Joan Tardà ha estat protagonista de la setmana passada per les seves paraules contra la Constitució, el Tribunal Constitucional i la Monarquia espanyola pronunciades en un míting de les JERC. Fer discursos en clau exclusivament catalana pot portar aquestes coses: que el que serveix a Catalunya creï polèmica a Espanya. Sovint, quan pronunciem una arenga no pensem en el fet que no ens estem només adreçant als presents, sinó que els mitjans de comunicació i les xarxes 2.0 portaran el nostre missatge més enllà de la sala i de la plaça on estem pronunciant el nostre discurs… Potser és el que li va passar al diputat d’ERC va ser aquest això… O potser en aquest cas precisament no?
Compte amb el que es diu per guanyar-se el personal en un discurs, especialment si és un míting electoral i cap el final de la campanya. Es diuen coses per agradar i complaure a la galeria que després poden passar factura. Anys i anys després, són coses que queden dites i que la memòria col·lecticva popular s’encarrega de recordar més del que voldria qui va dir el que va dir i que després diu que no vadir el que va dir, sinó que va dir tot el contrari…
Discurs en temps de crisi (11 setembre 1983)
Fa 25 anys, el President de la Generalitat de Catalunya era el i també hi havia crisi. Era una crisi econòmica, com la d’ara, amb orígens i causes diferents, però amb efectes ben iguals. El discurs de Jordi Pujol sabia combinar perfectament i amb harmonia la superació de la crisi, el progrés econòmic i cultural i la construcció nacional de Catalunya. Una lectura interessant malgrat el pas del temps.
Un polític 2.0 discurs-text
El discurs del Ernest Benach, en la cerimònia de lliurament dels , mostra un compromís ferm per l’aprofitament de les TIC com a mitjà per superar el fossar entre polítics i ciutadania. En un to molt sincer i proper el discurs del President del Parlament planteja qüestions que no tenen una resposta fàcil, però que senyalen el camí a seguir en els propers anys perquè la política esdevingui una qüestió de tots i no d’uns quants.
La frase que dóna títol a aquesta entrada és de la tertúlia del programa ““, pronunciada per Manel Cuyàs i subratllada per en Francesc Marc Àlvaro. La sentència sorgí mentre es parlava del discurs del Molt Hble President de la generalitat de Catalunya, José Montilla, en el debat sobre l’orientació política general del Govern. A ningú se li ha escapat que el President no destaca per ser precisament un bon orador i que per mantenir la tensió i l’atenció del públic (present a l’hemicicle o atent a la TV) és imprescindible que l’oratòria i els recusos retòrics s’emprin a fons, i més si el discurs dura prop de dues hores. Com que en el cas de la intervenció del President és possible que a més d’un de nosaltres se’ns hagi escapat alguna part del contingut, aquí teniu l’enllaç amb la transcripció de les seves paraules. I per al mateix preu, el discurs de l’Artur Mas amb la forma sorprenentment molt treballada, sobretot la ironia…
Be the First to Comment 