L’argument d’autoritat és un recurs retòric que permet donar suport a una idea mitjançant una cita que defensa que una cosa basant-se en l’autoritat o la legitimitat que té la persona o personatge citat entre el públic destinatari. Pot arribar a ser el què en retòrica diem una falàcia: un raonament lògicament incorrecte, però a la vegada psicològicament persuasiu.
En aquest darrer cas, funciona si la cita triada i el personatge citat són compatibles. És a dir, que l’argument d’autoritat soni “creïble” en boca de l’orador (no ha de ser contradictori amb les idees i valors que encarna) i a l’orella de l’auditori (que qui escolta no aixequi la cella per alguna contradicció entre qui parla i el que diu).
El seguiment 2.0 de la Sessió Commemorativa dels 30 anys del Restabliment del Parlament de Catalunya, Albert Rivera, president del Grup parlamentari de Ciutadans, va observar aquesta contradicció entre orador i argument d’autoritat.
Albert Rivera cita dues vegades el President Josep Tarradellas (“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” i “Los catalanes nos caracterizamos por hacer política efectiva y no de ciencia ficción”) i en fa una interpretació personal. Encara que ho vulgui salvar, Rivera no és un orador massa compatible amb aquest argument d’autoritat: ni ell ni el seu partit no són precisament portadors d’un missatge compatible amb el personatge i les frases citades.
En el mateix sentit, és fa estrany que recolzi el seu discurs citant també el President del Parlament, Ernest Benach (ERC).
Al contrari, més endavant cita Francesc de Carreras, reconegut Catedràtic de Dret Constitucional, i fundador o inspirador del seu partit. En aquest cas, l’argument d’autoritat és compatible. Tant o més que citar dades del CEO.
El President Barack H. Obamaha assolit la majoria necessària (219 vots) al Congrés dels Estats Units d’Amèrica per aprovar la major reforma sanitàriades que es va aprovar la cobertura sanitària per als jubiltas ara fa uns 40 anys. El compromís personal del President per complir una de les seves promeses electorals més importants (i encara més quan el tancament de la presó de Guantánamono ha estat possible a hores d’ara) converteix aquest breu discurs en una gran victòria personal i, a la vegada, nacional.
El bloc de Xavier Peytibi recull un interessant post sobre els debats entre Abraham Lincoln i Stephen A. Douglas titolat “Cuando no había teleprompter”. És sorprenent comprovar com ha canviat el contingut i l’estil del discurs polític en un segle i mig!
Les manuals de comunicació no verbal i d’oratòria diuen que el manteniment ocular (el temps que fixem la mirada en les persones que ens escolten) és un factor clau del missatge en el discurs.
Les mirades prolongades sense parpellejar s’utilitzen quan es vol transmetre domini o amenaçar o intimidar l’auditori o l’interlocutor. És una manifestació de superioritat, de manca de respecte o d’una actitud desafiant.
Al contrari, un contacte visual curt acostuma a ser interpretat com una prova de manca d’atenció, de manca de sinceritat, d’inseguretat o de timidesa.
En el seu minidiscurs de presentació de la seva nova pàgina web, Joan Laporta mira fixament la càmera. Potser massa i tot. El parpelleig és forçat… Fixeu-vos en la mirada. Us parla a vosaltres. Què us transmet?
L’excandidata de 2009 a la Vicepresidència dels Estats-Units d’Amèrica, Sarah Palin, va ser enxampada llegint notes escrites a la mà durant el torn de preguntes posterior al dicurs pronunciat al Tea Party Convention. És obvi que a vegades necessitem unes notes per no perdre el fil del nostre discurs. El mateixPresident Pujol recorria (potser encara ho fa?) a unes ràpides notes escrites en petits trossos de paper agafats amb clips… Però, la diferència, és que malgrat portar notes escrites, el llenguatge no verbaldel President no delatava la seva presència. Si es porta xuleta (igual que enels examens de l’escola) cal que no es vegi ni s’intueixi. En el cas de Sarah Palin, més coneguda per les seves pífies que pels seus encerts, és més important. Si l’opinió pública considera que ets insegura, no alimentis més la bèstia. I si, a sobre, cobres 100.000 dòlars pel discurs: pren-te la molèxtia d’aprendre de memòria 4 punts bàsics del teu discurs: “Energia”, “Impostos”, “Animar els ciutadans dels EUA” i “Retallada d’impostos”. I encara més! Si t’enxampin, que no t’agafin amb equivocacions o rectificacions a la xuleta (retallada d’impostos apareix ratllat) que encara fas més pena!
Un petit error com aquest es pot convertir en un de gran, tal i com es pot comprovar en aquest vídeo:
Melcior Comes comenta en el seu article d’El Singular Digital d’avui que Obama torna a posar el discurs en el lloc que li pertoca dins de la política. No ho diu ben bé així, però és ben cert que mai com ara hem s’havia parlat de la importància del discurs, de la seva cuina i dels seus cuiners. D’una banda, és evident que ha estat la paraula i el missatge que transmetia el que ha fet guanyar les primàries i les eleccions a Barack Obama: ha fascinat tothom. D’altra banda, és interessant veure com el paper dels assessors de comunicació, especialment dels escriptors de discursos, ara és vist com un element positiu.
No sempre ha estat així. Avui, a casa nostra, encara hi ha qui pensa que els polítics han d’escriure els seus propis discursos. Ja fa temps que no és així (la majoria no escriu i improvisen, el que també significa que s’aturen poc a pensar el que diuen).
En principi, les idees i els conceptes són responsabilitat del polític i la forma és de qui escriu el discurs. Però, fins i tot això ja comença a ser diferent: el polític és cada cop la cara visible d’un projecte i d’un missatge més coral, i el que hi posa personalment el candidat o polític és la seva constel·lació de valors i principis.
Melcior Comes recomana la compra del suplement de La Vanguardia titulat Palabra de Obama: discursos para la historia (6 euros, 114 pàgines). Nosaltres també ens hi sumem.
El President electe, Barack Obama, ja és President dels Estats Units d’Amèrica. El seu discurs ha confirmat el que s’esperava d’ell i conté les referències i valors que ja se li coneixien. Es reconeix un rastre deJ.F. Kennedy quan destaca la responsabilitat dels EEUU amb el Món i fa una crida a contribuir individualment al implicar-se amb el país, es reconeix a Franklin D. Roosevelt quan descriu i assumeix com a propis els reptes que els EEUU hauran d’afrontar, es reconeix Martin L. King en l’apel·lació a la responsabilitat individual i col·lectiva per a generar canvis… Però, malgrat tot és un discurs i un estil propi, marcat per la color de la pell, la multiculturalitat familiar i personal, la curta trajectòria en la política, la imatge d’honestedat, etc. i pels temes propis del nostre temps que ha d’abordar: la seguretat, l’energia, la sostenibilitat, la guerra…
Barack Obama, en el seu discurs “A More Perfect Union” del 18 de març de 2008, aconsegueix renovar el discurs polític americà, al mateix temps que li permet posicionar-se millor de cara a la campanya electoral contra Mc Cain, anul·lant les crítiques més ferotges dels republicans que volien convertir la seva imatge en la d’una mena d’agitador racial radical.
Amb aquest discurs Barack Obama marca distàncies amb el discurs de Martin Luther King. Supera el discurs reivindicatiu i dicotòmic de King. Reconeix que la comunitat negra pateix, reconeix que hi ha diferències d’oportunitats i discriminació, però no ho centra només en el fet racial sinó que ho trasllada més enllà… És especialment, aclaridor aquest passatge en el que parla dels seus orígens i aprofita per explicar que és alguna cosa més que un negre americà…
Sóc el fill d’un home negre de Kenya i una dona blanca de Kansas. Em van criar amb l’ajuda d’un avi blanc que va sobreviure una depressió per a servir en l’exèrcit de Patton durant la Segona Guerra Mundial i una àvia blanca que va treballar en una planta de fabricació de bombarders en Fort Leavenworth mentre que ell estava en ultramar. He anat a algunes de les millors escoles d’Amèrica i he viscut en una de les nacions més pobres del món. Em vaig casar amb una afroamericana negre que duu la sang dels esclaus i dels amos d’esclaus – una herència que hem passat a les nostres dues precioses filles. Tinc germans, germanes, nebodes, nebots, oncles i cosins, de cada raça i cada tonalitat, dispersada a través de tres continents, i mentre visqui mai no oblidaré que la meva història no hauria estat possible en cap altre país de la terra.
En un gèlid dia 20 de gener de 1961, John Fitzgerald Kennedy va prendre possessió del seu càrrec de President dels Estats Units d’Amèrica. Es va convertir en el 35è ppresident. El més jove (tenia només 43 anys) i el primer de religió Catòlica. Va guanyar les eleccions amb el marge més petit conegut fins llavors: només 115.000 vots populars per davant de Nixon. El seu discurs inaugural ha passat a la història perquè marca l’inici d’una nova era per als Estats Units, però també a tot el món, especialment en l’apartat de les Relacions Internacionals i en el dels avenços científics i socials. És el discurs de la famosa cita: “No et preguntis què pot fer el teu país per a tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”.
Els paral·lelismes entre Obama i JFK ja són més que evidents. Però, quines coincidències trobarem entre els dos discursos de presa de possessió el proper 20 de gener?
Franklin D. Roosevelt accedí a la presidència dels Estats Units d’Amèrica durant la pitjor de les crisis econòmiques conegudes pel capitalisme. Al començament de l’any 1933, l’economia dels EEUU estava en el punt més baix d’allò que després es va conèixer com la “Gran Depressió”. Més de 13 milions de ciutadans dels EEUU estaven a l’atur i els sous havien perdut el 60 % del seu valor. Les pèrdues de les empreses eren d’uns 6 bilions de dòlars (6 mil milions) i les empreses operaven a la meitat de la seva capacitat respecte als nivells anteriors a la depressió. Molta gent va perdre els estalvis de tota la vida, la casa o la granja i començava a perdre la seva fe en el sistema democràtic americà (flirtejaven, O quin pecat! amb el socialisme i el comunisme). Roosevelt es presentava amb un nou missatge: un nou contracte per al poble americà ( “A new deal for the American people”). El ‘new deal’ va ser el leitmotiv que resumí els canvis econòmics i políitics que el president introduí en un moment d’emergència econòmica.
Quins paral·lelismes trobarem amb el discurs de Barack Obama del proper 20 de gener?
Read the First Comment 
