Jo no em canso de veure aquest gag. La feina de coach d’oratòria és efectivament molt necessària per a tothom que ha de convèncer i unir persones per treballar per un objectiu comú. El que no és tan comú són alumnes tan aplicats i que assimilin en 3 minuts tants canvis en la seva forma de parlar com demostra Sandro Rosell. Amb alumnes com ell, la vida pública catalana estaria poblada de grans oradors i la professió d’ “Executive speech coach” hauria de buscar una ràpida reconversió!
Aquest 28 de juny, a l’àtic de l’Institut d’Estudis Nordamericans, es va presentar un interessant treball d’anàlisi del discurs polític realitzat per Michele Falci, Màster en Màrqueting Políticper l’ICPS-UAB, publicat per la Fundació Rafael Campalans dins de la Col·lecció Papers de la Fundació. El text ha estat dirigit per mi com a tutor del Michele, ja que originalment es tracta de la memòria de màster de l’autor.
El treballreuneix els 4 elements d’èxit que actualment es necessiten per comunicar bé i, a la vegada, aportar noves coses a l’anàlisi polític i, concretament a l’anàlisi del discurs polític:claredat, brevetat, exhaustivitat i rigor.
Una lectura molt recomanable! (la teniu en el link sota la imatge)
Joan Tardà ha estat protagonista de la setmana passada per les seves paraules contra la Constitució, el Tribunal Constitucional i la Monarquia espanyola pronunciades en un míting de les JERC. Fer discursos en clau exclusivament catalana pot portar aquestes coses: que el que serveix a Catalunya creï polèmica a Espanya. Sovint, quan pronunciem una arenga no pensem en el fet que no ens estem només adreçant als presents, sinó que els mitjans de comunicació i les xarxes 2.0 portaran el nostre missatge més enllà de la sala i de la plaça on estem pronunciant el nostre discurs… Potser és el que li va passar al diputat d’ERC va ser aquest això… O potser en aquest cas precisament no?
Compte amb el que es diu per guanyar-se el personal en un discurs, especialment si és un míting electoral i cap el final de la campanya. Es diuen coses per agradar i complaure a la galeria que després poden passar factura. Anys i anys després, són coses que queden dites i que la memòria col·lecticva popular s’encarrega de recordar més del que voldria qui va dir el que va dir i que després diu que no vadir el que va dir, sinó que va dir tot el contrari…