El *del President del Govern espanol, José Luis Rodríguez Zapatero, sobre la sentència del Tribunal Constitucional que Retalla l’Estatut de 2006, recullen dues frases molt contundents:
1. La sentència del Tribunal Constitucinal posa “fi al procés de descentralització”.
2. “Objectiu assolit”.
Aquesta anàlisi de la realitat i aquesta rotunditat recoden el del President dels Estats Units d’Amèrica, George W. Bush, quan proclamà la fi de la guerra d’Iraq a bors del USS Abraham Lincoln, l’any 2003. El seu discurs, davant una pancarta que deia “ no va marcar la fi de la guerra, tal i com ell pretenia comunicar i com la història recent ha demostrat…
L’anunci d’assoliment del sostre d’autogovern fet per Zapatero podria patir el mateix judici de la història? Probablement assistim a una altra frase solemne que el temps s’encarregarà de girar en contra de qui la pronunciat!
* A l’hora d’elaborar aquest post ha estat impossible trobar un vídeo del President Zapatero pronucniant la frase 1. Les verions disponibles de i de ometen aquesta afirmació i coincideixen en destacar altres aspectes del discurs: la predisposció del Govern espanyol a parlar amb Montilla, a estudir la reforma de la llei judicial per adaptar-la als preceptes de l’Estatut que el TC vol anular i, sobretot, el fet que ara aCatalunya tothm defensa l’Estatut.
Aquest 28 de juny, a l’àtic de , es va presentar un interessant treball d’anàlisi del discurs polític realitzat per , per l’ICPS-UAB, publicat per la dins de la Col·lecció Papers de la Fundació. El text ha estat dirigit per mi com a tutor del Michele, ja que originalment es tracta de la memòria de màster de l’autor.
El reuneix els 4 elements d’èxit que actualment es necessiten per comunicar bé i, a la vegada, aportar noves coses a l’anàlisi polític i, concretament a l’anàlisi del discurs polític:claredat, brevetat, exhaustivitat i rigor.
Una lectura molt recomanable! (la teniu en el link sota la imatge)
La Història és l’única que pot dir si un discurs ha marcat un abans i un després. Però a vegades, les coses són tan clares que hom pot gosar jugar a endevinador….
La compareixença del President del Govern, J.L. Rodríguez Zapatero, per anunciar l’adopció d’un paquet de retallades socials, marca la fi d’una política econòmica basada en una fugida endavant, contrària a la dinàmica de la majoria dels països amb dificultats per culpa de la crisi. La recepta de Zapatero d’augmentar la despesa pública, de no retallar ni sous, ni pensions ni prestacions, de no reforma del mercat laboral, etc. entrava en contradicció amb les polítiques més o menys agosarades dels altres països europeus en crisi, que han fet o fan tot el contrari.
La política de Zapatero, i el discurs que l’ha sustentat fins ara, ha topat frontalment durant dos anys amb el discurs de Rajoy, clarament partidari de prendre mesures anticrisi dràstiques, especialment en la reforma del mercat de treball i en la contenció de la despesa pública.
La jornada parlamentària d’avui s’ha caracteritzat per un canvi radical de discurs per part del President del Govern i marca un punt d’inflexió respecte a la seva trajectòria fins ara. El discurs de Mariano Rajoy, cap de l’oposició, es caracteritza pel “ya se lo dijimos”, “han tenido que hacerñe ver la luz”, “le han puesto deberes y plazos en Europa”, etc. i bàsicament en complaure’s en la desfeta del seu contrincant.
No obstant, què passarà partir d’ara? Mariano Rajoy seguirà pressionant per aprofundir les mesures anticrisi o ocuparà el lloc que Zapatero ha deixat vacant? La plaça d’heroi defensor dels jubilats, aturats i dependents… El temps dirà si hem assistit a un veritable punt d’inflexió i a un canvi de papers entre els dos líders. Europa (Alemanya, bàsicament) i Estats Units (Obama, concretament) han obligat Zapatero a deixar sense empara el seu graner de vots i ara Rajoy podria aprofitar per quedar-se’l, assumint-ne la defensa. Quina paradoxa!
La desafecció política està minant el nostre sistema de partits. Els darrers casos de corrupció (Millet, Gürtel, Pretòria, Jaume Matas) han agreujat encara més la mala imatge dels polítics en actiu i, de retruc, el mateix concepte i pràctica de la política.
L’opinió pública està reclamant un canvi d’actitud i de maneres dels seus representants a les institucions democràtiques de l’Estat i de les Comunitats Autònomes, però encara no ha trobat una resposta contundent per part de ningú.
Al Brasil -si es permet la comparació- la corrupció també està present en la societat i en la política. Però allà, tenen a més a més una diputada que no té pèls a la llengua i que denuncia en seu parlamentària la corrupció d’un diputat, en concret, i la de la classe política, en general.
El discurs de la diputada, pronunciat el 24 de març de 2010, mereix ser escoltat: tant per la forma (un to sincer i emocionat) com pel contingut (simple, planer, directe).
El vídeo d’aquest discurscircula per intenet i ja es mundialment conegut per “Os que mamam”. Qui l’escolta no es queda indiferent. I vist des d’aquí, fa que ens preguntem on és la nostra Cidinha Campos?
L’argument d’autoritat és un recurs retòric que permet donar suport a una idea mitjançant una cita que defensa que una cosa basant-se en l’autoritat o la legitimitat que té la persona o personatge citat entre el públic destinatari. Pot arribar a ser el què en retòrica diem una falàcia: un raonament lògicament incorrecte, però a la vegada psicològicament persuasiu.
En aquest darrer cas, funciona si la cita triada i el personatge citat són compatibles. És a dir, que l’argument d’autoritat soni “creïble” en boca de l’orador (no ha de ser contradictori amb les idees i valors que encarna) i a l’orella de l’auditori (que qui escolta no aixequi la cella per alguna contradicció entre qui parla i el que diu).
El seguiment 2.0 de la dels 30 anys del Restabliment del Parlament de Catalunya, , president del Grup parlamentari de Ciutadans, va observar aquesta contradicció entre orador i argument d’autoritat.
Albert Rivera cita dues vegades el President Josep Tarradellas (“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” i “Los catalanes nos caracterizamos por hacer política efectiva y no de ciencia ficción”) i en fa una interpretació personal. Encara que ho vulgui salvar, Rivera no és un orador massa compatible amb aquest argument d’autoritat: ni ell ni el seu partit no són precisament portadors d’un missatge compatible amb el personatge i les frases citades.
En el mateix sentit, és fa estrany que recolzi el seu discurs citant també el President del Parlament, Ernest Benach (ERC).
Al contrari, més endavant cita , reconegut Catedràtic de Dret Constitucional, i fundador o inspirador del seu partit. En aquest cas, l’argument d’autoritat és compatible. Tant o més que citar dades del CEO.
El President ha assolit la majoria necessària (219 vots) al Congrés dels Estats Units d’Amèrica per aprovar la major des que es va aprovar la cobertura sanitària per als jubiltas ara fa uns 40 anys. El compromís personal del President per complir una de les seves promeses electorals més importants (i encara més quan el no ha estat possible a hores d’ara) converteix aquest breu discurs en una gran victòria personal i, a la vegada, nacional.
Be the First to Comment 
