Aquest 28 de juny, a l’àtic de , es va presentar un interessant treball d’anàlisi del discurs polític realitzat per , per l’ICPS-UAB, publicat per la dins de la Col·lecció Papers de la Fundació. El text ha estat dirigit per mi com a tutor del Michele, ja que originalment es tracta de la memòria de màster de l’autor.
El reuneix els 4 elements d’èxit que actualment es necessiten per comunicar bé i, a la vegada, aportar noves coses a l’anàlisi polític i, concretament a l’anàlisi del discurs polític:claredat, brevetat, exhaustivitat i rigor.
Una lectura molt recomanable! (la teniu en el link sota la imatge)
El 23 de juny de 1974 se celebrà un referèndum d’autodeterminació en el, nació assentada en el (que va ser un estat sobrià des de l’Edat Mitjana fins que el 1815 va ser annexionat al Cantó de Berna). El sorprèn a tothom, el SÍ guanya i s’obre el procés perquè el Jura esdevingui una República i Cantó independent de Berna, i entri a formar part com a estat membre de la Confederació Helvètica (fet que es confirmà el 1979).
El 23 de juny, doncs, ha esdevingut la Diada Nacional del . El dia és festiu, no laborable, i es fan actes i discursos en tots el municipis del petit país. La majoria dels discurs en aquests 36 anys reflecteixen el mateix: que el 23 de juny de 1974 es va guanyar una batalla, però no el combat. Només la meitat del Jura va esdevenir lliure, l’altra meitat segueix pertanyent a altres estats…
Com a mostra de la vigència de la lluita per l’autodeterminació i delsdiscursos que es fan cada any, adjuntem (a dalt) el discours del President del de la República i Cantó del Jura, Charles Juillard, en el poble de Pleigne, el 23 de juny de 2006.
El 24 de juny, diada de Sant Joan, també és festa al Quebec: festa nacional. Per commemorar aquesta coincidència de festes entre Quebec i els Països Catalans, recordem un discurs molt cèlebre allà i també a França…
El 23 de juliol de 1967, el general De Gaulle pronuncia un breu discursdes del balcó de l’Ajuntament de Montréal, la ciutat més gran de Québec (canadà francès). El parlament del President dela República Francesa i heroi de la Segona Guerra Mundial no és res de l’altre món -una sèrie de lloances i de bons propòsits- però passa a la història per una frase: Vive le Québec Libre! (Visca el Quebec Lliure!). Avui se’n compleix el 43è aniversari…
L’expressió es va prendre (per part dels independentistes i no independentistes quebequesos) com un recolzament explícit al moviment emancipador de la província francòfona del Canadà. Molts interpreten aquest recolzament com l’ajut del “ o com un dels fets fonamentals que expliquen la pujada del sobiranisme al Quebec.
El cert és que l’any 1976, 9 anys després de la vista de De Gaulle, , esdevé el Primer Ministres del primer govern sobiranista. Ell fou el promotor del d’autodeternimació l’any 1980, que va fracassar. Posteriorment, el 1982, el Quebec rebutjà la nova Constitució Canadenca, generant una crisi política que durà fins el 1984. després del fracpas de ls acors del Llac Meech de 1987, es van establir l’any 1991 les bases per una negociació per a la ratificació constitucional per part del Quebec. Però, de nou, quan els acords de Charlottetown no van funcionar el 1992, el govern de llençà un sobiranista l’any 1995, que quasi assolí una majoria a favor de la separació del Quebec (es quedà en 49,4 % de vots favorables).
Sarkozy va ser ahir el primer president de França en desplaçar-se a Londres per en el que cridà els francesos a resistir contra l’Alemanya nazi.
El 18 de juny de 1940, el general De Gaulle va llençar una crida a resistir a través de les ones de la BBC des de Londres. El discurs és famós a França perquè rebutjà la capitulació de la França de Vichy, perquè -postriorment- es va considerar el punt de partida de la resistència francesa davant l’enemic nazi i, sobretot, perquè la decisió rebel·lar-se del general és el que va permetre que el 1945 França fos considerada potència guanyadora de la guerra.
Només un mes i mig abans, Churchill feia el seu cèlebre discurs de presa de possessió del càrrec de Primer Ministre davant els Comuns, també recollit . De Gaulle i Churchill coincideixen a dir que es tracta d’una
No existeix cap gravació d’aquest discurs. El que reproduïm en aquest post és el del 22 de juny de 1940 (data de la firma de la capitulació).
Aquesta setmana celebra els 200 anys de la seva independència d’Espanya. Veneçuela va ser un dels primers països en independitzar-se de la Corona espanyola i el seu principal líder i artífex va ser , un descendent de bascos arribats a Caracas al segle XVI, fill de la burgesia aristocràtica criolla i amant de les idees liberals del XVIII.
Per commemorar l’accés a la llibertat del poble veneçolà, publiquem el d’Angostura de Simón Bolívar del 15 de febrer de 1819, en el qual “El Libertador” fa una crida als representants del poble per celebrar eleccions i crear un Congrés Constituent. El discurs és una mostra de l’aplicació de les idees de la Il·lustració francesa i dels pensadors nordamericans a la realitat hispanoamericana. Són els temps de la instauració i posada en pràctica de conceptes com la sobirania nacional, el sufragi universal, la separació de poders…
Durant aquest la segona meitat del segle XX, Veneçuela ha estat un dels països sudamericans amb una . Una democràcia criticada per ser molt elitista i en certa manera segrestada per un bipartidisme molt vinculat al patriciat del país, però democràcia la cap i a la fi. Des de fa uns anys, Veneçuela ha fet un gir copernicà. L’ascens a la Presidència des del 1999 ha suposat una deriva cap a un règim de caire socialista, passant per una revolució bolivariana.
Llegint aquest discurs de Simón Bolívar, hom es pregunta ¿què té de bolivariana la revolució de Chávez?
La desafecció política està minant el nostre sistema de partits. Els darrers casos de corrupció (Millet, Gürtel, Pretòria, Jaume Matas) han agreujat encara més la mala imatge dels polítics en actiu i, de retruc, el mateix concepte i pràctica de la política.
L’opinió pública està reclamant un canvi d’actitud i de maneres dels seus representants a les institucions democràtiques de l’Estat i de les Comunitats Autònomes, però encara no ha trobat una resposta contundent per part de ningú.
Al Brasil -si es permet la comparació- la corrupció també està present en la societat i en la política. Però allà, tenen a més a més una diputada que no té pèls a la llengua i que denuncia en seu parlamentària la corrupció d’un diputat, en concret, i la de la classe política, en general.
El discurs de la diputada, pronunciat el 24 de març de 2010, mereix ser escoltat: tant per la forma (un to sincer i emocionat) com pel contingut (simple, planer, directe).
El vídeo d’aquest discurscircula per intenet i ja es mundialment conegut per “Os que mamam”. Qui l’escolta no es queda indiferent. I vist des d’aquí, fa que ens preguntem on és la nostra Cidinha Campos?
L’argument d’autoritat és un recurs retòric que permet donar suport a una idea mitjançant una cita que defensa que una cosa basant-se en l’autoritat o la legitimitat que té la persona o personatge citat entre el públic destinatari. Pot arribar a ser el què en retòrica diem una falàcia: un raonament lògicament incorrecte, però a la vegada psicològicament persuasiu.
En aquest darrer cas, funciona si la cita triada i el personatge citat són compatibles. És a dir, que l’argument d’autoritat soni “creïble” en boca de l’orador (no ha de ser contradictori amb les idees i valors que encarna) i a l’orella de l’auditori (que qui escolta no aixequi la cella per alguna contradicció entre qui parla i el que diu).
El seguiment 2.0 de la dels 30 anys del Restabliment del Parlament de Catalunya, , president del Grup parlamentari de Ciutadans, va observar aquesta contradicció entre orador i argument d’autoritat.
Albert Rivera cita dues vegades el President Josep Tarradellas (“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” i “Los catalanes nos caracterizamos por hacer política efectiva y no de ciencia ficción”) i en fa una interpretació personal. Encara que ho vulgui salvar, Rivera no és un orador massa compatible amb aquest argument d’autoritat: ni ell ni el seu partit no són precisament portadors d’un missatge compatible amb el personatge i les frases citades.
En el mateix sentit, és fa estrany que recolzi el seu discurs citant també el President del Parlament, Ernest Benach (ERC).
Al contrari, més endavant cita , reconegut Catedràtic de Dret Constitucional, i fundador o inspirador del seu partit. En aquest cas, l’argument d’autoritat és compatible. Tant o més que citar dades del CEO.
El President ha assolit la majoria necessària (219 vots) al Congrés dels Estats Units d’Amèrica per aprovar la major des que es va aprovar la cobertura sanitària per als jubiltas ara fa uns 40 anys. El compromís personal del President per complir una de les seves promeses electorals més importants (i encara més quan el no ha estat possible a hores d’ara) converteix aquest breu discurs en una gran victòria personal i, a la vegada, nacional.
comenta en el seu d’avui que Obama torna a posar el discurs en el lloc que li pertoca dins de la política. No ho diu ben bé així, però és ben cert que mai com ara hem s’havia parlat de la importància del discurs, de la seva cuina i dels seus . D’una banda, és evident que ha estat la paraula i el missatge que transmetia el que ha fet guanyar les primàries i les eleccions a Barack Obama: ha fascinat tothom. D’altra banda, és interessant veure com el paper dels assessors de comunicació, especialment dels , ara és vist com un element positiu.
No sempre ha estat així. Avui, a casa nostra, encara hi ha qui pensa que els polítics han d’escriure els seus propis discursos. Ja fa temps que no és així (la majoria no escriu i improvisen, el que també significa que s’aturen poc a pensar el que diuen).
En principi, les idees i els conceptes són responsabilitat del polític i la forma és de qui escriu el discurs. Però, fins i tot això ja comença a ser diferent: el polític és cada cop la cara visible d’un projecte i d’un missatge més coral, i el que hi posa personalment el candidat o polític és la seva constel·lació de valors i principis.
Melcior Comes recomana la compra del suplement de La Vanguardia titulat Palabra de Obama: discursos para la historia (6 euros, 114 pàgines). Nosaltres també ens hi sumem.
El President electe, , ja és President dels Estats Units d’Amèrica. El seu discurs ha confirmat el que s’esperava d’ell i conté les referències i valors que ja se li coneixien. Es reconeix un rastre deJ.F. Kennedy quan destaca la responsabilitat dels EEUU amb el Món i fa una crida a contribuir individualment al implicar-se amb el país, es reconeix a Franklin D. Roosevelt quan descriu i assumeix com a propis els reptes que els EEUU hauran d’afrontar, es reconeix Martin L. King en l’apel·lació a la responsabilitat individual i col·lectiva per a generar canvis… Però, malgrat tot és un discurs i un estil propi, marcat per la color de la pell, la multiculturalitat familiar i personal, la curta trajectòria en la política, la imatge d’honestedat, etc. i pels temes propis del nostre temps que ha d’abordar: la seguretat, l’energia, la sostenibilitat, la guerra…
Be the First to Comment 
