar per quedar-se’l, assumint-ne la defensa. Quina paradoxa!
Aquesta setmana celebra els 200 anys de la seva independència d’Espanya. Veneçuela va ser un dels primers països en independitzar-se de la Corona espanyola i el seu principal líder i artífex va ser , un descendent de bascos arribats a Caracas al segle XVI, fill de la burgesia aristocràtica criolla i amant de les idees liberals del XVIII.
Per commemorar l’accés a la llibertat del poble veneçolà, publiquem el d’Angostura de Simón Bolívar del 15 de febrer de 1819, en el qual “El Libertador” fa una crida als representants del poble per celebrar eleccions i crear un Congrés Constituent. El discurs és una mostra de l’aplicació de les idees de la Il·lustració francesa i dels pensadors nordamericans a la realitat hispanoamericana. Són els temps de la instauració i posada en pràctica de conceptes com la sobirania nacional, el sufragi universal, la separació de poders…
Durant aquest la segona meitat del segle XX, Veneçuela ha estat un dels països sudamericans amb una . Una democràcia criticada per ser molt elitista i en certa manera segrestada per un bipartidisme molt vinculat al patriciat del país, però democràcia la cap i a la fi. Des de fa uns anys, Veneçuela ha fet un gir copernicà. L’ascens a la Presidència des del 1999 ha suposat una deriva cap a un règim de caire socialista, passant per una revolució bolivariana.
Llegint aquest discurs de Simón Bolívar, hom es pregunta ¿què té de bolivariana la revolució de Chávez?
La desafecció política està minant el nostre sistema de partits. Els darrers casos de corrupció (Millet, Gürtel, Pretòria, Jaume Matas) han agreujat encara més la mala imatge dels polítics en actiu i, de retruc, el mateix concepte i pràctica de la política.
L’opinió pública està reclamant un canvi d’actitud i de maneres dels seus representants a les institucions democràtiques de l’Estat i de les Comunitats Autònomes, però encara no ha trobat una resposta contundent per part de ningú.
Al Brasil -si es permet la comparació- la corrupció també està present en la societat i en la política. Però allà, tenen a més a més una diputada que no té pèls a la llengua i que denuncia en seu parlamentària la corrupció d’un diputat, en concret, i la de la classe política, en general.
El discurs de la diputada, pronunciat el 24 de març de 2010, mereix ser escoltat: tant per la forma (un to sincer i emocionat) com pel contingut (simple, planer, directe).
El vídeo d’aquest discurscircula per intenet i ja es mundialment conegut per “Os que mamam”. Qui l’escolta no es queda indiferent. I vist des d’aquí, fa que ens preguntem on és la nostra Cidinha Campos?
L’argument d’autoritat és un recurs retòric que permet donar suport a una idea mitjançant una cita que defensa que una cosa basant-se en l’autoritat o la legitimitat que té la persona o personatge citat entre el públic destinatari. Pot arribar a ser el què en retòrica diem una falàcia: un raonament lògicament incorrecte, però a la vegada psicològicament persuasiu.
En aquest darrer cas, funciona si la cita triada i el personatge citat són compatibles. És a dir, que l’argument d’autoritat soni “creïble” en boca de l’orador (no ha de ser contradictori amb les idees i valors que encarna) i a l’orella de l’auditori (que qui escolta no aixequi la cella per alguna contradicció entre qui parla i el que diu).
El seguiment 2.0 de la dels 30 anys del Restabliment del Parlament de Catalunya, , president del Grup parlamentari de Ciutadans, va observar aquesta contradicció entre orador i argument d’autoritat.
Albert Rivera cita dues vegades el President Josep Tarradellas (“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” i “Los catalanes nos caracterizamos por hacer política efectiva y no de ciencia ficción”) i en fa una interpretació personal. Encara que ho vulgui salvar, Rivera no és un orador massa compatible amb aquest argument d’autoritat: ni ell ni el seu partit no són precisament portadors d’un missatge compatible amb el personatge i les frases citades.
En el mateix sentit, és fa estrany que recolzi el seu discurs citant també el President del Parlament, Ernest Benach (ERC).
Al contrari, més endavant cita , reconegut Catedràtic de Dret Constitucional, i fundador o inspirador del seu partit. En aquest cas, l’argument d’autoritat és compatible. Tant o més que citar dades del CEO.
El President ha assolit la majoria necessària (219 vots) al Congrés dels Estats Units d’Amèrica per aprovar la major des que es va aprovar la cobertura sanitària per als jubiltas ara fa uns 40 anys. El compromís personal del President per complir una de les seves promeses electorals més importants (i encara més quan el no ha estat possible a hores d’ara) converteix aquest breu discurs en una gran victòria personal i, a la vegada, nacional.
Be the First to Comment 
